opinio

Rescat (encara més)

Amb els diners d'altres regions –les que aporten– i amb els diners de l'‘Espanya va bé' –totes les regions– els governs regionals han armat unes estructures administratives i de serveis que són absolutament insostenibles quan Espanya ha deixat d'anar bé i quan, de moment Catalunya, ha reclamat els fons que aporta perquè els necessita; perquè l'única cosa certa és que Catalunya ha de millorar la seva administració regional i Extremadura, per exemple, no ha de continuar tenint el triple d'empleats públics que Catalunya en relació a la seva població

S'han adonat que ja no es parla dels 5.000 milions d'euros que Catalunya necessitava ja!, però ja!, per pagar els venciments de deute que li vénen damunt en els pròxims mesos? Això és només un exemple del que, penso, va succeint des de fa anys i que ara, sobretot des de l'últim 11-S, ha arribat a un límit: els polítics, independentment del seu color i de la seva ubicació geogràfica, no estan abordant els problemes de fons de les regions espanyoles. Quins problemes? Els següents:

1.– Les regions que avui tenen un superàvit fiscal regional (exceptuant Euskadi i a Navarra pel seu règim fiscal propi) el tenen perquè altres els transfereixen fons. En concret, i prenent les úniques dades publicades pel govern d'Espanya, corresponents al 2005, Catalunya, Madrid, València, Múrcia i Balears estan finançant les altres amb quantitats que arriben, per exemple en el cas d'Extremadura, al 17,78% del seu producte interior brut (PIB).

2.– El problema de les regions espanyoles, penso, no és, repeteixo no és, polític, sinó exclusivament econòmic. Quan, per exemple, el Sr. Feijóo, president de Galícia, elucubra sobre les demandes catalanes no esmenta que el 8,19% del PIB de Galícia li ve de fora perquè les regions que aporten fons, les abans esmentades, l'hi transfereixen; tampoc que el seu propi dèficit regional, a 31.12.2011, ascendia al -1,61% del seu PIB (incloent les transferències, sí); ni que el deute propi de Galícia supera els 8.000 milions (sí, també considerant les aportacions d'altres regions). És a dir, els missatges dels polítics, de tots els polítics, voregen la que és, penso, l'única pregunta: quantes regions són de debò sostenibles perquè poden aguantar-se per si mateixes?

3.– Amb els diners d'altres regions -les que aporten- i amb els diners de l'Espanya va bé -totes les regions- els governs regionals han armat unes estructures administratives i de serveis que són absolutament insostenibles quan Espanya ha deixat d'anar bé i quan, de moment Catalunya, ha reclamat els fons que aporta perquè els necessita; perquè l'única cosa certa és que Catalunya ha de millorar la seva administració regional i Extremadura, per exemple, no ha de continuar tenint el triple d'empleats públics que Catalunya en relació a la seva població; i això són dades objectives, no proclames polítiques.

4.– A Catalunya, segueixo pensant, els polítics -tots- s'estan equivocant quan aborden el problema: penso que és un error parlar d'independentisme, i d'Estat propi, i de caràcter diferencial, i de cansament mutu amb Espanya. Penso que el problema de Catalunya amb Espanya és exclusivament econòmic: Catalunya necessita entre 14 i 18 mil milions d'euros que cada any surten i no tornen, perquè amb ells Catalunya podria fer coses que ara no pot fer, coses amb les quals podria créixer i eixugar el seu dèficit propi i pagar el seu deute propi. Els polítics s'estan equivocant i els que estan en el govern encara més. Senyors del govern, penso que no haurien de dir “Catalunya nou Estat d'Europa”, sinó “Catalunya want her money back”, perquè Catalunya vol que tornin els seus diners, perquè són seus i perquè ho necessita.

visitar els barris.

5.– Si els polítics catalans que parlen dels problemes de Catalunya volen fer política podrien anar a zones i a barris on resideix aquesta gent a la qual polítics de fora de Catalunya es refereixen dient que “no entenen les reivindicacions de Catalunya” i dir a aquestes persones el que podrien obtenir amb la tornada d'aquests fons que cada any se'n van i no tornen. Podrien parlar-los, per exemple, de la millora de les condicions, ara retallades, d'estada dels seus fills en les escoles, o de la cobertura sanitària de què gaudeixen i que ara es troba en reculada. És clar que llavors haurien de respondre a preguntes del tipus: “Per què van eliminar l'impost sobre successions?” o “per què al gener del 2006 l'avui President, llavors membre de l'oposició, va córrer a Madrid a oferir un pacte de govern que va beneir una brutal retallada de l'Estatut que el Parlament de Catalunya va aprovar al setembre del 2005, text retallat (el famós “Nos hemos cepillado el Estatuto”, recorden?) que és el que finalment va aprovar el poble de Catalunya?

6.– Una pregunta que, penso, mai no tindrà resposta, té a veure amb els càntics a la unitat d'Espanya que es fan en el Regne i amb els temors de deriva secessionista que es diu que existeixen a Europa en relació a Catalunya. La pregunta és la següent: si Catalunya no generés avui el 19% del PIB espanyol, podent superar amb escreix el 25% en el cas que es pogués recuperar la majoria del dèficit fiscal interregional que Catalunya té, existirien aquests temors a la secessió de Catalunya? És a dir, si Catalunya fos una zona pobra i miserable, a algú li importaria que abandonés la unitat pàtria?

El problema fonamental que avui té Catalunya penso que no és polític, sinó exclusivament econòmic; el que succeeix és que polítics d'un i altre signe, de l'un i l'altre color, de l'una i l'altra ubicació, ho han polititzat. Seria altament interessant i molt aclaridor esbrinar per què.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.