Apugem sous, sí; en base a què?
Sindicats i patronals discrepen de quins elements s’han de prendre de referència per negociar l’increment
No hi ha veus, almenys que ressonin públicament que s’oposin a la pujada de sous. Després de 10 anys de devaluació, que els sindicats calculen en una pèrdua del 20% del poder adquisitiu dels treballadors, la millora de salaris sembla una qüestió innegable. La discòrdia però resideix, primer, en quin percentatge d’increment i en segon lloc, en quins elements han de servir de referència per a l’increment del salari.
Ara com ara, existeix una divergència entre un creixement econòmic i unes retribucions que no recuperen el to d’abans de la crisi. El servei d’estudis del BBVA publicava en el seu informe periòdic que l’any 2016 Catalunya va créixer un 3,5%, que el 2017 es manté dinàmica (+3,3%) i en 2018 (+2,8%). En canvi, en el primer semestre del 2017 dels 278 convenis col·lectius que s’han signat a Catalunya la pujada mitjana salarial ha estat de l’1,31%.
Que aquesta divergència s’ha d’escurçar ho han dit els darrers mesos veus i institucions gens sospitoses d’alinear-se en el moviment del treballador com la mateixa ministra de treball del PP, Fátima Báñez, amb la consigna que defensen una pujada generalitzada de sous. Joan Rosell, el president de la patronal CEOE, declarava que estaven disposats que els salaris més baixos creixin fins i tot per sobre del 2,5%, o el mateix Banc Central Europeu.
Pel que fa a la pujada que cal aplicar-se, la xifra dista segons l’actor. La forquilla d’increment es troba entre un 1,8% i un 3%, amb una desavinença entre sindicats i patronal d’un punt a la part alta de la forquilla.
Ara bé, la diferència no és només el punt percentual que separa la proposta sindical de la patronal a la part alta de la forquilla, sinó en quins elements es basen per negociar la pujada. Per als sindicats, la referència ha de ser l’IPC (Índex de Preus al Consum), que ha tancat el mes de setembre amb un increment interanual del 2% a Catalunya. Per a les diferents veus patronals haurien d’entrar en joc altres elements de referència com la productivitat, els resultats econòmics, etcètera.
Hi ha d’altres propostes com la de la mateixa ministra d’Ocupació, Fátima Báñez, que ha demanat una revisió en línia amb la creació d’ocupació. Segons dades d’afiliació a la Seguretat Social, a tot l’estat l’ocupació creixia a ritmes del 3,79%.
Núria Gilgado, secretària de política sindical d’UGT, creu que basar-se en la inflació per definir l’increment salarial és el més sensat, “l’augment de la productivitat a la majoria de les empreses d’aquest país és molt difícil de calcular”, diu la secretària de política sindical d’UGT a Catalunya. De fet, des d’aquest sindicat proposen que s’apliqui en la negociació col·lectiva una clàusula de garantia salarial que actualitzi l’increment salarial en cas que la previsió de la inflació hagi estat superior al previst.
“No hi ha ja cap excusa perquè no s’aprovi una pujada del salari”, diu qui creu que fins i tot hi ha sectors que tindrien capacitat per millorar el seu increment salarial per sobre del 3%.
La patronal de la petita i mitjana empresa està d’acord que ha arribat el moment que es traslladi als empleats la millora de l’economia.
Ara bé, des de Pimec creuen que els elements de referència per negociar la pujada salarial no ha de ser l’IPC, perquè un increment lineal per a totes les empreses ja no serveix. “Cal actualitzar-se, i més tenint en compte que els resultats de les empreses són públics i es poden consultar”, diu Elena de la Campa, la directora de relacions laborals de la patronal PIMEC.
La pilota, segons de la Campa, està en el camp de la negociació col·lectiva, “ha de tenir la capacitat d’introduir elements cada cop més novedosos en la retribució de l’empleat, i nosaltres estem treballant molt en aquesta línia. Com per exemple afavorir la racionalització d’horaris o la retribució variable”, diu de la Campa.
Així que conceptes com la flexiseguretat tornen a escena després d’anys en què s’havia anat guanyant competitivitat amb baixada de salaris. El professor del Departament d’Economia, Finances i Comptabilitat d’Esade Pedro Aznar, explica que quan majors siguin els avenços en productivitat més fàcil serà que el salari real pugui augmentar sense perjudicar la competitivitat. “Quant més robusta sigui la recuperació de l’ocupació, més fàcil és que el següent pas siguin les pujades de salari.”
En la darrera dècada tots els trams salarials han perdut poder adquisitiu. Ara bé, el procés ha afectat significativament més uns que altres, els sous més baixos s’han reduït d’un 25,5% i els més alts han perdut el 2,9% segons la darrera enquesta salarial de l’INE, que és de fa dos anys. I sobretot els que van perdre la seva ocupació i en van trobar una altra amb pitjors condicions i remuneració. De mitjana, els nous contractes s’han signat un 23% més baixos.