Però a Europa ens agafa amb el peu canviat. Perquè des dels anys seixanta del segle XX la indústria extractiva i de processament s’ha anant deslocalitzant. En concret, a Catalunya, de les mines de metalls ja no en queda res i de les no metàl·liques resten bàsicament les extraccions d’àrids i argiles per a la construcció, mines de potassa a banda, que seria l’última explotació de “primera divisió” que resta.

I els intents d’explorar nous jaciments han estat tallats de soca-rel. El 2017 una empresa minera australiana anomenada Apollo Minerals va voler estudiar una veta de tungstè i or a Salau, en una zona protegida del Parc Natural de l’Alt Pirineu, i va desistir-ne arran de l’oposició ecologista i veïnal. “La mineria necessita el territori, però és una activitat molt estigmatitzada i el bloqueig social és total”, lamenta Lluís Sanmiquel, professor d’enginyeria minera de l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Manresa (Epsem).

No sempre ha estat així. A Catalunya hi ha censades unes 40.000 excavacions mineres, sobretot a les comarques del sud, que parlen d’un passat gloriós de l’activitat i de l’oblit posterior. “Ens han dit que els catalans no som miners i ens ho hem cregut, però hi ha una cultura i una tradició antiquíssimes, i és una activitat que ha tingut un pes important a la societat tot i que l’hàgim oblidat”, es queixa Joan Carles Melgarejo, professor del departament de mineralogia de la Universitat de Barcelona (UB).

Més enllà del testimoni que aquest passat ha deixat en el terreny, el cert és que a Catalunya falta un coneixement real del seu potencial miner actualitzat amb les necessitats presents. De fet, els geòlegs asseguren que només s’ha començat a gratar la punta de l’iceberg. ¿Però hi ha la voluntat d’esbrinar-lo? La versió oficial és que sí. La direcció general d’Indústria de la Generalitat va iniciar el 2022 un projecte centrat en els antics aprofitaments miners de Catalunya per tal d’establir una valoració de les possibilitats que puguin oferir: “El projecte es troba en una primera fase d’identificació d’antigues explotacions mineres a priori favorables i, en properes fases, es pretén geocaracteritzar aquests antics dominis miners per conèixer, si fos el cas, la presència i la quantitat de matèries primeres minerals d’interès d’acord amb els criteris de la Comissió Europea”, expliquen per escrit. La direcció general d’Indústria se centra en els dipòsits d’antigues explotacions, que en el seu moment es van descartar però que poden contenir minerals ara preuats.

Resulta més interessant preguntar als geòlegs, que al cap i a la fi han fet exploracions sobre el terreny des de fa molts anys i han connectat amb la memòria popular dels habitants, que sovint conserva el record del passat miner. En aquest sentit, Melgarejo, que ha investigat la presència de minerals crítics i terres rares a casa nostra i en altres països, explica que tradicionalment la troballa de jaciments s’ha fet partint de patrons geològics sobre la composició de les roques, que anticipen la presència de plata, coure, or o altres metalls més clàssics. Els geòlegs catalans han portat aquest coneixement ancestral a altres parts del món i han comprovat que també es compleixen i, a més, han descobert que hi ha altres patrons desconeguts a casa nostra que obren noves vies d’exploració. Partint d’aquesta troballa, Melgarejo afirma que a Catalunya hi ha grans potencialitats de trobar platinoids, o elements del grup del platí (ruteni, rodi, pal·ladi, osmi, iridi i platí), que formen part de la llista de matèries primeres crítiques de la UE. “Històricament es deia que es trobaven en roques que no són a Catalunya, però ara sabem que també estan associats a formacions que sí que són a casa nostra, tot i que mai s’ha fet un sondatge, però sé on se’n poden trobar i seria fàcil d’explotar amb un cost i un impacte molt reduïts”, explica. Actualment Sud-àfrica subministra el 71% del platí que importa la UE i un percentatge superior d’iridi, rodi i ruteni. De la mateixa manera, sospita que també hi ha altres elements crítics com ara terres rares, cobalt i níquel en condicions per ser explotats.

En tot cas, queda clar que cal posar al dia el coneixement, sobretot respecte a les terres rares. El qualificatiu “rares” té a veure amb el fet que en el moment de ser descobertes eren escasses en estat natural, però ara se sap que són relativament abundants; però es diu que solen estar presents en baixes concentracions i molt barrejades, per la qual cosa cal remoure molta terra i fer servir molta energia i aigua per separar-les. També se’ls atribueix el fet que solen venir associades a minerals radioactius i contaminants.

Tot plegat ha fet despertar un cert activisme internacional preventiu respecte a aquests minerals, pels perills mediambientals i de salut pública que pot comportar l’extracció negligent. Així, per exemple, l’Atles de Justícia Ambiental és una iniciativa d’un grup de recerca de l’Institut de Ciències i Tecnologies Ambientals de la UAB que documenta conflictes ambientals a tot el món com a conseqüència de diferents activitats humanes com ara la mineria. “En deu anys hem documentat uns 4.000 casos”, explica Mariana Walter, investigadora del grup, que darrerament ha estat dedicada als casos relacionats amb les terres rares. Walter explica que s’estan reunint els ingredients per a un boom en el mercat de les terres rares i, en general, dels minerals crítics, per la previsió d’una alta demanda i una baixa oferta que farà augmentar els preus. Tot això, en un context de “guerra freda” entre potències pel seu control, apunta a “un agreujament i la creació de noves zones de sacrifici on es destrueixen les comunitats i els ecosistemes propers als llocs d’extracció o processament del material”, segons recull un document en què ha participat la investigadora.

De moment, Walter explica que els projectes existents d’extracció de terres rares al món s’estan concentrant en el material de descart de mines en explotació o ja abandonades dedicades a un altre mineral, però a mesura que la pressió de la demanda augmenti s’obriran noves mines: “Abans de plantejar quants quilos de terres rares, de liti o d’altres minerals crítics seran necessaris, cal repensar els escenaris de demanda per reduir-ne el consum, estudiant els processos de disseny industrial per facilitar el reciclatge o canviant coses com ara la nostra mobilitat. Té sentit mantenir un mercat d’una persona, un cotxe?”, es pregunta.

Això últim és especialment interessant perquè, com assenyala Mariano Marzo, professor emèrit de la Facultat de Ciències de la Terra de la UB i director de la càtedra de transició energètica UB-Fundació Repsol, la transició extractiva no es limita a substituir unes mines o pous per altres en altres parts del món, sinó que presenta moltes febleses, entre les quals un possible escanyament de l’oferta. Cal pensar que engegar una activitat extractiva pot significar fins a una dècada de preliminars, i la inversió és prudent. Però no només és per la falta de projectes de noves mines: “A curt termini no hi ha carestia geològica, però la qualitat declinarà ràpidament”, va afirmar Marzo en el marc d’unes jornades del Col·legi d’Economistes el novembre passat.

Al respecte, la professora d’enginyeria mecànica de la Universitat de Saragossa Alicia Valero ha llançat un crit d’alerta sobre els riscos d’abraçar una economia condemnada per l’escassesa dels minerals que necessita. Coautora amb el seu pare, Antonio Valero, del llibre Thanatia. Los límites minerales del planeta, Valero pensa que alguns d’aquests elements crítics ja haurien superat el pic d’extracció.

Però el professor Joan Carles Melgarejo no està d’acord amb aquesta i altres afirmacions sobre les terres rares. Basa les seves apreciacions en sondejos en què participa des de fa anys en diverses parts del món com ara Angola. En aquest país africà, el professor de la UB ha trobat jaciments amb una altíssima concentració de terres rares, de fins al 40%, i acompanya l’afirmació amb dades de mostres i percentatges de presència d’alguns minerals que avalen aquesta alta manifestació. En aquest mateix sentit, també refusa les estimacions pessimistes sobre les reserves d’aquests minerals, i tanca el debat amb una afirmació sense ambages: “N’hi ha molt i es poden trobar en grans concentracions.” Defensor de la mineria, el professor de geologia reconeix que sobre ella pesa l’estigma de ser una “activitat maleïda”, però refusa que sigui essencialment nociva i insisteix que “una altra mineria és possible”: “Hi ha moltes maneres de fer les coses: la mineria, com l’agricultura i totes les activitats humanes, pot generar problemes si no es fa bé.”

L’Atlas de Justícia Ambiental ha documentat violacions dels drets de comunitats locals i amenaces al defensor del medi ambient en explotacions de terres rares a Madagascar, el Brasil, l’Índia, Suècia o Finlàndia. La queixa més freqüent que recull el mapa de conflictes és la manca de transparència o d’espais de participació adequats de les comunitats. En aquest sentit, hi ha ressenyats dos casos a l’Estat espanyol on hi ha projectes en fases preliminars: a Campos de Montiel (Castella-la Manxa) i a Monte Galineiro (Galícia).

Sobre els conflictes que la mineria genera en el territori, Melgarejo proporciona una visió diferent: el seu grup de treball de geologia està donant suport a petites comunitats mineres en diverses parts del món: “Hi ha centenars de milions de persones al món que es dediquen a la petita mineria artesanal per a les quals el fet de no comptar amb l’adequat suport científic i tècnic genera problemes”, afirma.

Així, mentre alguns col·lectius conservacionistes es mantenen vigilants per evitar que els nous interessos miners afectin espais naturals de gran valor, els geòlegs, amoïnats pel bloqueig de la mineria a casa nostra, comencen a demanar la creació de parcs de preservació minera, en àrees en què se sap que hi ha recursos. La seva protecció tindria l’objectiu d’impedir que es dediqui a altres usos: “A aquest pas, ens podríem trobar que, en cas contrari, en un futur no tindríem materials ni per a la construcció”, diu Melgarejo. Cal pensar que aquí l’activitat extractiva està vinculada en gran mesura a la construcció.

Geòlegs, enginyers de mines i altres professionals del sector no han rebaixat el seu pessimisme sobre el retorn de l’activitat extractiva a Europa malgrat el missatges pro mineria que arriben des de Brussel·les. Ans al contrari, són del parer que qualsevol canvi anirà en contra dels seus interessos. De raons no els en falten. Pendent des de l’anterior legislatura, a Espanya hi ha una reforma de la llei de mines –l’actual data del 1973– que no agrada al col·lectiu. L’element de discòrdia és el temps de les concessions mineres, que actualment és de 30 anys, prorrogables en terminis iguals fins a un màxim de 90 anys, que es reduiria considerablement: “És una manera de rematar l’activitat perquè ningú voldrà invertir-hi”, vaticina Sanmiquel.

L’oposició social contra la mineria és present a tot Europa. El 2022, la multinacional minera anglo-australiana Rio Tinto Group va veure com el govern serbi revocava la llicència d’explotació de la mina de liti més important d’Europa a la vall de Jadar, després de la mobilització de grups ecologistes, pagesos locals i moviments veïnals. Càceres (Extremadura) podria agafar el relleu de Sèrbia com a principal productor europeu de liti, però el projecte miner també té la població en contra. Ara fa un any, Suècia anunciava el descobriment d’un gran dipòsit de metalls i terres rares a la ciutat de Kiruna, molt al nord, a l’àrtic, on ja existeix una explotació de ferro. S’hauria de traslladar una localitat sencera, però també afecta la ruta de pastura dels rens dels sami, un poble indígena, que ja han expressat una oposició frontal a la nova mina.

Tot plegat dibuixa un escenari, almenys pel que fa a l’objectiu de la UE de reduir la dependència exterior, ben poc creïble. Sobretot si es té en compte l’ambició de Brussel·les respecte als terminis per descarbonitzar l’economia. “No n’hi ha prou proclamant que hem de transitar d’A a B i apressant a accelerar el pas: cal elaborar un full de ruta viable, precís i verificable”, ha dit Mariano Marzo. “La UE hauria d’anar per feina i bolcar-se de ple en aquesta qüestió, fent recerca tàctica als llocs on se sap bé que hi ha recursos a Europa o als països que considera accessibles”, recomana Joan Carles Melgarejo.

Per a l’expert en geopolítica global i seguretat Víctor Burguete, quan la llei europea de matèries primeres crítiques marca com a objectiu d’extracció un 10%, partint de menys del 5%, ja està reconeixent que aspira a ben poc: “Europa ha renunciat a explotar la seva riquesa minera, ho va fer amb els minerals fòssils i ara ho està fent amb els minerals que necessita per a la transformació de l’economia”, afirma.

Per això, la UE estaria reforçant les seves aliances internacionals i diversificant els seus focus de producció. En aquest sentit, el 2022 va tenir lloc l’actualització de l’acord comercial amb Xile, que facilitava a les empreses europees l’accés al liti d’aquest país, segon productor mundial, amb una quarta part del total. I així també s’ha d’interpretar la iniciativa Global Gateway, de la Comissió Europea, basada en la cooperació al desenvolupament en països tercers però que també vol reforçar vincles a Àfrica, Àsia o l’Amèrica Llatina.

Ara bé, la pregunta és si això és suficient per fer una transició energètica a la velocitat a què Europa la vol fer. Burguete pensa que no: “No sense la col·laboració de la Xina, de la qual Europa vol reduir la dependència”, diu. Els plans de Brussel·les per reforçar les cadenes de subministrament passen per reduir la dependència d’un sol país a menys del 65% de qualsevol matèria primera i reconeix que ara, en alguns casos, és del 100%, en part, també, perquè els preus dels xinesos són molt competitius.

La clau de volta és que la UE, malgrat que aconsegueixi ampliar el nombre de proveïdors de mineral, continuarà tenint un problema de dependència en el processament, perquè el nombre d’actors és menor i la Xina és la gran dominadora. Una OPEP de minerals crítics seria un club molt més selecte que no l’actual de països exportadors de petroli. “Anem a una concentració superior de productors”, subratlla Mariano Marzo.

La indústria del refinat de minerals va ser una de les primeres que els països occidentals es van treure del damunt en el moment àlgid de la deslocalització, perquè fora els estàndards mediambientals eren menys exigents i les facilitats per implantar-se, millors. Ara la UE té com a objectiu transformar almenys el 40% del seu consum anual i no sembla gens fàcil.

La Xina està fent des dels anys vuitanta política al voltant de les matèries primeres, i de manera més decidida des dels anys noranta, amb una falta de resposta total de la resta del món. I d’aquesta manera ha assolit una posició de domini mundial aclaparadora que resulta difícil de contestar. La fortalesa de la Xina no és perquè tingui més mineral que cap altre país o perquè refini més: el seu poder és que domina totes i cadascuna de les baules de la cadena de valor fins al producte acabat.

En algun moment, els països europeus hauran d’abordar honestament el debat sobre la mineria i les conseqüències de no voler-la al continent.