Cinema

Alejandro Monteverde

Director de cinema

“La realitat deixa enrere sovint la ficció”

Sound of freedom , un thriller basat en la història real d’un agent federal dels EUA que va deixar la feina per perseguir xarxes de pedòfils a l’Amèrica Llatina, s’ha afegit als grans èxits de taquilla de Hollywood d’aquest estiu. El mexicà Alejandro Monteverde (Tampico, 1977) comenta la pel·lícula, els fets en què es basa i la inesperada polèmica que l’ha acompanyat. Jim Caviezel interpreta el protagonista.

De vegades la realitat supera la ficció. La va haver de rebaixar, perquè fos versemblant?
Sí, bona reflexió. De vegades la realitat sobrepassa la ficció i hi ha feina per creure-la. Sovint la realitat deixa enrere els que escrivim ficció.
En aquest cas més o menys les coses van anar així?
A totes les pel·lícules biogràfiques t’has de prendre llicències creatives per poder explicar una història en dues hores. Si no, no es pot. I en la majoria de biopics, m’atreveixo a dir que més del 50%, el personatge ja no viu. Ningú vindrà a dir que això no va ser així. En aquest cas va ser a l’inrevés, el personatge, Tim Ballard, estava llegint cada pàgina. Però la meva intenció com a cineasta no era tant explicar la seva vida com exposar aquesta temàtica, proposar un tema que crea un debat. No era tan important que tot es basés en fets reals. Vaig començar a escriure una història de ficció i, en la meva investigació, vaig conèixer gent que es dedicava a combatre aquest problema i vaig topar amb Tim Ballard, un ex-agent federal dels EUA que treballava per a Homeland Security, especialitzat en crims contra nens. Vaig començar a preguntar-li coses i em vaig adonar que tenia una gran història. Llavors vaig deixar de banda la meva pel·lícula de ficció i vaig començar a escriure la seva.
Quin grau d’implicació va tenir en el projecte?
Al principi anava dient que això o això altre no era així, però després es va adaptar al mitjà, va entendre que ens hem de prendre llicències. Per exemple, una escena en què li posen una pistola al cap la situem a Colòmbia, però en realitat va passar a Haití. Eren detalls així, més o menys un 30% són llicències creatives i un 70% va passar tal qual. Totes les pel·lícules biogràfiques ho fan. Una de les meves favorites és Amadeus i també ho fa.
S’esperava aquest fenomen i les polèmiques que hi ha hagut?
Mai m’ho hauria imaginat. Va ser un fenomen en tots els aspectes: de taquilla, de reacció del públic, i també pels atacs rebuts. Com deia Don Quixot, si lladren els gossos és que estàs cavalcant. La meva motivació era molt senzilla, volia crear una pel·lícula de ficció que convidés a crear un diàleg social. És molt fàcil criticar, però la simple crítica no és efectiva. Ajuda més encendre una espelma en la foscor, i això ha creat un debat internacional. No sé les xifres, no sé com és de greu el problema a Europa, però convido la gent que ho busqui. Sé quants nens desapareixen als Estats Units perquè és públic, l’FBI i el Homeland Security en fan un informe cada any. No pretenia crear una divisió d’opinions, però aquesta divisió no es va produir en el públic, i per mi aquest és el gran fenomen: el públic ha rebutjat les etiquetes dels mitjans. Els mitjans que van començar a posar etiquetes a la pel·lícula eren de grans corporacions. No vull dir noms, però em pensava que no sobreviuríem. És com si obres un restaurant i diuen que serveix carn de rata. Però el públic va ser el que va sortir a defensar la pel·lícula, no vam ser nosaltres. Van ser atacs a nivell personal; ningú està a favor, almenys de manera pública, del tràfic de nens. Ara bé, els atacs en realitat van ser una gran eina de promoció.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.