Abans existia la televisió en blanc i negre, i només en blanc i negre. Eren altres temps; temps de passar pel tub (catòdic), temps d’un imaginari col·lectiu tenyit de grisos. Després va arribar el color, i la petita pantalla es va omplir de llum, d’alternatives al discurs oficial, de democràcia, però també, per desgràcia, de massa teleporqueria. Potser per aquesta lamentable realitat existeix una tercera alternativa, en el món de la televisió, i és la dels televisors en negre, és a dir, la de mantenir els aparells apagats.

Aquesta és l’opció que han triat els responsables del bar del mercat del Singuerlín, el barri de Santa Coloma de Gramenet més allunyat del centre de la ciutat, i que s’enfila per la falda de la serralada de Marina, a l’altre costat de la cicatriu que suposa el pas de la B-20. En aquest establiment, tenen exposats a la vista dels clients fins a tres televisors, de diversos formats, però tots estan apagats, sempre, indefectiblement. “Només els engeguem per al sorteig de la loteria de Nadal, i a vegades per veure els encierros dels Sanfermines si ens ho demana algun client. I, evidentment, quan fan futbol en obert, com l’altre dia amb el Barça-Madrid”, explica en Rubén, el propietari, que puntualitza: “Aquí som del Madrid!”

Ni per posar-se al dia a primera hora del matí, ni mirar informatius al migdia, a l’hora de servir menús, ni al vespre. Mai, sempre en negre, i ahir a les deu del matí, quan totes les televisions de Catalunya i la resta de l’Estat connectaven amb l’interior de la sala del Tribunal Suprem on es jutgen els líders del moviment independentista, tampoc va ser una excepció. Ni en Rubén va posar en marxa els aparells, ni ningú li va demanar que ho fes. Al bar del mercat no hi ha gaire fam de notícies. Els dos diaris en paper que ofereixen als clients, un d’esportiu i un d’informació general, conserven a mig matí una estructura que delata que no han estat gaire fullejats. En aquest establiment, la vida que interessa no és la vida dels altres, la que es projecta a través de pantalles de televisió i titulars de premsa, sinó la dels clients que hi paren una estona, buscant repòs, el confort d’un tallat o d’un bon entrepà, o l’escalf d’una estoneta de tertúlia amb les amistats. A les deu del matí, el local està dominat per dos grups de taules en què dues colles de iaies la fan petar, entre rialles i bon humor. I quan s’aixequen, s’acomiaden fins demà, i “a passar-ho bé”.

Ni per equivocació al bar se sent parlar de rebel·lió, ni ningú fa cara llarga; més aviat al contrari, perquè l’aniversari de la Tahïs, la dona del propietari i cambrera, és motiu permanent d’alegria, ja que no para de rebre felicitacions dels clients, que, de tan habituals, ja s’han convertit en amics i saben que avui és el seu dia. A felicitar la Tahïs, també s’hi ha acostat la Mari. Ha entrat al bar d’una revolada, caminant ràpid. Del tirador de la cremallera de l’abric, que porta cordat fins a dalt de tot, hi penja una veta de color groc, com les que molts ciutadans fan servir per improvisar el símbol que demana la llibertat dels presos. Però el que porta ella no és un llaç, és només una veta que penja. O no? Després d’una breu conversa amb la cambrera, la Mari es posa a parlar amb en Rubén, mentre ell, amb destresa, manipula el petit tros de tela. Quan la Mari diu adeu i surt del bar, ho fa tornant a lluir un llaç groc.

Per tirar endavant el bar del mercat, en Rubén té molt clar què cal fer: treballar de sol a sol i mimar els clients, tots, també els que porten un llaç groc en un establiment on tothom viu aliè al judici.