Considerant l’allau vertiginós de concerts que està caient sobre Girona aquest mes, és normal que les platees no s’omplin. Això mateix, que seria sorprenent en una altra temporada, va passar el divendres 21 d’abril a la presentació del nou disc d’Anna Roig, Aportar bellesa al món, en el si del festival Strenes, amb la Sala de Cambra de l’Auditori només amb mitja ocupació. No obstant, es tractaven d’espectadors devots i implicats, els quals, amb decidits aplaudiments sincronitzats, van forçar la cantant a un inusitat bis ‘de debò’, repetint a l’impromptu el tema que dona títol a l’àlbum: una cançó sobre el poder taumatúrgic i curatiu de la música, que ja havia també inaugurat el directe.

Després de tres llarg-durades reeixits amb el grup L’Ombre de Ton Chien, la cantautora va passar per una crisis personal i creativa, fins trobar una nova deriva amb la Big Band Project d’Àlex Cassanyes, amb qui actua ara des de fa uns anys. El relat autobiogràfic i en to confessional sobre aquests últims anys formava l’eix conductor –coherent i articulat– de l’espectacle, amb tons de cabaret-jazz melancòlic i amb una curiosa tarima circular situada al mig. La penedesenca es movia lliurament, però a pas lent, per l’escenari, intercalant les cançons amb el seu monòleg dramàtic. Com el vestit anyil que portava, Roig sembla haver entrat a la seva època blava, i ens guiava per un recorregut de blues lamentosos i introspectius sobre els propis “dolors, pors i ansietats”, fins arribar a una certa redempció terapèutica impulsada pel benefici de La tendresa, que també titula un dels temes. Tanmateix, a nivell sonor, les noves creacions acusen, a la llarga, un cert efecte repetitiu i monocord. La veu bressolera i compassada és una senya d’identitat d’Anna Roig, però a vegades s’estavella en limitacions expressives. I al seu torn, els arranjaments de la banda, que continua movent-se pels paisatges ambientals d’Erik Truffaz o la Cinematic Orchestra, també tombaven en certes reiteracions. Amb set instrumentistes sabedors i amb tants de recursos (bateria, contrabaix, piano, marimba i vents), es podria demanar més varietat tímbrica i harmònica.

Tot i així, més cap al final, van lluir moments especialment intensos: primer, amb les dedicatòries a la mare, recentment traspassada –Com pot ser? i Tant de bo fossis aquí, la darrera només acompanyada pel contrabaix. I per fi, amb la recuperació d’alguns emblemes de l’etapa de L’Ombre de Ton Chien, com ara Que bé ser aquí, Mon monde i el final resolut amb Corro sota la pluja, a pèl i a peu de platea, nomes amb veus i percussions corporals. El pla era portar la consolació de la bellesa al món ceruli, mitjançant la força catàrtica de la música. I malgrat que La tristesa no té fi, com Roig va parafrasejar del gran trobador brasiler Tom Jobim, la missió ha sigut prou reeixida .