Jaume Vicens Vives, i Montserrat Llorens, van publicar Industrials i polítics (segle XIX) (1959). Atès que la societat catalana del segle XX és coneguda al món en bona part pels seus artistes, hauria estat bé que algú (per exemple, Alexandre Cirici i Maria Lluïsa Borràs) hagués escrit: Industrials i artistes (segles XIX-XX).

Els arquitectes, escultors, ceramistes, moblistes del modernisme havien de tenir clients industrials. Projectaren cases o palaus, però, també, tallers i obradors, fàbriques, cimenteres, empreses elèctriques, farineres, editorials, hotels, etc. I, també: cellers cooperatius, hospitals públics, ajuntaments, caixes, l'Orfeó Català, etc.

Els extraordinaris pintors modernistes catalans, els Rusiñol, Casas, Utrillo, Nonell, Mir, Meifrèn, Masriera, Vidal, en canvi, pot semblar que pertanyen al món de la bohèmia, de l'art per l'art, de l'ibsenià “enemic del poble”. Però, aquesta imatge tòpica és lluny de la realitat.

Santiago Rusiñol i Ramon Casas, els homes d'Els Quatre Gats, abans de marxar a París, havien treballat a l'empresa familiar. Curiosament, a dues grans fàbriques tèxtils: la colònia Rusiñol de Manlleu, i la fàbrica de Sant Fruitós de Bages.

Rusiñol, amb el Cau Ferrat de Sitges, retia homenatge a dos grans sectors industrials catalans: el metal·lúrgic i el vidrier. Casas incorporà a la seva pintura els cicles i l'automòbil. Féu els primers cartells per a les primeres curses automobilístiques en circuit: la Copa Catalunya.

Joaquim Mir, un dels descobridors de Mallorca, era nebot d'Avel·lí Trinxet, un industrial tèxtil, amb una gran fàbrica a l'Hospitalet de Llobregat. Trinxet fou, primer, mecenes i, després, marxant de Mir.

Miquel Utrillo, pintor i crític d'art, que seria al París de fi de segle amb Casas i Rusiñol, era enginyer industrial, i treballà com a tal a mig Europa. Esdevingué assessor, i, sovint executor, de les iniciatives catalanes de l'industrial nord-americà Charles Deering: el Palau Maricel de Sitges, el castell de Tamarit, el viatge amb Ramon Casas als Estats Units, etc. Utrillo fou, també, el director artístic de l'Enciclopèdia Espasa.

Els pintors Francesc i Josep Masriera pertanyien a una família de joiers i fonedors amb un gran taller a la Dreta de l'Eixample de Barcelona. Lluïsa Vidal es formà a Indústries d'Art Francesc Vidal, tipografia, ebenisteria, foneria, localitzada, també, al carrer Bailén de l'Eixample de Barcelona.

És possible fer una lectura en clau de màrqueting del cas d'Eliseu Meifrèn. Sense saber-ho, és clar, presentà algunes de les grans marques turístiques del segle XX: de Cadaqués a Mallorca, de Sitges a Venècia. Del port de Barcelona al de Buenos Aires, de la platja de Pals a Nova York, de Castelldefels a New Jersey.

Els temes majoritaris de les pintures d'Isidre Nonell són l'altra cara de la modernitat: els outsiders i els grups marginals de la societat industrial. Els cretins de Boí, i les gitanes. Isidre Nonell és l'entrada a l'època blava de Picasso. La intel·ligència de Picasso es manifestaria, justament, en captar, i reinterpretar en clau lúdica, les dues (i més) cares de la societat moderna. Picasso, seguint Michael Eaude, fóra un producte de Casas, Rusiñol, Nonell, Els Quatre Gats, Gósol, París i Horta de Sant Joan.