Opinió

La ciutat dels 5 minuts

Londres és un cas clar de ciutat caminable, plena de parcs i voreres interminables, i no per això resulta una ciutat propera des del punt de vista del servei comercial. La major part dels seus habitants viuen a zones on, per anar a comprar de tot, cal desplaçar-se més de 15 minuts a peu. O anar-hi en cotxe. O demanar que t’ho portin. Barcelona, en canvi, amb tota la seva densitat i trànsit intens, és una ciutat de 5 minuts

En aquest article no parlarem de la ciutat dels 15 minuts, que és una proposta filosòfica, per no dir ideològica, de model urbà. Farem una cosa molt més simple i prosaica. Uns quants amidaments.

Per a la comprovació tan bàsica que volem fer tampoc no ens caldrà la super-computació. Ho farem mitjançant amidaments simples d’àrees d’influència al voltant d’unes infraestructures elementals: els eixos comercials.

Comprovarem a quina distància han d’anar els habitants de dues ciutats europees, Barcelona i Londres, per tal d’anar a comprar tot allò que els cal a una botiga.

Barcelona i Londres, els pols oposats

Hem triat comparar Barcelona i Londres perquè són a les antípodes urbanístiques l’una de l’altra. Barcelona, densa i en forma de malla homogènia. Londres, dispersa i radial. Entre totes dues trobaríem interpolades la majoria de les ciutats europees de més d’un milió d’habitants: Madrid, París, Munich, Milà, etc.

Una manera senzilla de saber si els habitants d’una ciutat tenen un bon servei comercial a l’abast és mesurar com de lluny tenen l’eix més proper. I si aquest eix té un bon mix comercial o va fluix d’establiments de no-quotidià i pateix desertització.

Per tal d’identificar els eixos comercials que tenen bona ocupació de locals i un bon assortiment de botigues aplicarem tres requeriments. El primer, l’eix comercial ha de tenir un mínim de 40 establiments o més. El segon, l’eix comercial no ha de patir desertització comercial i, per tant, l’ocupació de locals ha de ser igual o superior al 80%. Finalment, el tercer requeriment és que la presència d’establiments de no-quotidià (roba, sabates, electrodomèstics, llar, etc.) ha de ser del 30% o més. Anomenarem un carrer comercial que acompleix tots tres requeriments un eix de primer ordre.

Ara només ens falta establir la mesura de la “proximitat”. Prendrem de referència dues distàncies a recórrer pel ciutadà que va a l’eix comercial caminant: 15 minuts i 5 minuts.

Caminant al ritme d’un adult sa i en forma a una velocitat de 5’5 km/h, dóna una distància de, si fa no fa, 1,38 km o 1.380 metres. Per a fer la comprovació que volem fer, ho arrodonirem a 1.500 metres. Per a un adult no tan sa i ferm, que camina menys i més a poc a poc, a menys de 5 km/h, calcularem una distància de 5 minuts, uns 400 metres. Després entendreu per majorem l’un i minorem l’altre.

Fins aquí, hem definit la destinació de la caminada, l’eix comercial de primer ordre, i dues distàncies a recórrer per un ciutadà que va a peu des de casa seva.

Doncs bé, ara cal aterrar aquests amidaments al cos de les dues ciutats.

Londres, ciutat dels 15 minuts?

A Londres trobem 60.000 establiments i 51 eixos comercials de primer ordre en una àrea de 500 km2, que comprèn els 15 barris o boroughs centrals de Londres.

Si mesurem l’àrea de 1.500 m de radi al voltant de cada eix, trobem que Londres té uns 100 km2, un 20% de la ciutat, on els residents tenen garantit el servei comercial. Si els habitants de Londres fossin distribuïts homogèniament, 1 de cada 5 habitants tindria un eix comercial a 15 minuts de casa.

Barcelona té 60.000 establiments i 67 eixos de primer ordre en una àrea de 55 km2.

La suma de les àrees de 1.500 m de radi al voltant dels eixos de primer ordre fa un total de... gairebé 1.000 km2! Com és possible? Molt senzill, això indica que, d’una banda, tots els habitants dels 55 km2 de la malla urbana de Barcelona tenen un eix comercial de primer ordre caminant 15 minuts o menys des de casa seva. I, de l’altra, indica que molts dels habitants tenen dos o més eixos de primer ordre a 15 minuts, perquè les àrees d’influència se sobreposen.

Barcelona, ciutat dels 5 minuts

Ara apujarem una mica el llistó i mirarem quants habitants de totes dues ciutats tenen un eix de primer ordre a 5 minuts caminant de casa.

Si tracem un perímetre a 5 minuts a la rodona, 400 metres a peu, des de cadascun dels eixos de Londres, veiem que només al centre-centre de Londres, que fa uns 5 km2, quedarien ben servits tots els residents de la zona. I una àrea total força més reduïda, d’uns 35 km2, menys del 10% de l’àrea urbana, on els residents que hi viuen ho tenen tot a 5 minuts de casa.

Barcelona té una àrea d’uns 30 km2 (55% de la malla urbana) servida pels eixos de primer ordre a menys de 5 minuts caminant. Hi ha una gran llesca central, que comprèn una part de Sant Gervasi, tot Gràcia, tot l’Eixample i tot Ciutat Vella, on els habitants tenen dos o més eixos de primer ordre al costat de casa.

Si abaixem el llistó, i només demanem eixos de més de 40 establiments o més, aleshores el 100% de Barcelona és una ciutat de 5 minuts pel que fa al comerç.

Ho són totes, ciutats de 5 minuts? Londres ho és molt menys que Barcelona. De fet, Londres, des del punt de vista del comerç, no és tampoc una ciutat de 15 minuts.

En què quedem, 15 minuts o 5 minuts?

Fa molt de sentit parlar de la ciutat dels 15 minuts a Londres, perquè encara són lluny de tenir-la. Però en fa tant a Barcelona, on tens de tot a 5 minuts?

Tot i que aquest estudi no inclou els equipaments educatius, sanitaris, etc. resulta suggeridor veure com comprar qualsevol tipus de producte a una botiga del teu barri pot ser una activitat de proximitat a la major part de Barcelona mentre que, si vius a Londres, el més probable és que depenguis d’algun tipus de transport, privat o públic.

Londres és un cas clar de ciutat caminable, plena de parcs i voreres interminables, i no per això resulta una ciutat propera des del punt de vista del servei comercial. La major part dels seus habitants viuen a zones on, per anar a comprar de tot, cal desplaçar-se més de 15 minuts a peu. O anar-hi en cotxe. O demanar que t’ho portin. Barcelona, en canvi, amb tota la seva densitat i trànsit intens, és una ciutat de 5 minuts.

Resumint, si el que es tracta és d’afavorir les ciutats properes, que siguin caminables és una condició necessària, però insuficient. Una ciutat propera, on els seus habitants tenen de tot a 5 minuts caminant des de casa, té més a veure amb un model urbanístic dens i d’usos combinats en alçada, que genera la percepció d’immediatesa del servei, que no pas amb emplenar els carrers de llambordes i de mobiliari urbà que limita el transport rodat.

La ciutat propera, la dels 5 minuts, genera sensació d’immediatesa per a tot allò que necessiten tots els seus habitants, els que caminen bé, i els que no caminen tant bé. Vull comprar quelcom, baixo al carrer, en poca estona he resolt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.