Riquesa, pobresa i desigualtat
En els anys cinquanta, seixanta i setanta, en el punt més dur de la guerra freda, era necessari produir i que aquesta producció fos consumida per tornar a produir i repetir el procés, procés que havia de ser implementat per poblacions satisfetes i amb expectatives positives de futur, en una atmosfera en què la tecnologia s’havia orientat a fabricar més –quantitat–, però no a ser més eficient –productivitat–. Per això, la desigualtat era llavors reduïda, no per altres raons, per això i només per això. Però tot això va començara canviar, i fins avui. Es pot envernissar tot el que s’ha dit amb tints ideològics, filosòfics i culturals, però l’essència és molt simple: cada vegada es precisa més capital i cada vegada es necessita menys feina, i no per produir quantitats creixents de tot, sinó per produir les quantitats que siguin necessàries
És un tema de moda: la desigualtat. Pregunta: per què està de moda? Una resposta: perquè és creixent. Una altra resposta: perquè no s’aprecia que a mitjà termini hagi de disminuir. Una altra més: perquè pot generar inseguretat social, la qual cosa pot ser perillós. I encara una més: perquè no té solució.
La desigualtat està augmentant des de mitjan dels anys setanta, quan els estats van començar a disminuir la despesa social a fi de reduir dèficits públics i les companyies van començar a posar remei a la inflació que va desencadenar la crisi del petroli a còpia de retallar costos operatius; i va començar a ser manifestament creixent des que les polítiques del model d’oferta es van generalitzar després dels triomfs electorals de Ronald Reagan i Margaret Thatcher a principi dels vuitanta. En uns llocs –els EUA i el Regne Unit– més que en uns altres; però la tendència ja hi era: imparable. D’acord, però, per què va començar a augmentar la desigualtat?
D’una banda perquè la necessitat de factor treball per unitat de PIB generada va anar disminuint a causa de constants millores organitzatives i tecnològiques introduïdes en les unitats productives; d’una altra, perquè el capital va adquirir força davant governs i institucions i va forçar baixades d’impostos, la qual cosa va reduir els ingressos públics que finançaven una despesa pública que mitigava les diferències socials; també, perquè el poder sindical es va començar a reduir en paral·lel a la disminució de la necessitat de factor treball; i encara una altra raó més, perquè es va fer associant ‘despesa pública’ amb ‘falta d’esforç personal’, i aquesta associació es va acceptar: ‘la despesa pública era de dèbils i creava vagues’.
La desigualtat va ser creixent, però no només perquè els ingressos dels ‘rics’ es disparaven, sinó perquè a la part de baix es va anar formant una massa amb uns ingressos proporcionalment menors, força desatesa pel model de protecció social, subocupada i amb una possibilitat de mobilitat social en declivi. I, molt important, perquè aquesta ‘gent de baix’ cada vegada es va sentir més espantada i, per tant, amb una decreixent capacitat de protesta a mesura que la demanda de treball va anar sent menor que l’oferta.
En els anys noranta, es va esfumar l’última barrera que encara frenava el desequilibri social: la desaparició de la ‘por roja’, que suposava un plus per mantenir tranquils els sindicats, va deixar d’existir, la qual cosa va accelerar les diferències socials en ser liquidats suports i ajudes socials, liquidacions que van ser venudes com a neteges que augmentaven els rendiments del capitalisme popular.
Des de principi dels anys vuitanta, els salaris reals han pujat molt poc: gairebé gens als EUA; el 0,7% a Espanya entre el 1997 i el 2007, alhora que la despesa social per capita en termes reals s’ha anat retallant. I no: gairebé no hi va haver protestes, pel que hem esmentat abans i perquè a tothom que sabia signar se li va donar accés al crèdit, la qual cosa va engegar l’orgia creditícia dels 2000.
Quaranta anys de desigualtat.
Els rics, tant persones físiques com a jurídiques, cada vegada seran més rics per dos motius fonamentals: 1) perquè el capital en qualsevol de les seves formes serà necessari i imprescindible de manera creixent per generar valor, i 2) perquè el factor treball cada vegada ho serà menys. A aquests dos motius de base afegiu-ne dos més de complementaris: 3) perquè l’oferta de treball és creixent a causa del creixement demogràfic i la demanda de treball decreixent a causa de l’automatització i de la reorganització més eficient de processos productius, i 4) perquè ja no fa falta assegurar un nivell de renda determinat a fi que es consumeixi l’oferta generada, ja que els preus dels béns essencials poden disminuir i adaptar-se a una renda bàsica gràcies a la creixent productivitat facilitada per la tecnologia. Si a això s’hi sumen uns estats minvants i un creixent poder de les grans corporacions, el resultat és la concentració de renda-riquesa-PIB en un reduït nombre de mans. La realitat mostrada en el film Elysium (Neill Blomkamp, 2013) no és més que l’extrapolació realitzada per la sociologia-ficció d’aquesta realitat.
Com s’arregla això? No es pot arreglar. En els anys cinquanta, seixanta i setanta, en el punt més dur de la guerra freda, era necessari produir i que aquesta producció fos consumida per tornar a produir i repetir el procés, procés que havia de ser implementat per poblacions satisfetes i amb expectatives positives de futur, en una atmosfera en què la tecnologia s’havia orientat a fabricar més –quantitat–, però no a ser més eficient –productivitat–. Per això, la desigualtat era llavors reduïda, no per altres raons, per això i només per això. Però tot això va començar a deixar de ser així en els anys vuitanta, i fins avui.
Es pot envernissar tot el que hem dit amb tints ideològics, filosòfics i culturals, però l’essència és molt simple: cada vegada es precisa més capital i cada vegada es necessita menys feina, i no per produir quantitats creixents de tot, sinó per produir les quantitats que siguin necessàries, quan facin falta, i en aquells llocs que siguin convenients, i no béns amb acabats anodins i repetitius, sinó amb aspectes personalitzats i amb talles a mida.
Sí, es podria pensar que una conscienciació planetària d’oprimits que dugués a terme una revolució mundial podria revertir aquest procés, però això no és possible. Perquè, a diferència del segle XIX, quan per generar més PIB feia falta més factor treball, ara succeeix el contrari; i perquè, a diferència del passat, els mitjans de seguretat del poder institucional són omnímodes. És a dir, perquè les revolucions ja no estan de moda.
Llavors… què? Doncs instaurar una renda bàsica que permeti una existència més o menys decent a un 40% de la població que serà poc o gens necessària i fomentar el tercer sector a fi de substituir en part, només en part, la protecció que uns estats en declivi polític i financer no podran brindar. Penso que poc més. Ah! I no escoltar receptes màgiques dels que vegin un canvi de cicle molt a prop, ni promeses d’uns polítics el rol dels quals va en declivi a causa que també ells, penso, seran menys i menys necessaris
Recordeu que al llarg de la història el que anomenem desigualtat ha estat la norma. Encara més, fins a finals del segle XIX aquest concepte no tenia significat i no va ser fins a la dècada de 1910 que es va començar a aproximar al seu sentit actual. Els anys que van transcórrer entre el 1950 i el 1980 van ser excepcionals a la major part del planeta; exemples, mil: en aquella època, Kenya estava considerada país de futur, i com aquest els que vulgueu, ja que la prosperitat generalitzada es considerava un assoliment a l’abast de la mà. Tot això va passar, i ara es torna a una normalitat que el president d’un gran banc va qualificar de nova, però que és la de sempre, i per moltes voltes que es facin a índexs i a números, la realitat no canviarà.
En qualsevol cas jo sempre he defensat que més que la desigualtat en si el que importa és el que tenen ‘els de baix’. M’explico. Si en un col·lectiu la renda anual de la persona que més guanya és de 5 milions d’euros i la de la que menys guanya és de 5.000 la diferència és d’1 a 1.000, i és clar que amb 5.000 euros s’està sumit en la pobresa més absoluta. Però si en un altre col·lectiu la renda anual de la persona que la té més baixa és de 50.000 euros i la que la té més elevada de 50 milions, la diferència continua sent d’1 a 1.000, però ningú dirà que 50.000 euros és una renda baixa. És a dir, penso que el que importa no és què tenen els rics, sinó què falta als pobres, per la qual cosa la diferència de renda en si és molt escassament significativa… tret que es produeixi un procés de depredació dels que tenen una menor renda per part del grup que la té més elevada de manera que els rics augmentin la seva riquesa expropiant la resta.
Ara és un tema de moda i se n’escriu molt i molt, perquè fer-ho és una manera de donar esperances de solució; fins que un bon dia la desigualtat deixi d’estar de moda i es comenci a parlar d’una altra cosa.
I a Espanya? Com afecta la desigualtat? La riquesa, a Espanya, està repartida de la manera següent. És a dir i arrodonint: el 30% de la població espanyola controla el 75% de la riquesa i el 70% de la població, el 25%.
Resumint més: si a Espanya hi hagués només tres persones una tindria més de les tres quartes part de la riquesa total i les altres dues menys de la quarta part.
Això està molt vinculat amb l’anomenat Índex de Justícia Social. El 2014 el major es va donar a Suècia: 7,48; el segon, a Finlàndia: 7,13; el tercer, a Dinamarca: 7,06. Espanya va ocupar el lloc vint-i-unè (com sabeu a la UE hi ha 28 països), amb 4,85. Això que acabem d’esmentar té relació amb l’atur, és clar, però no només. Penseu, per posar un exemple, que a principi del segle XIX a l’Europa occidental s’havia deixat de parlar de l’estructura de la propietat agrària; a Espanya, la reforma agrària va ser, en els anys trenta, una de les banderes de la Segona República. És a dir, a Espanya la riquesa està repartida així a causa de molt antigues, antigues, modernes i molt variades causes.
