És una quimera pensar que hi pot haver un criteri tarifari universal per a un país com el nostre, on el preu de l'aigua difereix considerablement d'un lloc a un altre, en què alguns municipis la fan pagar ben cara i d'altres la subministren de franc.

Tot model de disseny de la tarifa, de la part no regulada del rebut de l'aigua, té virtuts, però també efectes contraproduents. Una quota fixa, per exemple, és fàcil de calcular, però no incentiva l'estalvi i discrimina, perquè per tot consum es paga el mateix. El preu únic del metre cúbic potencia l'estalvi, ja que lliga el cost amb el consum, però no comporta seguretat econòmica per mantenir la xarxa i el servei, si varia molt el consum.

En el preu diferenciat del metre cúbic, qui més consumeix més paga, però també té el risc de desequilibri econòmic. Un preu del metre cúbic únic o diferenciat amb un mínim té els avantatges de cobrir costos fàcilment i facilita el repartiment del cost entre tothom, en poblacions amb moltes segones residències. Tanmateix, té mancances com ara que pot ser injust per a una segona residència en èpoques de l'any en què no arriba al mínim. Combinar quota de servei, única o diferenciada, i preu del metre cúbic, únic o diferenciat, permet realment repartir els costos d'abastament, i diferenciar usos en funció del consum i tipus d'usos, però és de difícil comprensió per al consumidor i no és gens senzill trobar la quota ideal que garanteixi l'equilibri financer.

Una quota de servei i preu del metre cúbic diferenciat per blocs de consum duu a l'estalvi, s'ajusta a la realitat de costos i és equitatiu, però si el consum baixa els ingressos cauen de forma molt proporcional. A més a més, no penalitza les segones residències i no té en compte l'estacionalitat. Tot i ser indiscutiblement l'estructura tarifària que millor assumeix els compromisos econòmics, socials i ambientals, no garanteix un cost mínim vital reduït per persona, i no diferencia entre gran i petit consum.