Dimarts passat TV3 va oferir-nos la pel·lícula en forma de documental 14 d'abril: Macià contra Companys, un relat basat en els enfrontaments entre Macià i Companys just en aquells tres dies que Catalunya va ser república catalana i ens van mostrar tot el dramatisme i el partidisme polític. Segons comenta Toni Soler, l'autor del llibre que ha donat peu a la pel·lícula, “Companys volia una autonomia dins la República espanyola”, mentre que l'ideal de Macià era una república federal amb Catalunya com a estat. La visió de les dues Catalunyes, la feblesa i les contradiccions dels catalans davant els “negociadors” espanyols, com deia Cruells, en tres dies vam passar de la República catalana a la Generalitat de Catalunya.

Pel que fa al pacte fiscal que proposa el president Mas, i que voldria una gran unió política a l'entorn d'aquesta petició, perquè és un tema de país, segons el Centre d'Estudis d'Opinió ( CEO) quan se'ns pregunta als catalans un 48,4% hi està totalment a favor i un 27,3% més a aviat a favor, mentre que només un 10,5% hi està més aviat en contra; un 7,2%, totalment en contra, i un 5,8 % no ho sap. És a dir, tres de cada quatre catalans i catalanes volen un sistema financer semblant al del concert econòmic i que ens porti a la situació de “no dependència”. Segurament feia molts anys que a Catalunya no teníem una proposta amb un suport social tan gran. I com sol passar sovint a Catalunya, els grans consensos socials no es corresponen amb grans consensos polítics; els interessos dels partits no es corresponen amb els interessos de la societat, tot i que en aquest 75,4% hi ha votants de tot l'arc parlamentari. Ja fa dies que veiem com s'intenta argumentar una actitud contrària al que és un clam espectacular, amb un seguit d'argúcies ben pobres. Els socialistes catalans encara s'emparen amb l'Estatut posterior al Tribunal Constitucional, com argument força, per insistir en el model de finançament i refusar el pacte fiscal, i els populars el neguen perquè, segons ells, la inspecció tributària ha de recaure en l'Estat espanyol, per tenir totes les dades unificades. Un estudi fet per la conselleria d'Economia i que Andreu Mas-Colell va fer públic dimecres passat demostra que el nou model de finançament, el de l'Estatut, contràriament al que diuen els socialistes, ha agreujat l'espoli fiscal. Si el 2005 el dèficit fiscal era del 8,3% del PIB, el 2009 va ser del 8,4%. Aquesta crisi econòmica i l'endèmic dèficit fiscal ens han portat a una extenuació econòmica total i han aflorat els greuges comparatius amb la resta de l'Estat. És sorprenent aquesta actitud dels socialistes i populars, perquè els catalans no demanem res que no tinguin bascos i navarresos de fa més de trenta anys.

La pel·lícula ens mostra que si no volem caure en un altre 14 d'abril caldrà molta fermesa perquè tinguem resistència a casa nostra, i amb els negociadors. Però aquesta vegada els catalans que optem per la no dependència, si es furta aquesta sortida, és molt probable que ens decantem per la independència. Si més no, estan avisats.