Gran angular

El problema de l’habitatge es desborda

Cada dia més les persones tenen dificultat per accedir a un sostre assequible sobretot a Barcelona i la seva regió. Les administracions ultimen mesures per fer un dic de contenció

La Generalitat calcula que el 2030 hi haurà 880.000 noves llars

Les dificultats per accedir a un habitatge, el tema que va exhibir Ada Colau per arribar a l’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, lluny de solucionar-se s’han anat agreujant i estenent com una taca d’oli en sentit vertical, afectant capes més àmplies de la societat, i horitzontal, cap a la resta de municipis de l’àrea d’influència de la capital catalana. Després de la seguretat ciutadana, l’habitatge és el tema que més preocupa els barcelonins segons es desprèn del darrer baròmetre de la ciutat, presentat el 3 de gener.

Ha passat que la crisi del totxo va aturar la producció d’habitatge nou, i en canvi la necessitat ha continuat augmentant, en part perquè hi havia una demanda embassada dels anys de la recessió i, en part, perquè han sorgit altres competidors: els inversors estrangers (el mercat immobiliari de Barcelona s’ha internacionalitzat) i els turistes (hi ha 9.600 apartaments legals i altres il·legals).

Accedir a un habitatge de compra s’ha limitat de moment als propietaris que volen canviar de pis i ja tenen un matalàs financer. Mentre que els que no poden aspirar a una hipoteca s’han passat al lloguer i això ha pressionat els preus a l’alça. Així des del 2014, el preu mitjà del lloguer a Barcelona ha passat de 688 a 949 euros el tercer trimestre del 2018, un 38% més, segons dades de l’Ajuntament, i ha superat els registres previs a la crisi. La promesa de bones rendibilitats ha atret al sector de l’habitatge fons d’inversió nacionals i estrangers que han adquirit la propietat d’immobles amb llogaters, que han vist augmentar les seves quotes mensuals notablement de la nit al dia.

Capacitat de despesa.

En canvi, el poder adquisitiu dels salaris ha seguit el procés contrari. D’acord a la memòria 2017 del Consell Econòmic i Social de Barcelona, presentada el novembre passat, aquesta capacitat de compra ha caigut un 6,1% a Barcelona des del 2010, un 5,4% a tot Catalunya.

La conseqüència lògica és que l’esforç que cal fer per tenir un habitatge ha augmentat i s’ha fet difícil de suportar per a moltes famílies. L’Observatori Municipal de l’Habitatge estudia la taxa de sobrecàrrega, és a dir el percentatge de població que ha de destinar més d’un 40% dels seus ingressos al pagament de les despeses de l’habitatge; això és el pagament del pis i el dels subministraments associats: aigua, llum i gas. La seva conclusió és que en aquests moments és del 42,3% a la ciutat de Barcelona -unes 300.000 persones en xifres absolutes- i del 42,2% a la resta de l’àrea metropolitana. Són de les taxes més elevades d’Europa. Quan s’analitza la incidència en la població de menys ingressos, la taxa creix fins al 56% i la posa al límit de la permanència en el seu habitatge.

Un dels col·lectius més afectats per aquest problema és el dels joves. Tot i que la població d’entre 16 i 29 anys ha disminuït un 30% l’última dècada, pocs es poden independitzar dels pares. Si el 2007 el 32,6% dels joves estava emancipat, ara no arriba al 24%. Són dades de l’àrea metropolitana de Barcelona i cal pensar que la mitjana europea és del 31,8%. La principal causa és l’eleva cost de l’habitatge.

Totes aquestes dades posen de manifest dos aspectes a tenir en compte per afrontar el repte de l’habitatge: en primer lloc, que el perímetre del problema s’ha fet més gran i ja no és exclusiu de les bosses més desafavorides de la societat, i, en segon lloc, que ja no afecta només a Barcelona, és un assumpte metropolità, motiu pel qual la resposta hauria de ser igualment metropolitana.

La complexitat del problema és de tal dimensió que s’ha d’actuar en múltiples fronts. Dit això, una evidència és que l’habitatge no és una prioritat per a les administracions des de fa temps. Ja sigui per les restriccions pressupostàries, per les barreres en l’endeutament públic o, simplement, per falta de voluntat política, el cert és que les partides destinades a l’habitatge fa anys que són magres. L’informe El dret a l’habitatge: qüestions urgents, impulsat per la Sindicatura de Greuges i presentat l’any passat, estima que les polítiques en matèria d’habitatge suposen només el 0,2% del PIB. El síndic, Rafael Ribó, fa seva la reclamació del tercer sector d’elevar el percentatge al 0,6%. Alguns ajuntaments, com el de Barcelona, proposen que sigui fins a l’1,5%.

Prioritat pública.

La idea és que cal tornar a posar l’habitatge en les prioritats d’una manera clara i això s’ha de traduir a destinar-hi diners, molts més diners. Només així es pot actuar sobre la primera palanca de canvi: la creació d’oferta. La Generalitat estima que en els pròxims anys i amb l’horitzó del 2030 Catalunya necessitarà donar resposta a la creació de 880.000 noves llars. I no perquè la població augmenti. Com s’ha vist en el cas dels joves que volen emancipar-se, les noves generacions són sensiblement menys nombroses que les precedents. La causa està en la progressiva reducció del nombre de membres de les llars: l’envelliment, l’augment de l’autonomia de la gent gran i altres canvis socials estan impulsant les llars unipersonals. Això és així al teixit urbà de Barcelona però també a algunes ciutats mitjanes i costaneres de Catalunya. Per això el govern català ha impulsat el Pla Territorial Sectorial d’Habitatge, actualment en una fase d’exposició pública que acaba a finals de gener. L’objectiu és que, d’aquests 880.000 habitatges que es necessiten, uns 315.000 disposin d’algun tipus de suport públic per facilitar-ne l’accés. Per això ha definit unes àrees geogràfiques d’actuació prioritària (àrees de demanda forta i acreditada) i quantifica els recursos necessaris en 7.612,6 milions d’euros en 15 anys. Seran per fer nou HPO (habitatge de protecció oficial) de compravenda, per proporcionar ajudes als lloguers i per augmentar l’arrendament social, de nova construcció o fruit de l’adquisició d’immobles ja construïts. En aquest sentit, i a instàncies de l’Ajuntament de Barcelona, al desembre es va modificar el pla general metropolità per declarar tota la ciutat de Barcelona àrea de tanteig i retracte, de manera que amplia la capacitat al consistori d’intervenir en un procediment d’execució hipotecària per adquirir immobles. En la mateixa modificació del PGM es va incorporar l’obligació de destinar el 30% del sostre de les noves promocions residencials o grans rehabilitacions a habitatges amb protecció oficial.

Ada Colau sap que es juga bona part del seu futur polític en l’arena de l’habitatge i no s’està d’exhibir iniciatives en aquest terreny. És el cas de la creació d’una empresa publicoprivada dedicada a la promoció i gestió d’habitatges en règim de lloguer assequible. Habitatge Metròpoli Barcelona, també participada per l’AMB, té l’objectiu d’augmentar el parc públic d’habitatge en 1.500 els pròxims cinc anys i ara busca un soci privat que posi els altres 12 milions d’euros que necessita la societat.

Un gra de sorra en el desert. Barcelona té més de 774.000 habitatges, uns 240.000 dels quals són de lloguer. El parc públic és de 12.018 habitatges, un 1,5% del total. La xifra és del tot insuficient per fer front als casos d’urgència extrema (persones sense sostre, col·lectius vulnerables o discapacitats), molt menys per respondre a qui cerca un lloguer assequible.

La falta d’una oferta de sostre públic amb una capacitat suficient per poder fer polítiques socials i que actuï com a regulador del mercat lliure, moderant la volatilitat dels preus dels lloguers, és una de les grans assignatures pendents. Només quan la necessitat apressa, les administracions es posen les piles. Però la capacitat de resposta és molt limitada a curt termini. Ara estem pagant les conseqüències dels errors del passat. El Pla Territorial Sectorial de la Generalitat té l’ambició d’elevar al 15% l’habitatge social a tot Catalunya i si el pressupost hi acompanya podria ser una eina al nivell de la dimensió del problema.

Els pisos buits.

Quan l’acció decidida de l’administració pública falla, la desesperació fa desviar l’objectiu real i fa que se sobredimensionin problemes que realment no ho són. És el cas dels pisos buits. Després de fer córrer rius de tinta, l’any passat l’Ajuntament de Barcelona va finalitzar un estudi sobre els habitatges que estan sense habitar a la ciutat: n’hi ha uns 13.000, un 1,52% del parc d’habitatges, i només una quarta part d’aquests estan en mans dels bancs.

LES XIFRES

949€
Lloguer
mitjà a Barcelona el tercer trimestre del 2018. Amb relació al preu del 2014, que era de 688 euros, suposa un increment del 38%, segons dades de l’Ajuntament.
42,3%
Taxa de sobrecàrrega:
percentatge de població que ha de destinar més del 40% dels seus ingressos a pagar el pis i els serveis associats. Aquesta és la taxa de Barcelona.
24%
Taxa d’emancipació
L’accés a l’habitatge és la principal causa de la caiguda de la taxa d’emancipació del 32,6%, el 2007, a prop del 24% actualment.
0,2%
Percentatge del PIB
És el que representen les polítiques públiques d’habitatge. El Síndic de Greuges proposa que s’elevi fins al 0,6% i l’Ajuntament de Barcelona vol que sigui de l’1,5%.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.