Sovint llegim notícies d'innovacions tecnològiques que haurien de canviar la nostra manera de viure i a la pràctica no les podem utilitzar a la vida diària: des de l'aprofitament de fonts energètiques alternatives (com per exemple la fissió nuclear) fins a la solució de malalties greus, com el càncer o l'Alzheimer, que es funcionen en ratolins, però no la trobem a la farmàcia. Solucions que no només tindrien un impacte directe en la qualitat de vida de la societat, sinó també en la millora de l'economia, però per alguna raó, per molts esforços que fan les institucions en recerca, sembla que el camí cap al mercat és lent i no s'acaba de consolidar. Quines són les causes d'aquesta situació? Una possibilitat seria assenyalar la falta d'estímul dels investigadors per portar els seus descobriments a la pràctica. De fet, el sistema de mèrit dels investigadors està molt condicionat per les publicacions que facin dels seus descobriments, i pel fet que siguin notòries i valorades per la resta de la comunitat científica. En un context com aquest, Thomas Edison s'hauria acontentat amb la publicació de la invenció de la bombeta fins i tot en el cas que aquesta només hagués pogut aguantar 30 segons encesa, però mai no hauria passat anys perfeccionant els filaments per aconseguir una durada de més de 100 hores. Tot i que sembla una explicació plausible, també és manifestament injusta: seria com dir-li a un pianista que una orquestra simfònica no sona perquè ell no és capaç de tocar el violí, la percussió i els instruments de vent: per aconseguir un bon nivell de transferència de tecnologia i que això aporti alguna riquesa al mercat, es necessita un sistema molt més complex que únicament la recerca (que en qualsevol cas n'és part imprescindible) i no podem responsabilitzar exclusivament els científics del funcionament de tot el conjunt.

Per tant, quins altres elements necessitem? Com a mínim necessitem un teixit industrial amb certa capacitat de risc i de portar aquests invents encara incipients al mercat en condicions econòmicament viables; per exemple, si per obtenir energia de la fissió nuclear, hem de gastar encara més energia a produir la maquinària necessària i instal·lar-la en la situació adequada, aquesta tecnologia no és realment viable ni interessant, per tant no s'arribarà a aplicar mai. I finalment cal finançament per assumir el risc de desenvolupar aquests projectes, que entengui que hi ha un percentatge de fracàs inevitable degut a la incertesa pròpia de la recerca, però que té possibilitat de fer beneficis amb els projectes que sí arribin a la comercialització. Sense aquests tres elements i un balanç correcte entre ells, la innovació difícilment pot arribar a la societat i de retruc beneficiar l'economia.