El Sindicat de Llogaters de Barcelona acusa l’administració de no fer prou en relació amb la pujada de preus del lloguer i anima altres ciutats que s’autoorganitzin per combatre la legislació que lesiona els llogaters d’habitatges.
Per què va néixer el Sindicat de Llogaters i Llogateres?
Es va presentar en societat el maig del 2017, ara fa un any, però s’estava gestant des de la tardor del 2016, quan una trentena de persones vam constituir el grup promotor del Sindicat de Llogaters i Llogateres amb la idea de començar a articular una forma d’organització col·lectiva dels llogaters a Barcelona i després a l’àmbit metropolità. Ens vam començar a organitzar per tenir veu, perquè tant a l’Estat espanyol com a Catalunya els llogaters no han estat un subjecte col·lectiu, no han tingut veu i no se’ls ha consultat a l’hora de legislar, de regular el mercat del lloguer, de planificar i construir les ciutats.
Voleu ser la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) del lloguer?
Hi ha molts paral·lelismes. De fet, ens agrada reconèixer públicament el llegat de la PAH. La seva experiència ens ha inspirat molt, però hi ha força diferències. La nostra idea és que el Sindicat de Llogaters tingui una estructura duradora en el temps, que atengui els interessos dels llogaters de manera estable, no només en els moments de gran crisi, no només quan una persona s’enfronta a un desnonament o quan no pot pagar una renovació del contracte.
És més greu un desnonament perquè no es pot pagar la hipoteca que un lloguer?
Són coses diferents. El punt en comú és que un desnonament és gravíssim sempre. Perdre casa teva té unes conseqüències incalculables en termes personals, psicològics, de salut o d’inserció social.
Quina diferència hi ha?
Que en un desnonament per execució hipotecària després roman un deute, segons la legislació vigent a l’Estat espanyol. En el cas del lloguer ens trobem que surts i has de buscar casa i en la situació actual de bombolla alcista és molt difícil trobar un habitatge a un preu raonable.
Quants afiliats teniu?
Ara som 1.300 afiliats a la ciutat de Barcelona i voltants.
Us heu plantejat fer un pas més i estendre l’abast del sindicat arreu de Catalunya?
El que s’està impulsant és més aviat que en altres localitats fora de l’àrea metropolitana es generi organització pròpia. Com si diguéssim, amb sincronia i amb connexió evidentment amb el sindicat de Barcelona, però amb la idea que es repliqui el model. De fet, ja hi ha un cas que ja fa bastants mesos que funciona, que és el Sindicats de Llogaters de Sant Cugat; n’hi ha un a Montcada i properament n’hi haurà a Rubí, Sitges, el Masnou... Fa poc hem estat a Madrid, on es va presentar un sindicat el mateix dia que el nostre. A Màlaga també n’hi ha i s’estan gestant el de Pamplona, Palma, València, Granada i Sevilla.
I el finançament és només a partir de l’afiliació?
En el moment inicial vam llançar una campanya de micromecenatge, en què vam recollir els primers ingressos per fer l’empenta inicial, i ara només vivim de l’afiliació.
Per què puja tant el preu del lloguer d’habitatges a Barcelona, a Catalunya?
La diagnosi ja la vam començar a pensar la tardor del 2016. Els preus no pugen només al centre estricte de la ciutat, sinó en altres barris. És sistèmic i multifocal i és una alça que no té res a veure amb les condicions dels habitatges. L’augment tampoc té a veure amb una millora del poder adquisitiu de les famílies. Tot plegat escanya les economies domèstiques i en general hi ha una extracció creixent de rendes de lloguer dels ingressos del treball. Tot plegat és una situació de bombolla i escanyament.
Però quins són els factors que fan pujar els preus?
És el resultat d’una dinàmica del mercat difícil de controlar fruit d’unes polítiques deliberades i una legislació dissenyada per provocar aquests efectes. Una de les legislacions que més sobresurt és la modificació de la llei d’arrendaments urbans del 2013, que estableix una disminució dels contractes. Abans tenien una durada de 5 anys més 3 de pròrroga obligatòria i ara s’escurcen a 3 anys i un de pròrroga. I a més es diu que l’augment de preus no ha d’estar condicionat a cap indicador. Abans els regulava l’IPC, ara és el que pactin les parts. Això provoca una major rotació dels llogaters en els habitatges. També provoca que es posin al mercat sense cap millora a un preu superior sense cap límit. A la ciutat de Barcelona acaben uns 44.000 contractes de lloguer a l’any, i molts d’aquests no es renoven, en tot cas, es proposa al mateix llogater o a un altre que vingui amb un nou contracte amb altres condicions i a un preu superior.
Molta responsabilitat, doncs, la tenen les administracions?
Es poden fer coses a escala local, autonòmica i, evidentment, estatal. La parada per raons polítiques a la Generalitat també ha fet mal. Tenim dues lleis catalanes molt importants, del 2007 i del 2015, que han legislat sobre habitatge. De fet, les competències sobre habitatge són autonòmiques. Però és cert que la legislació sobre el mercat del lloguer i d’arrendaments és d’àmbit estatal. En principi, amb el codi civil català sí que es permetria fer una llei d’arrendaments catalana. En això el nostre sindicat pressionarà. L’altre lloc on també estem pressionant és al Congrés dels Diputats, on es legisla a nivell espanyol i on es va tirar endavant la llei del 2013 i on s’hauria de revertir els seus efectes de manera urgent perquè considerem que estem davant d’una emergència social.
Com hauria de ser aquesta nova LAU?
S’hauria de canviar la durada dels contractes. Proposem que la seva durada sigui en funció de la mida del tenidor. En el cas dels grans propietaris, per sobre de cinc habitatges, creiem que tenen una responsabilitat major perquè les condicions que ofereixen als seus llogaters creen tendència i fan que arrosseguin la resta. A més, entenem que un gran tenidor no ha de tenir, tant si és persona física com jurídica, una necessitat personal d’aquells habitatges. Per tant, hauria de poder posar de lloguer l’habitatge d’una manera més perllongada en el temps. Proposem contractes de 12 anys per als gran tenidors i de 6 anys per als petits. Però posem encara més èmfasi en les condicions de la renovació dels contractes. A França no són molt llargs, són de tres anys, però la renovació és automàtica si no és que el propietari pot acreditar una necessitat personal o familiar en primer grau.
El preu s’eleva d’una manera alarmant. Per què?
No pot ser que no hi hagi cap relació entre les necessitats d’una família, la seva renda familiar i el preu del lloguer. L’ONU recomana que la despesa en habitatge no pugui excedir el 30% dels ingressos d’una unitat familiar. A Catalunya, en canvi, els llogaters hi estem destinant el 47% dels nostres ingressos i en els cas dels joves per sota dels 35 anys, un 65%. Això és insostenible. La manera de resoldre el tema seria crear un índex de referència que establís quin lloguer ha de tenir un habitatge en funció de les seves característiques, de la seva ubicació, però també de factors socials com ara la renda familiar mitjana o la taxa de desocupació en aquella zona urbana. Ara existeix un índex de referència a Catalunya des del juny passat, però només indica els preus i és insuficient.
Què més es podria fer per aturar l’escalada de preus?
Caldria reformar les societats anònimes cotitzades d’inversió en el mercat immobiliari, les socimis, que es van crear el 2009 i que, segons es va establir el 2012 amb una llei del Partit Popular, tributen un 0% en l’impost de societats. I això no pot ser. Han de tributar com qualsevol altra empresa. També critiquem els intermediaris immobiliaris, en aquestes relacions de lloguer, i que ara mateix a la ciutat de Barcelona hi ha la llei no escrita, però que es compleix, que els honoraris d’aquests intermediaris els paga al 100% el llogater, quan el que estan fent aquestes figures intermediàries és proveir un servei als propietaris. Això és una anomalia total. És com un monopoli. Per accedir a un habitatge que t’interessi només ho pots fer a través d’un intermediari concret. Els honoraris els haurien d’assumir els propietaris. Llavors s’adonarien que buscar nous llogaters generaria unes despeses i per tant ja els aniria bé mantenir els llogaters actuals.
L’augment del parc d’habitatges de lloguer rebaixaria la pressió?
En la llei catalana de l’habitatge està reflectit que les autoritats tenen l’obligació de procurar reallotjament, perquè una família no pot sortir d’un habitatge per un desnonament sense tenir una alternativa. Què passa? Doncs que no hi ha on reallotjar. Al final moltes famílies acaben en situacions delicades perquè van a parar en indrets que no són una llar. Per tant, cal un parc públic de lloguer en condicions. A Barcelona, a Catalunya, només l’1,5% del parc de lloguer és habitatge públic. En la majoria de ciutats europees estem parlant d’una mitjana del 15%. Segons la llei catalana de l’habitatge, l’any 2027 haurem d’arribar a aquest percentatge en zones on hi ha molta demanda de lloguer, com és el cas del centre de la ciutat. Però ja anem tard, no hi arribarem. Construir habitatge públic costa. Hi ha una qüestió pressupostària, de disponibilitat de sòl i de voluntat política.
La inversió estrangera, que molta procedeix dels fons d’inversió anomenats voltors, també contribueixen a encarir els lloguers?
Ara mateix hi ha comptats un centenar d’edificis de propietat horitzontal a Barcelona que han estat comprats per fons d’inversió. Aquestes compravendes s’han produït amb aquesta vocació especulativa, és a dir, en edificis on hi ha llogaters per buidar-los, substituir els llogaters, a vegades per fer apartaments turístics, però no necessàriament. També hi ha un altre perfil que és simplement fer habitatges de luxe o d’alt standing moltes vegades només per especular. Estem parlant d’inversions que es fan en barris molt populars de la capital catalana, com ara el barri del Poble-sec, el Poblenou, Sants, Sant Antoni, al voltant de la Model...
Tenen noms i cognoms, aquests fons voltors?
Sí. Al març vam presentar la campanya Ens quedem, que és la campanya central del nostre sindicat, que té a veure amb aquesta desobediència que volem promoure entre els llogaters davant d’una no-renovació o d’una pujada de lloguer desorbitada. Llavors vam presentar un mapa, no exhaustiu, a través de les persones que s’han acostat al sindicat i hem rastrejat quins són els propietaris dels seus habitatges i hem trobat 10 societats immobiliàries de diferent caire que controlen 3.000 habitatges a la ciutat. Aquests 3.000 habitatges han estat comprats per aquestes empreses i estan sotmesos a processos de buidatge i d’encariment. Són pisos i apartaments que estaven ocupats i que deixen d’estar-ho per aquesta pressió. O bé no es renovarà el lloguer o bé s’apujarà molt: són dues maneres de buidar els pisos perquè així s’asseguren que el llogater no podrà assumir-ho i acabarà marxant. D’això en diem desnonament invisible. És una violència molt greu perquè el propietari decideix de manera unilateral desorbitar el preu. El llogater ha de marxar sense deixar cap traça. No passa pel jutjat, no hi ha estadístiques. Però al nostre voltant hi ha molta gent que s’està trobant en aquesta realitat.
Per tant, el sindicat també investiga.
Vam descobrir que hi ha propietaris que tenen diversos habitatges en distints blocs. Sovint aquests propietaris són grans conglomerats empresarials amb diversos NIF però que depenen d’un mateix consell d’administració.
La pressió que té Barcelona sent una ciutat de moda i molt internacionalitzada, no es produeix també en altres ciutats com ara Berlín, París i Amsterdam?
Ens fixem en les polítiques d’habitatge i en la legislació d’altres països i la primera constatació, malgrat que també són ciutats molt atractives, és que els inversors es troben una legislació molt més garantista amb els llogaters i per això el mal que poden fer és més limitat.A més, les administracions d’aquells països han buscat fórmules per revertir les tendències alcistes.
Com es pot fer pressió en els edificis afectats per pujades desorbitades?
Fent protesta però també aplicant una negociació. Primer cal posar en comú les situacions de tots els llogaters i després es mira d’obrir un canal de negociació si els llogaters volen la participació del sindicat amb la propietat. Uns quants conglomerats ja han acceptat parlar, un fet sense precedents fins ara. Això ho llegim com una victòria. Tenim un cas molt clar per estar orgulloses, que és el cas del bloc de Sant Joan Despí on 150 famílies han aconseguit la renovació de contractes amb un preu de lloguer que no és desorbitat respecte al que se’ls demanava abans. Hem aconseguit aturar pujades que havien de ser del 70 i el 100% del preu i han acabat sent d’un 5% aquest any, un 5% el vinent i un 10% d’increment el tercer. El fons que hi havia al darrere era una filial del totpoderós Goldman Sachs.