Espardenyes a les passarel·les

L'empresa banyolina Castañer s'ha guanyat un lloc en el difícil món de l'alta moda internacional

Poc s'ho podia imaginar, Rafael Castañer el 1776, que aquell seu petit taller de fer i reparar les espardenyes dels pagesos de la comarca –consta com el primer taller d'aquesta mena al poble– era la llavor d'una marca de moda del globalitzat segle XXI. Que de servir de protecció als peus més modestos, un calçat amb el seu nom passaria a embellir les cames de models de passarel·la; o que estrelles d'un art que encara tardaria segles a inventar-se l'adoptaria com a signe de distinció.

En aquells inicis remots, poca cosa reconeixeríem del Castañer actual. És cert que entre els aproximadament 150 models que conté, en el catàleg actual de l'empresa amb seu a Banyoles encara hi trobem espardenyes -òbviament, d'unes formes que només recorden vagament la peça primitiva–, però ja són una part molt petita d'una col·lecció en què el cotó comparteix protagonisme amb la pell, i la sola plana, amb la bota.

Cosa de família

Hi ha aspectes que no han canviat gens. Com el 1776, Castañer és un negoci familiar que a efectes oficials es diu Espadrilles Banyoles SL. Però ara la mare, Isabel Sauras, vídua de Llorenç Castañer, i tres dels seus cinc fills, Rafael, Antonio i Lluís, dirigeixen una empresa que té uns 240 empleats i que l'any passat va vendre 450.000 parells de sabates a mig món, per valor d'uns 25 milions d'euros.

Gran part de la producció es fa en unes plantes d'Elda (Vinalopó Mitjà) i de Calatayud, a Aragó, mentre que a Banyoles, amb 38 treballadors, hi resten les oficines i una part petita del procés productiu.

Exterior

Des de fa dècades, un percentatge notable del que surt d'aquestes fàbriques –l'any passat va ser el 70 per cent– es destina a compradors de l'estranger, preferentment, d'un poder adquisitiu mitjà-alt, que és el client objectiu dels seus productes.

A curt i a mitjà termini, Castañer té la intenció de mantenir aquestes proporcions entre mercat interior i exterior. Els compradors forans són principalment de la Unió Europa i els Estats Units, i darrerament, la Xina i els mercats emergents de Rússia i els països de l'est d'Europa.

La comercialització

En molts de casos, es posen a la venda amb la mateixa marca –per exemple, en les 17 botigues pròpies que Castañer té als estats espanyol i francès i al Japó, i que s'incrementaran en nombre quan se superi l'actual recessió econòmica– i d'altres, amb el nom del dissenyador que les ha encarregat: Yves Saint Laurent, Gucci, Prada, Hermes... La fabricació per a marques que no són la pròpia representa aproximadament una quarta part de la producció.

«Falta indústria de complements»

R. E

A mesura que la fabricació del calçat s'anava fent més complexa des del punt de vista tècnic, Castañer va haver de buscar lluny de Banyoles qui els fes determinades parts del procés. «Aquí no hi ha indústria complementària», justifica Antoni Castañer. La solució la van trobar a Elda, un municipi on el calçat és pràcticament un monocultiu i, per tant, estan ben capacitats per fer totes les etapes de la fabricació, i a Calatayud. A Banyoles, en unes instal·lacions del barri de la Farga, hi mantenen les oficines i la secció del trenat i del jute.

De taller a fàbrica

R. E

Entre el fundador, Rafael Castañer, i la cinquena generació d'espardenyers pràcticament no hi va haver canvis substancials, a força d'anar traspassant el taller de pares a hereus. El punt d'inflexió el va posar el 1920 Lluís Castañer, el sogre d'Isabel Sauras, en atrevir-se a fer el pas de convertir el taller en una fàbrica, tal com havien fet altres espardenyers de la zona. L'empresa actual té com a any d'arrencada el 1927, en el context del període de bonança econòmica registrat entre les dues guerres mundials europees, que va permetre que determinades indústries situades a la banda sud del Pirineu agafessin embranzida. L'impuls dels Castañer es va basar en la compra d'una fàbrica de Figueres, en la qual van arribar a treballar un centenar de persones. En aquella època l'activitat a la fàbrica la combinaven amb la venda de les espardenyes als mercats.

La irrupció de la xiruca

Uns anys més tard, però, la Guerra Civil va estroncar l'evolució del negoci (la fàbrica va ser col·lectivitzada), i en la postguerra l'aparició de la popular xiruca (fabricada per uns altres espardenyers, i amics dels Castañer, els Fontfreda, de Tortellà) va obligar a repensar el producte, ja que els pagesos i els obrers fabrils van substituir les espardenyes per la nova bota, més resistent. Atiats per la necessitat, el matrimoni Llorenç Castañer - Isabel Sauras va haver de donar un aire modern a aquell calçat tan antic. El pas del temps els donaria la raó.

El destí de la fàbrica vella

Fins fa uns 20 anys, la seu de Castañer va estar situada al carrer Sant Benet, en un edifici de 4.000 m². Uns anys després d'haver-se fet el trasllat a les instal·lacions actuals del barri de la Farga, aquell immoble va passar a les mans de l'Ajuntament, que el volia transformar en un gran complex cultural. Mentre s'estava pendent de tirar endavant aquell projecte, ja es va usar durant un quant temps per a algunes activitats de caire cultural. El 2005, però, es va constatar que l'estructura presentava mal estat –hi va haver despreniments i tot– i l'any següent es va enderrocar.

Paral·lelament, el consistori va pactar un intercanvi de terrenys amb la Cooperativa Agrícola, situada a tocar del monestir: a can Castañer hi farien pisos i a la Cooperativa, el centre cultural. El pla especial corresponent, però, va ser aturat per Urbanisme. Mentre no es resol el cas, que ha estat motiu d'una forta controvèrsia al consistori, l'històric solar de can Castañer és un aparcament.

ANTONIO CASTAÑER

«Mentre sigui nostra, l'empresa continuarà aquí»

Set generacions després, els que donen nom a la firma tenen la intenció de mantenir-ne la seu central a Banyoles
R. ESTÉBAN
–Creu que és un avantatge, que el negoci sigui de caire familiar?
–«Bé, és la realitat. Segurament sí que és més fàcil fer equip amb aquest grup imposat, entre cometes, que és la família. A més, aquí tots ho tenim molt clar, cadascú es dedica a una part diferent del negoci i ens trepitgem molt poc les feines dels altres.»
–Vostè pertany a la tercera generació...
–« Ep, sóc de la setena! Si comptem des del fundador, en Rafael Castañer, el 1776, som la setena. Aquell home va ser el primer espardenyer censat a Banyoles, i som descendents directes seus. Fins a la meva generació, però, l'espardenyeria l'heretava només un fill. L'hereu es convertia en espardenyer, i el segon fill, en capellà, que era el que se solia fer en aquella època. El primer cop que entrem al negoci més d'un fill és en la meva generació.»
–Em referia que són la tercera generació des que Castañer té dimensions industrials.
–«Efectivament, fins a la primera dècada del segle passat era un taller, un dels tallers que hi havia a Banyoles (a cada poble solia haver-n'hi), i va ser, si no recordo malament, el 1917, que es va transformar en una fàbrica.»
–Tenen garantit el relleu?
–«Ara mateix hi ha deu néts, però encara són joves i tots estudien...»
–A Banyoles només fan una petita part de la producció.
–«Efectivament, aquí tan sols es fan unes soles molt especials, i prou.»
–És possible que algun dia tot es fabriqui a fora?
–«No; mentre la propietat de l'empresa es digui Castañer, la seu serà a Banyoles. I no crec que vingui cap milionari i ens digui: ‘M'ho quedo i m'ho emporto a la Cinquena Avinguda...' Tot té un preu, és clar, però vaja, no crec que passi [riu].»

Una fira i una desfilada a París que ho van canviar tot

R. E

En tres segles, els models de Castañer no van experimentar canvis substancials, i fins a l'última postguerra el mostrari no passava de ser un modest catàleg de deu models, sempre senzills, a mida per als horts i les fàbriques: una sola plana d'espart, un tros de tela per embolicar els peus i uns cordills per poder fer el nus. En essència, era el que els grecs i els romans portaven quan van entrar per l'Empordà dos mil·lennis enrere.

La revolució a can Castañer es va començar a gestar quan uns quants famosos d'àmbit internacional (per exemple, Grace Kelly, a qui veiem a la fotografia amb Cary Grant a Mònaco amb espardenyes de la marca banyolina) i d'altres de cèlebres a casa nostra (Josep Pla i Dalí en serien dos casos) a la dècada dels seixanta van sortir retratats en algun mitjà de comunicació de molta difusió amb les espardenyes banyolines, i el cop definitiu, quan el dissenyador Yves Saint Laurent (el referent mundial de la dècada del 1960) es va enamorar d'aquell calçat. Isabel Sauras ha explicat mil cops aquella trobada: els Castañer havien decidit que per obrir mercat havien d'assistir a les fires internacionals. Va ser d'aquesta manera que el matrimoni i l'aleshores rei de les passarel·les van coincidir en una fira a París, on el francès els va encarregar una espardenya amb taló. Al cap d'unes setmanes, aquella peça tan singular era als peus d'una model en una desfilada d'alta costura a la capital mundial de la moda. Es veu que un dels diaris de referència a l'Estat francès de l'època, a l'hora de fer la crònica de l'esdeveniment, va remarcar precisament el sorprenent calçat. L'excentricitat d'Yves Saint Laurent va esdevenir genial per als banyolins i va ser el detonant del salt qualitatiu –i quantitatiu– de Castañer. A la dècada dels setanta va aconseguir fer-se un nom en l'àmbit internacional, i dir que portaves «unes Castañer» distingia. Des de llavors han col·laborat amb Coco Chanel, Georgio Armani, Stéphane Kelian, Louis Vuitton, Gucci... «El nostre secret? És un calçat que combina disseny, moda i comoditat a un preu raonable», afirma Antonio Castañer.

Exportació i botigues pròpies

R. E

Des de fa tres dècades, la part més important de la producció de Castañer és per a l'exportació. En els últims exercicis, la proporció ha estat elevadíssima, fins al 70 per cent, i segons avancen des de l'empresa, a curt i a mitjà termini es mirarà de seguir en aquesta línia. «Realment, tenim molt de mercat a fora, molts venedors, molts clients, estem molt presents en les fires internacionals... Crec que ens mantindrem en aquesta línia, potser amb alguna variació, però que en cap cas serà gaire remarcable», avança Antonio Castañer. Consolidats els mercats de la UE i els EUA, el repte immediat –indiquen a Castañer– serà reblar la presència en mercats emergents com ara el xinès i el dels països de l'est d'Europa.

El mercat estatal, per tant, continuarà ocupant una part minoritària de la producció. El mercat interior seria l'assignatura pendent de Castañer? «No, no, en absolut, el 30 per cent ja està bé: preveiem continuar en aquestes proporcions», respon de manera contundent el nostre interlocutor.

Un altre objectiu de la firma de calçat banyolina és incrementar el nombre de botigues pròpies. Ara en tenen disset, repartides als estats espanyol i francès i al Japó. Atesa la conjuntura de l'economia en l'àmbit mundial, hauran d'esperar per fer aquesta expansió tan desitjada, segons diu Antonio Castañer: «Hem de ser prudents i esperar que arribin temps millors.»



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.