Catalunya és Espanya. És igual si es fa un referèndum o no, i tampoc té importància el que digui la història real o inventada. Ho és senzillament perquè ho duu a la seva sang, al seu ADN.

Catalunya té la mateixa capacitat per endeutar-se sense mesura, el mateix estil de polítics sense escrúpols experts a repetir aquella famosa frase de Groucho Marx “A qui es creurà vostè, a mi o als seus propis ulls?”, i el mateix caïnisme estúpid i obtús que fa que la gent sigui incapaç de pensar per si mateixa i per contra desitgi anar amb un somriure a la boca cap a l'escorxador, tal com ho fa un ramat seguint el bastó del seu pastor.

El debat sobre la independència ara mateix no té ni cap sentit ni cap utilitat, perquè no servirà per canviar res, ni solucionarà res.

El problema de Catalunya no és Espanya, i el problema d'Espanya no és Catalunya.

El problema d'ambdues és una colla de polítics que van pujar al poder en el moment adequat i que es van aliar amb els bancs per dissenyar el robatori del segle a una nació que va ser la vuitena del rànquing mundial en diversos aspectes, però que ara va pel camí de ser la vuitena per la cua, tant si Catalunya i Espanya acaben juntes com si acaben separades.

Discutir sobre independència o sobre el Madrid i el Barcelona de futbol ens allunya més de l'estat del benestar i de qualsevol estat desitjable. És una altra cortina de fum, una altra aixecada de camisa més, que demostra que no es tracta d'irresponsabilitat ni d'ignorància -com la que al·leguen els imputats de Bankia i al·legaran en breu els de Caixa Catalunya-, sinó d'un clar pla de fugida endavant, a la recerca del deus ex maquina, d'alguna cosa que arribi i ho arregli tot, com sempre ha passat, o això creuen.

És qüestió de resistir i d'anar xuclant del pot, duent les restes a Suïssa per si finalment se'n va tot a fregir espàrrecs.

La qual cosa tampoc és que importi molt, al cap i a la fi és l'esport nacional d'aquest país: l'enveja, la mentida, la ignorància, el caïnisme i el trencar les coses i fastiguejar-nos tots -uns més que uns altres- abans de buscar una sortida conjunta, una solució negociada. Exemples? El senyor Grifols, èxit als Estats Units d'Amèrica amb la seva empresa però sense aigua a Catalunya perquè no és com hauria de ser.

I el més increïble de tot no és llegir catedràtics d'economia amb enlluernadores posicions i jaquetes, periodistes pregoners d'aquells qui els paguen, ni gent de l'espectacle que viu de xuclar càmera.

El que és preocupantment increïble és que ja ni els més vells demostren el més mínim sentit comú. Aquest país és un reality, un Sálvame on el convidat principal sempre és convidat pel mateix motiu...: la va matar perquè era seva. I punt!