Joan B. Casas considera “impresentable” que, després d'haver sacralitzat la Constitució com s'havia fet fins ara, el PSOE i el PP puguin aprovar una reforma constitucional deixant fora la resta dels partits polítics. “Em fa la sensació que s'ha pres aquesta mesura per acontentar el BCE i Angela Merkel. A més a més, a efectes pràctics, el mercat no ha reaccionat”, diu el degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya.

García-Montalvo es mostra determinant i ho considera innecessari. “Crec que el fet que milions d'inversors es posin d'acord per limitar el dèficit és millor que autoimposar-s'ho un mateix, perquè lligar-se de mans a no fer cap acció expansiva quan tens un problema cíclic no té sentit”, diu. Per García-Montalvo, per a l'únic que ha servit el límit del dèficit en la Constitució és per determinar la predisposició del govern a no entrar en dèficit i que el BCE compri deute espanyol, “però per a tota la resta és inservible”.

A més a més el catedràtic d'Economia de la UPF opina que no calia fer la reforma amb aquesta velocitat. “Encara que la ministra d'Economia, Elena Salgado, digués que ajudaria a donar confiança als mercats, una reforma que no s'aplicarà fins l'any 2020 dubto que tingui aquest efecte, i menys en un país que fa moltes lleis, com la de morositat, i després no les compleix”.

Tot i aquesta posició tan crítica, García-Montalvo considera correcte el nou article 135 de la Constitució que separa el dèficit estructural del conjuntural.

Ara bé, els detalls dels límits queden pendents de l'aprovació d'una llei orgànica posterior. Els dos experts es mostren escèptics sobre les millores que pugui introduir la futura normativa. Tots dos posen sobre la taula nombrosos interrogants per resoldre. Com ara qui s'ocuparà de sancionar si s'incompleixen els límits? Serà el Tribunal Constitucional, que resol amb una tardança de vuit anys de mitjana? Qui determinarà quan es pot considerar si és dèficit estructural o és conjuntural si per reconèixer que entràvem en crisi hem trigat el doble que la resta? García-Montalvo creu que, malgrat tot, estem davant la victòria de la democràcia sobre els mercats, “perquè si no tens dèficit, no tens deute i no pagues interessos i, per tant, els inversors no guanyarien res si arribessin a aquest punt”.

Joan B. Casas opina que d'entrada no caldria la limitació perquè, si se continua el criteri de bona governança de les administracions, hauria de comportar l'equilibri pressupostari. “L'experiència, però, ens diu que no es respecten els criteris de bon govern, i la mostra és que quan l'Estat espanyol va entrar a l'euro ja s'hi va obligar a un dèficit controlat amb el Tractat de Maastricht, però la crisi ha fet sobrepassar les limitacions”, diu. Tot i que creu que s'ha de recórrer al dèficit per respondre a circumstàncies molt definides, el risc és que es perpetuï. “La tendència a cronificar els dèficits obliga a una limitació”, subratlla el degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya.

José García-Montalvo afegeix que, com dicta la teoria econòmica, si no es posen límits al dèficit, els governs per tal de perpetuar-se en el poder tenen tendència a concedir subvencions, subsidis i ajudes i endeutar les futures generacions. Així que, per García Montalvo, el més aconsellable és o autoimposar-se un límit -com va ser Maastricht o la reforma constitucional-, perquè, si no, acabaran posant-lo els mercats. “El punt clau és la credibilitat del mecanisme amb què s'exigeixen els límits”, afegeix el catedràtic de la UPF. I, si no, cal recordar com Alemanya i França no només van saltar el pacte d'estabilitat, sinó que no han volgut pagar les multes per haver-lo incomplert.

Per a García Montalvo no és una qüestió només de posar topalls al dèficit, sinó també que s'ha d'apostar pels incentius al superàvit quan l'economia rutlla. “La guardiola que es va generant és la que ajudarà a compensar quan hi hagi dèficit”, afegeix.

Ara bé, els problemes del dèficit van més enllà de l'endeutament de les administracions. A l'Estat espanyol, de fet, el deute públic és inferior al dels EUA o França, en canvi amb la suma del públic, el de les entitats financeres, les empreses i famílies, suposa el 385% del PIB. “El problema és que el deute privat s'ha anat transformant en deute públic”, creu el catedràtic de la UPF, que adverteix que Espanya corre el perill que passi el mateix que a Irlanda, que si s'enfonsés un banc es passaria del 6% al 15% de dèficit. “És el que realment està castigant l'economia espanyola”, diu. Casas coincideix que la desconfiança en Espanya deriva del deute privat, i per això creu que el sector privat ha d'apostar també per la bona governança.

“És impossible que no es toquin les partides de sanitat, educació i serveis socials, perquè és el gros del pressupost de les comunitats autònomes”, diu García-Montalvo, que considera que si s'ha de retallar un 10% no pot fer-se només amb menys cotxes oficials i subdireccions, perquè aquesta partida és mínima. “Hem d'acceptar que acabarem vivint pitjor, que haurem de pagar serveis que abans no abonàvem.” Així mateix, Casas creu que només hi ha dues opcions per reduir deute, “creixent o retallant”, i insisteix que cal una assumpció social que no es pot fer tot, per a tothom, de franc, per sempre i excel·lentment. Però, a més, recorda que a Catalunya, amb un menor dèficit fiscal, s'hauria de retallar menys.

Els dos experts coincideixen en el fet que, com que sembla que l'única sortida són les retallades, s'ha d'exigir sensatesa. García- Montalvo posa un exemple en el món educatiu. Creu que augmentar les taxes dels usuaris de la universitat n'és una opció. En canvi, les guarderies públiques de zero a tres anys, s'han de garantir per a tothom. “Perquè és on realment comença la igualtat i a més reverteix en la societat, mentre que la formació universitària té una rendibilitat només privada”, explica. Pel que fa a l'àmbit de la salut, Casas creu que no s'han d'escatimar recursos en temes de sanitat purament dit, però, en canvi, en serveis paral·lels, com l'hoteleria hospitalària, l'hauria de finançar l'usuari.

García Montalvo considera que Espanya ja ha esgotat la possibilitat de fer servir la despesa pública per reactivar l'economia. “Els EUA o Alemanya encara tenen marge, però si l'Estat espanyol emet més deute ens augmentaran encara més el tipus d'interès i generarà l'efecte boomerang perquè dificultarà més el finançament de totes les empreses. Ningú ens deixarà diners”, explica. I en la mateixa línia se situa Joan B Casas: “Com que la disponibilitat de finançar-nos està tan limitada no ens queda un altre camí que anar acostant-nos cap a l'austeritat per crear confiança després. L'obligació d'anar als mercats a finançar-te ho condiciona tot.”

L'intervencionisme per ajudar a sortir de la crisi ha tingut en Paul Krugman i el premi Nobel d'Economia Joseph Stiglitz uns defensors molt actius que García Montalvo posa en dubte. Explica que entre els economistes acadèmics qüestionen aquestes consideracions.“A més, en aquesta equació d'augmentar la despesa pública per incentivar l'economia es pressuposa l'eficiència de les decisions, i el Plan E, n'és un exemple que no sempre és així”, considera el catedràtic de la UPF que assegura que hi ha una disputa acadèmica sobre el multiplicador fiscal, és a dir què genera cada euro públic que s'injecta a l'economia, i segons García-Montalvo el rang es mou entre 0,3 fins al 0,7, quan Stiglitz parla d'un 1,5. Hi ha altres economistes que defenen una posició divergent a la del premi Nobel que proposen les contraccions expansives, que és que si s'estreny la despesa pública, l'economia es rellança. I atenció als polítics, la teoria diu que si s'aplica al principi d'un cicle electoral el govern de torn té més possibilitats de ser reelegit.

Joan B. Casas, insisteix que totes les crisi tenen el valor de l'experiència i aquesta ens ha de servir per replantejar la despesa. “Sense una finalitat concreta tard o d'hora acaba passant comptes.”