Aquesta darrera dècada ens ha fet molt de malt. Ens ha malmès l'economia, la política, la societat i els valors, i com si fos una tempesta perfecta, aquesta desfeta cada vegada potencia més els seus efectes destructius. És difícil pensar com han fallat tantes coses per arribar a aquest estat de país deplorable sense que ningú s'hagués plantat abans de caure a l'abisme. De vegades em pregunto què devien pensar tota la cadena de responsables d'aturar-ho i que sabem com sabíem que anàvem a l'infern no haguessin fet cap moviment per aturar la destrucció. Tant enfosqueix el poder? Tanta força tenia aquesta agregació d'interessos equivocats? Permetre una esfondrada tan gegantina sense cap resistència només és possible si la gran massa de la societat pensava que tots hi guanyàvem. Ja sé que avui costa acceptar tal cosa perquè en certa manera ens fa una mica còmplices per acció o per omissió de la tragèdia i si una característica té la societat d'avui és la irresponsabilitat. Ningú no se sent culpable de res de la mateixa manera que fàcilment aixeca el dit acusador cap als altres pels seus mals. Avui hem de dir alt i clar que només serà possible crear llocs de treball amb creixement econòmic i empresaris disposats a refer el teixit industrial que s'ha destruït durant aquests cinc anys i els que vindran. I ambdues coses volen temps, així que ningú no es pensi que per més manifestacions que hi hagi contra l'atur solucionin res més que un acte d'esbravament per la situació sabent, però, que passat l'acte, la realitat serà la mateixa i amb tendència a empitjorar. Demanar impossibles amaga la responsabilitat i demostra una mena d'infantilisme que necessàriament porta al desencís. I avui demanar, fins i tot exigir, als polítics allò que no poden donar, és cometre un error d'apreciació important. Els polítics només podran donar allò que prèviament hagi creat la societat amb el seu esforç i avui tots podem veure que a les societats on l'economia creix més, les emergents, i molt sovint són competidors nostres, els creixements s'assoleixen amb grans sacrificis socials.

Demanar impossibles també evidencia una societat acostumada a exigir al govern, que és com exigir a la resta de societat, actituds a favor seu o del seu gremi; una manifestació clara de la generalització de l'egoisme. Per al país seria bo oblidar-nos del passat, mirar el futur, i posar les bases noves d'un pervenir millor, i això passa per una gran entesa general i un empresariat amb vocació empresarial, amb patriotisme i amb una responsabilitat social clara. Però potser també és demanar un impossible.