Gran angular

Premsa resistent, i amb nou model d'empresa

Els darrers projectes de diaris i revistes en paper i a la xarxa, amb nous models d'empresa, qüestionen la crònica d'una mort anunciada del sector

Els nous mitjans es podrien beneficiar
de la penetració de
les tauletes
Les noves publicacions fan gala de voler practicar un periodisme exigent

Ja fa uns quants anys que aus de mal averany redacten la crònica de la mort de la premsa en paper, però el cert és que queda palès que hi ha un esperit de resistència que no defalleix i que es concreta en experiències que no tan sols aposten per models d'empresa alternatius, la cooperativa, i volen recuperar el lector subscriptor com a font d'ingressos, sinó que a més es proposen tornar a donar valor a la informació.

Certament, les xifres no són gaire encoratjadores, com ha estudiat el periodista Joaquim Marqués en la seva tesi doctoral, ja que al llarg del període 2000-2010 per cada punt de penetració de l'ADSL a les llars de l'Estat minvava un 0,7% la difusió de periòdics. El llibre blanc de la premsa diària, que publica la patronal del sector, informa que els ingressos per venda d'exemplars van passar dels 1.300 milions d'euros del 2007 als 1.035 milions del 2011, amb una davallada del 20%. I, si parlem de publicitat, la realitat encara va ser més estremidora, amb un daltabaix del 46%, ja que va passar de 1.462 milions a 782 milions en aquest període.

El cert, però, és que l'aparició de diversos projectes editorials en què el paper té el suport d'internet, i a la inversa, ens adverteix que el panorama de la premsa no ha esdevingut erm, sinó que més aviat té el carés d'una selva de rica biodiversitat on també cobra vida el periodisme amb ambició. Com diu el professor Joan Corbella, expert en l'economia dels mitjans de la Facultat de Comunicació i Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), “l'actual sistema comunicatiu admet la viabilitat d'aquesta mena de projectes, la tecnologia permet moltes solucions flexibles”. Com afegeix, “potser no podran conviure 50 cooperatives de diaris o setmanaris amb costos baixos d'estructura, però uns quants sí, si aconsegueixen el suport d'unes 50.000 persones disposades a pagar”.

Entre altres exemples que es poden espigolar, n'hi ha uns quants d'alliçonadors. Com el de la cooperativa que publica el mensual satíric Mongolia, que ha aconseguit en onze números la no gens menyspreable tirada de 40.000 exemplars. El periòdic digital independent Eldiario.es, que amb l'aportació de socis -n'ha aconseguit 3.485- i amb els ingressos de publicitat va saldar els comptes de setembre a desembre del 2012 amb unes pèrdues de 5.094 euros, gràcies a uns ingressos de 214.229 euros. Materia, publicació dedicada als temes científics i ambientals, que vol reproduir al nostre mercat el model referencial de Propublica, als EUA -republicar reportatges en altres mitjans-, a través de patrocinadors i el micromecenatge. Infolibre, diari digital independent basat en socis però que tampoc no menysprea la publicitat, sempre que no amagui condicions editorials. El mensual d'investigació La Marea, de la cooperativa Más Público, nascuda de les cendres de Público, que s'ha enlairat en un projecte de microfinançament que ha tingut el suport de 500 persones i que té onze socis treballadors. Encara hi trobaríem casos com ara el mensual digital cultural Jot Down i Alternativas Económicas, una nova publicació periòdica d'economia en què una cooperativa de 30 socis col·laboradors llança el projecte amb una inversió inicial de 60.000 euros, amb 160.000 més de compromesos. Un dels seus socis, el periodista Pere Rusiñol, pensa que cal superar el model de la bombolla publicitària que tant mal ha fet, en què “tots els diaris inflaven artificialment les tirades amb promocions i milers d'exemplars regalats, amb la finalitat no de guanyar lectors que paguessin per una informació pròpia, sinó d'augmentar tirades per inflar les tarifes publicitàries”. Un punt en comú dels exemples esmentats és que assumeixen l'exigència periodística com a tarannà essencial de la seva tasca. Segons l'opinió de Joan Corbella, “potser hi ha una majoria que s'ha arribat a pensar que la informació és una simple commoditie sense contingut, però el cert és que hi ha gent que encara cerca un periodisme de qualitat; es poden trobar aquelles 50.000 persones que busquen un bon producte, i si l'usuari cobreix el 100% dels costos, el periodista pot ser lliure”. Així doncs, com confirma Rusiñol, ara caldria crear una veritable xarxa de lectors: “La millor manera de preservar el periodisme independent és allunyant-lo de l'enorme dependència de la publicitat, i per això cal una comunitat de lectors disposats a pagar per una informació pròpia.”

Corbella recorda que el model d'empresa triat en alguns casos, la cooperativa, és una mena de retorn als orígens: “Un gran diari com Le Monde va néixer d'una societat de redactors amb finalitat de servei, per damunt de la mercantil. Que uns professionals s'ajuntin per crear una estructura mínimament potent pot ajudar a recuperar el periodista no supeditat a interessos comercials.” Magda Bandera, editora de La Marea, un mitjà en què el web serveix per vendre la revista en paper, afirma que un projecte d'aquesta mena “no és una utopia, és viable, no és una posició idealista, és possible i només cal fer-ho; hi ha públic per a un periodisme més profund”.

A banda de l'obtenció d'una massa crítica suficient, Corbella creu que la clau és ser capaç de revendre el producte, fer-lo circular en diversos circuits: “Si en l'audiovisual parlem de primera, segona i tercera finestres de mercat, per què no podem fer-ho en el periodisme i vendre reportatges i entrevistes?” Als EUA, ja és habitual que tot un The New York Times adquireixi reportatges de Propublica. La hibridació d'aquests mitjans en paper i en suport digital és la prova que el primer encara és insubstituïble, com diu Corbella: “Per a molts mitjans de reconegut prestigi, el paper encara és un actiu estratègic, una font d'ingressos, com en el cas de The Economist.” La nova complexitat de l'entorn de comunicació, entesa com un devessall d'oportunitat, també és confirmada per l'estudi GEMO sobre mitjans i continguts que periòdicament publica la consultora PWC, que preveu que d'aquí al 2016 la combinació del mitjà imprès amb el digital impulsarà globalment les revistes, que podrien quedar molt beneficiades per una més gran penetració de les tauletes.

L'alliçonadora ‘nouvelle vague' periodística

La crisi de la premsa, real i figurada, és global, però també arreu surten com bolets exemples per carregar-se d'esperança. No cal anar gaire lluny, al país veí, França, per prendre'n nota. En els darrers anys han aparegut mitjans com ara Rue89, Planet.fr, Slate, Mediapart i Arrêt sur Images, que cobegen reinventar el periodisme de debò des de la xarxa. Algun comentarista ha arribat a parlar d'una veritable nouvelle vague d'empreses periodístiques. Potser el seu model econòmic encara roman en la incertesa, però ja tenim un d'ells, el diari Mediapart, que amb 60.000 subscriptors de pagament va aconseguir tancar el 2012 amb beneficis. Un tret característic d'aquests mitjans és la seva interactivitat: compten amb el públic per reelaborar i difondre els continguts.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.