“El nou papa serà pragmàtic, parlarà poc però farà molt”

L’elecció de Lleó XIV ha frenat la contraofensiva ultra a l’Església. Ahir a la nit vaig parlar amb dos cardenals i un d’ells em va explicar tot el procés com havia anat. I crec que els reformistes han seguit una estratègia molt intel·ligent. Ells presentaven en Tagle com a opció prioritària, mentre que els conservadors s’aplegaven tots al voltant de Pietro Parolin, secretari d’Estat del Vaticà, que va pactar amb els més moderats, no els més ultres com ara Burke, Müller o Sarah, radicalment oposats a Francesc i que volien destruir tot el que havia fet. Parolin tenia un peu a banda i banda però, en ser el candidat conservador, ha hagut de pactar amb els conservadors moderats per poder assolir vots. De tota manera, no li ha sortit bé la jugada. I tota aquesta contraofensiva ultra ha fracassat, malgrat tots els dossiers que s’han repartit aquests dies, el joc brut, els xantatges. S’ha pogut elegir un papa que és continuista, però que el sector tradicionalista moderat de l’Església també accepta d’alguna manera, no sé si com a mal menor, perquè no tenien altra opció, o perquè realment creuen en ell. Pel que em van explicar, Prevost no només va sumar els vots necessaris, sinó que a més els va superar amb escreix.

Va ser elegit com a cardenal per Francesc, amb tanta confiança que el 2023 el va posar al seu costat com a responsable del dicasteri dels bisbes. És un personatge que coneix bé el Vaticà, la gent, la cúria, els mecanismes burocràtics brutals que hi ha a dins de la Santa Seu i que poden entorpir qualsevol decisió que vingui de dalt, com ha passat amb el papa Francesc, a qui els funcionaris han posat pals a les rodes durant aquests 12 anys.

Lleó XIV tindrà dos vessants. Un de doctrinal potser més estricte que el que va tenir el papa Francesc. Això no vol dir que no sigui un personatge que no estigui en la línia de reformes de Francesc. Ell sempre hi ha donat suport, el que passa és que també es veurà d’alguna manera limitat a determinades reformes en funció de com vagin les coses. Cal tenir en compte que, des del minut zero del seu papat, es va iniciar una guerra furibunda del tradicionalisme, del conservadorisme contra Francesc intentant desprestigiar-lo i aturar les seves reformes. El van acusar de tot, de ser l’anticrist, d’heretge, comunista, de voler destruir l’Església... Tot això, durant el primer període, el va frenar bastant, però quan es va adonar de la maquinària que tenia i de la pressió constant de sectors importants de l’Església en contra seva, va accelerar les reformes, que han quedat curtes.

El marge de maniobra serà limitat, evidentment, però és un personatge molt intel·ligent, amb una cultura del pacte molt sòlida. Jo crec que si una paraula l’ha de definir és que serà un papa pragmàtic, un papa molt adequat a aquests temps. A veure, l’Església catòlica s’havia trobat amb un problema amb l’ascens dels populismes –o dels neofeixismes– al món. I ara només faltava la segona tongada a la Casa Blanca, Donald Trump, que avala tots els feixismes del món, que provoca incendis comercials, guerres i un rearmament a Europa en detriment del seu estat de benestar. Evidentment, el nou papa té un repte doctrinal, segurament haurà d’endreçar una mica el caos –per dir-ne d’alguna manera– creat pel seu predecessor. Pel seu caràcter llatí, Francesc xerrava molt, cada dia donava titulars. Aquest papa és molt més reservat, en aquest sentit. Però també és un papa que parlarà poc i farà molt. Potser farà coses de les quals ens assabentarem al cap d’uns anys, però farà. Tirarà endavant moltes de les reformes del papa Francesc, d’una manera callada, d’una manera molt discreta, però no renunciarà a coses bàsiques que s’han engegat com, per exemple, la lluita contra la pederàstia de l’Església.

És prematur dir-ho però jo crec que el papa Francesc ha obert processos, com deia ell, ha trencat tabús a l’Església, com el de la dona. Ha posat dones al capdavant de ministeris de l’Església, ha fet un decret per beneir parelles homosexuals, ha posat sobre la taula el tema del celibat...

A veure, el papa Francesc va ser un líder ètic i moral del segle XXI. L’enfrontament que va tenir amb Trump va determinar, en gran part, el primer mandat del president dels EUA. Francesc va considerar, d’acord amb els principis de l’Evangeli, que era intolerable que es construís un mur entre Mèxic i els EUA i ara ha denunciat les deportacions d’immigrants de la nova administració nord-americana. Ho va dir al mateix vicepresident, J.D. Vance, quan el va rebre el dia abans de morir. Lleó XIV tindrà una veu pròpia, perquè l’important de l’Església és sempre tenir una veu pròpia, sigui quin sigui el context global. I estem vivint un context global d’ultraconservadorisme, de neofeixismes al món.

Aquest papa té la virtut, i ha estat elegit també, per actuar en la geopolítica internacional, perquè és un personatge que té l’habilitat d’escoltar, de pactar, d’aconseguir acords allà on semblen impossibles. I la prova és que, en aquests moments, els sectors conservadors no ultres de l’Església han acollit d’una manera bastant positiva, diguéssim, l’arribada d’un papa continuista amb Francesc, però doctrinalment potser més d’acord amb la tradició de l’Església.