Focus

Més rics i amb més benestar social

El nou estat independent disposaria de més recursos perquè ja no tindria el dèficit fiscal amb Espanya i podria fer més inversions. Els economistes diuen que les pensions i la prestació de l'atur estarien garantits i afirmen que Catalunya tindria dret a una part del fons de reserva de la Seguretat Social

Les pensions estarien garantides des del primer dia i, fins i tot, podrien créixer
Catalunya podria tenir un sistema fiscal més tou gràcies a la fi
de l'espoli
El país hauria de crear un banc central i plantejar-se la integració a l'OTAN

El dèficit fiscal és el gran cavall de batalla en les relacions econòmiques entre Catalunya i Espanya. La balança fiscal entre el que els catalans aporten a l'Estat i el que aquest els retorna s'inclina escandalosament en favor dels interessos espanyols i en contra dels de Catalunya. El 2005, un grup d'experts va calcular que el dèficit d'aquell any va ser de 16.735 milions d'euros, un 9,8% del PIB. Segons un estudi del Cercle Català de Negocis (CCN), avalat per diversos economistes, el dèficit del 2010 suma ja 22.000 milions d'euros, o el que és el mateix un 10,2% del PIB. Sobre una població de 7,3 milions d'habitants, això suposa una aportació per persona de 3.000 euros anuals. Segons Francesc Sanuy, l'aportació dobla la d'Hesse a Alemanya i segons el CCN, Catalunya és el país més espoliat del món.

MÉS RECURSOS.

La secessió d'Espanya comportaria, doncs, una injecció de capital de 22.000 milions d'euros, que representen un increment del 55,41% respecte al pressupost de la Generalitat de 2010, xifrat en 39.699 milions d'euros. Uns recursos que podrien servir per desenvolupar Catalunya d'una manera extraordinària i per poder atendre molt millor totes les mancances socials del país. El CCN fa un exercici d'inversions possibles, entre les quals es pot destacar que l'eix transversal ferroviari estaria pagat en 117 dies, la línia orbital ferroviària en 67 i el canal Segarra-Garrigues en 25, per només citar alguns dels nombrosos exemples que proposen en un ampli estudi que es troba en el seu web (www.ccn.cat). Curiosament, aquest mateix grup d'empresaris catalans esmenten que l'Església catalana també té dèficit fiscal, perquè el 2003 va donar 19,4 milions d'euros via IRPF i els bisbats catalans només en van rebre 14,3. El dèficit, en el cas català, no fa distincions...

Per Jacint Ros Hombravella, l'important de disposar de tota la cistella d'impostos és que Catalunya podria fixar una política financera pròpia i fer una gestió de les nostres caixes “més catalanista”. Sobretot, destaca, podríem fixar la nostra pròpia política econòmica i industrial que ara ens ve dictada per Madrid.

LES PENSIONS.

Molts catalans poden pensar que una separació d'Espanya podria posar en perill la seva jubilació. Res més lluny de la realitat. Hi coincideixen tots els experts. Ho explica Elisenda Paluzie: el sistema espanyol de pensions és de repartiment. Les pensions de cada any es paguen amb les cotitzacions socials a càrrec de les empreses i dels treballadors d'aquell any. No és un sistema acumulatiu, en què el treballador, quan es jubila, recull el que ha anat acumulant any rere any. Els treballadors actius són els que financen els pensionistes actuals. En el moment que es creï un estat independent s'haurà de crear un organisme similar a l'actual Seguretat Social espanyola, que recaptarà les cotitzacions socials i pagarà les pensions d'aquell any zero. D'altra banda, Catalunya, en cas de segregació té dret a una part del fons de reserva de la Seguretat Social, un fons creat per garantir la sostenibilitat del sistema quan l'envelliment de la població provoqui que no n'hi hagi prou amb el que es recull aquell any per poder pagar els pensionistes. Segons un estudi en el qual va participar Paluzie, en què s'analitzava el superàvit de la Seguretat Social entre els anys 2004 i 2007, es van acumular 17.000 milions d'euros, dels quals 13.000 corresponien a Catalunya. Si haguéssim estat independents ja aleshores tindríem un fons de reserva consolidat.

Economistes per la Independència va més enllà i assegura que en una Catalunya independent els jubilats catalans cobrarien més, perquè Espanya es caracteritza per tenir un baix percentatge de treballadors per cada pensionista; això equival al fet que hi ha menys treballadors, menys cotitzacions i, per tant, menys ingressos. O sigui, menys diners a repartir per a cada pensionista. Com que Catalunya té un percentatge de treballadors més alt, es cotitza més i hi ha més diners a repartir. Segons va calcular el Cercle d'Estudis Sobiranistes el 2007, la pensió mitjana de cada català augmentaria en 174,7 euros mensuals.

Francesc Granell alerta que així com Catalunya tindria dret a una part dels actius espanyols, entre els quals el fons de reserva de la Seguretat Social, també s'hauria de fer càrrec d'una part del passiu. Granell afirma: “Hauríem d'assumir una part del deute extern, perquè tenim una part important de la renda de l'Estat i potser, fins i tot, ens hauríem de fer càrrec d'una quota alíquota més gran del que ens correspon, perquè som més rics i perquè tenim més deute extern, perquè el nostre govern ha gastat més del que seria convenient i necessari.”

Per Germà Bel –que diu que la qüestió de les pensions, com la de l'atur, no és un problema econòmic, i apunta: "El difícil és gestionar les emocions" que generaria aquest trencament-, assumir el passiu no seria un problema per a Catalunya si es fessin servir "regles de computació sensates".I Paluzie afegeix que en cas de desacord caldria recórrer a les autoritats europees.

L'ATUR.

Tampoc ens trobem davant un problema, segons els economistes catalans, que garanteixen la prestació de l'atur, atès que, com explica Paluzie,l'atur es finança directament amb els pressupostos de l'Estat de cada any i, per tant, anirien a càrrec del pressupost de la Generalitat. Joan Canadell opina que el nivell d'atur de Catalunya seria similar al dels països capdavanters d'Europa, ja que segons els estudis del CCN, Catalunya esdevindria el quart estat amb un PIB per càpita de la UE. L'atur se situaria entre el 4 i el 8% segons ell, gairebé estructural. Per la seva banda, Sergi de los Ríos, economista i portaveu d'ERC els darrers set anys en la Comissió d'Economia del Parlament, apunta que actualment l'OTG és l'organisme de la Generalitat que gestiona les polítiques d'ocupació i que seria el substitut natural de l'Inem, gestionant competències que ara no són del seu àmbit.

ELS IMPOSTOS.

La creació d'un nou estat és també l'oportunitat per generar un nou sistema fiscal, que la majoria d'economistes enquestats opinen que convindria reformar respecte del model espanyol. Jacint Ros Hombravella ho resumeix en cinc punts: millor tractament fiscal a les empreses; reducció de la tarifa de l'impost de societats, sobretot en les pimes; foment de la inversió real productiva a la indústria i els serveis; augmentar el mínim exempt de l'IRPF i introduir-hi una millor consideració a les circumstàncies personals i, finalment, mantenir, com a progressiu, l'impost de successions augmentant, sensiblement, els mínims exempts.

Joan Canadell proposa la reducció de l'IRPF prop de 25% i la reducció de l'impost de societats fins deixar-lo al 20%.

Pel que fa a l'organisme encarregat de receptat els tributs, Sergi de los Ríos -que apunta com Paluzie una reforma del sistema fiscal- recorda que l'Estatut ja preveia la creació de l'Agència Tributària de Catalunya, que fins ara només recapta l'impost de successions i donacions i el de transmissions patrimonials.

Germà Bel i Salvador García-Ruiz manifesten que només cal mirar el País Basc per veure què s'hauria de fer. Bel diu que, de fet, “això Catalunya ho necessita ja avui ni que no sigui independent”. García-Ruiz matisa un cop més que “tot plegat és qüestió de voluntat política” i explicita que, paradoxalment, l'obligació dels dos estats de repartir-se drets i deures (actius i passius) podria ajudar a facilitar tot allò que fa referència a la qüestió impositiva.

NOVA ORGANITZACIÓ.

Un nou estat demana una nova organització administrativa. Els economistes catalans coincideixen que l'eix vertebrador d'aquest nou estat és, des d'un punt de vista organitzatiu, la mateixa Generalitat de Catalunya. Hi ha una coincidència plena en la necessitat de crear un Banc Central que hauria de ser una delegació del Banc Central Europeu, amb funcions pròpies, com la supervisió del sistema financer català. Tanmateix, el diagnòstic és idèntic pel que fa a la creació de comissions dels sectors regulats: del mercat de valors (l'equivalent a la CNMV), de l'energia (l'equivalent a la CNE) i de les Telecomunicacions (equivalent a la CMT que, per cert, té la seu a Barcelona). Per Francesc Sanuy, “en cas de segregació no cal dissenyar res perquè ja està tot inventat”. Germà Bel afegeix a aquest reguitzell de noves institucions la necessitat de crear nous organismes en matèria de relacions internacionals, diplomàcia i defensa. Aquest és un punt especialment sensible; Bel considera que “no hi pot haver un estat propi català sense una contribució militar a l'OTAN”.

LA NÒMINA CATALANA.

El Cercle Català de Negocis ha volgut fer una simulació de quin salari net podrien cobrar tots els assalariats de Catalunya si no hi hagués l'actual dèficit fiscal. L'estudi té en compte que els impostos de l'IRPF i de societats es redueixen un 48,5% i que les cotitzacions socials baixen un 13%. Aplicats aquests conceptes, i segons Joan Canadell, un assalariat podria cobrar entre una i tres pagues més anuals, en funció del seu actual tram de cotització. Xavier Roig considera la nòmina catalana del Cercle Català de Negocis un exercici teòric a partir de la recuperació del dèficit fiscal, que també es podria traduir, manifesta, “en abaixar els impostos a tothom”. El mateix diu Paluzie, que afegeix que encara es podria optar per augmentar els serveis als ciutadans. Tot són simulacions.

INFRAESTRUCTURES.

L'Estatut va posar sobre la taula del govern espanyol la necessitat de rebre més inversions en infraestructures i el govern central va adquirir un compromís de dotar uns recursos addicionals que poden arribar a perillar per la crisi. En tot cas, està pendent la transferència de la gestió de dos punts clau en el món del segle XXI: la gestió de ports i aeroports. Hi ha una plena coincidència que les dues infraestructures són estratègiques i prioritàries per posar Catalunya al món. D'altra banda, podrien ajudar a desenvolupar l'eix mediterrani que Catalunya forma amb el País Valencià i el nord de França. La política de l'Estat espanyol, en base a una concepció radial d'Espanya, ha estat concebre un eix Madrid-Saragossa-Pirineus que nega totes les potencialitats a la via més lògica d'entrada i sortida de mercaderies a la península. Com diu Germà Bel, “a llarg termini, les coses normals es fan normals i l'eix interior no té sentit”.
itant.
que la resta.

El concert econòmic, una pèrdua de temps

“Parafernàlia”, “somni irrealitzable”, “proposta electoralista”, “un salt al buit” són algunes de les expressions que fan servir agents socials, patronals (les que han respost) i els mateixos economistes per definir la proposta de Convergència que l'objectiu de la federació, si governa després del 28N, és aconseguir el concert econòmic per a Catalunya.

Els economistes coincideixen que Catalunya necessita més recursos, però pensen que no és viable en l'actual situació política espanyola. Francesc Granell considera que no obtenir el concert va ser una de les “greus errades de la Transició”, però afirma que Madrid no renunciarà als diners de la solidaritat que vénen de Catalunya. Sergi de los Ríos recorda que ERC va defensar durant molt temps el concert i esmenta que va ser l'acord Mas-Zapatero el que va excloure una proposta molt semblant de l'Estatut aprovat al Parlament. Tots pensen que en lloc d'esmerçar esforços en assolir una nova frustració, que Bel qualifica de “necessària”, és millor lluitar pel referèndum de la independència.

El tancament de caixes, una proposta inviable

CiU també ha plantejat aquest estiu promoure un tancament de caixes si la situació amb Espanya no millora en l'àmbit econòmic, similar a la protesta que botiguers i industrials van organitzar a Barcelona el 1899. Un cop més, hi ha una desautorització absoluta de la proposta. Paluzie afirma que “no es pot pretendre que els ciutadans anònims esdevinguin herois i s'arrisquin a cometre delictes” que necessiten, a més, col·laboració institucional. Sanuy diu “que encara que només fos el 20% dels contribuents el que es negués a pagar no cabrien a la presó” i proposa com a alternativa deixar de tenir tractes amb empreses “hostils i discriminadores amb Catalunya”. El degà del Col·legi d'Economistes no creu que un tancament de caixes tingués un seguiment majoritari al país malgrat que reconeix que seria una acció d'impacte internacional.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.