Just quan dimarts passat em disposava a redactar aquesta contribució mensual a L'Econòmic, i decidit a manifestar la meva consternació –que sospitava i vaig comentar aquí fa uns mesos– davant l'extraordinària complaença governamental i dels grans empresaris amb el fràgil i quasi imperceptible inici de la recuperació, un formidable article de Martin Wolf al Financial Times: Failing elites threaten our future, em fa virar l'enfocament pensat.

La tesi de l'editorialista del primer diari econòmic del continent és contundent. Les circumstàncies no són afortunadament iguals a les que varen fer caure Europa en el desastre de les dues guerres mundials del segle XX, però convé recordar que també llavors el fiasco de les elits va ser clamorós. Ara, els repetits fracassos i incompetència de qui ens governa i mana ens situen en una zona d'alt risc de generar reaccions populistes. Estem immersos, diu Wolf, en una mala gestió de la pau. En el terreny econòmic, però de manera similar en l'institucional i polític, les elits europees han donat proves d'una gran mediocritat mentre s'enriqueixen amb retribucions a l'alça tot i la crisi, quan no ho fan amb corrupció o prebendes, sempre a càrrec dels soferts i generosos contribuents europeus. Els orígens de l'encara vigent crisi financera i econòmica es troben en errades monumentals de qui tenien totes les possibilitats d'haver-ho evitat tant en el sector privat com en el públic. Mirem circularment però sempre cap a dalt, cap als detentors del poder, siguin les grans corporacions, els supervisors, els governs i fins i tot els intel·lectuals que els acompanyen. El fracàs a preveure, diagnosticar i actuar per evitar el desastre econòmic ha estat complet. Els grans projectes de les darreres dècades a Europa, l'adaptació a la globalització i la unió del continent, s'han saldat fins ara amb un fracàs rotund.

El pitjor és que, malgrat una incompetència demostrada, la renovació d'aquestes elits ha estat molt modesta. Els processos democràtics de canvi, civils i corporatius, són limitats i generen un clar continuisme disfressat amb l'alternança, i amb una certa mobilitat. La voluntat d'esmena, no cal dir-ho, és quasi inexistent.

Una prova palpable –aquí reprenc la idea inicial d'aquest article– es troba en la insistència amb què, les darreres setmanes, interpreten i volen fer-nos interpretar la lleugera inflexió conjuntural com una decisiva entrada a la recuperació, a una època de bonança econòmica. Probablement no volen acceptar que persisteix tràgicament la crisi estructural, entre altres coses perquè estem fent ben poc per capgirar-la. L'optimisme de les elits venedores de fum contrasta amb l'atur i la manca d'expectatives que enterren la generació més jove i la prèvia a la jubilació, la pitjor conseqüència d'un model econòmic fallit que no els convé retocar gaire per perpetuar-se.

I això, tant se val siguin els grans empresaris, com els governs, com qualsevol aprofitat comparsa d'uns i altres entre els quals trobem opinadors teledirigits, tècnics espantats i altres lleials servents dels monopolitzadors de poder, influència i capacitat d'extracció.