Un documental d’aquesta escala no el pots fer amb un sol país. No em puc queixar, he tingut molta sort, però vaig passar tres anys buscant finançament. Va ser el més difícil, perquè si dius que vols fer una pel·lícula sobre l’aigua et pregunten qui és el protagonista, no entenen que el personatge principal no sigui humà. En general, els documentals parteixen d’un guió fals, perquè si expliques el que realment vols gravar ningú et creurà. Has d’escriure alguna cosa que la gent entengui. En aquest cas, vaig trobar finançament parlant de l’escalfament global, però després vaig molt més enllà. Malauradament el món del cinema funciona així.

Però realment no ho creiem, pensem que som importants. L’art, la literatura, la música, les pel·lícules... demostren cada dia que els humans som importants, i això és erroni. Per què som més importants que aquesta abella que vola per aquí? Per què podem matar porcs, vaques, pollastres...? Perquè creiem que som més importants que qualsevol altre ésser. Simplement som més agressius. Pensem que som més llestos, però no ho som, som més agressius. Som més llestos pel que fa a la nostra agressivitat, i per això hem conquistat aquest planeta. I ho pagarem! El planeta finalment ens expulsarà, d’una manera o una altra, farà alguna cosa perquè desapareguem i llavors la Terra respirarà més feliç, perquè som els que ho fem malbé tot. Tots els animals que han anat desapareixent ha estat per la nostra culpa, no pel canvi climàtic. Som nosaltres els bastards, ho estem emmerdant tot. Ho fem i pensem que som importants, que aquest planeta està al nostre servei. A la primera pàgina de la Bíblia ja hi ha un error: el primer dia hi va haver la llum, després l’aigua, les plantes, els animals i el cinquè dia les persones per governar tot això. Aquest és l’error, cal buscar l’equilibri per no destruir el planeta. Hem de trobar el nostre petit lloc, no inventar les bombes atòmiques, les armes químiques... Cal estar tranquils i ser modestos. Per això estic cansat de rodar sobre les persones.

Sí, i per això les volia mostrar, hem de respectar-lo. Aquest planeta és increïblement preciós, és molt bonic i poderós. Som cecs, com és que no ho veiem? Veiem una tempesta que dura setmanes, onades de vint metres, una cascada de milions d’anys que no s’atura mai... Per què en comptes de voler entendre les regles que regeixen el nostre planeta ens inventem les nostres?

Pots utilitzar les meves paraules i, editant-les, fer que jo sembli un idiota, o que sigui una mena de Plató, que sembli molt més intel·ligent. Jo puc fer el mateix amb la manera que utilitzi la càmera, sense el muntatge, simplement pel lloc on poso la càmera, i fer canviar la percepció de les persones. Depèn del lloc de la càmera, la llum, la continuïtat... Per això és com una arma. La manera d’utilitzar la càmera és una gran responsabilitat. Fer documentals és una responsabilitat, perquè l’art conté dos elements: l’estètica i l’ètica. Canviant la posició de la càmera per motius estètics canvies l’ètica. Si et cases o tens fills, assumeixes una responsabilitat. Si agafes un micròfon i parles en públic, saps que no tothom entendrà igual cada paraula, i per això cal ser responsable, de cada paraula que es diu.

Sí. Al principi vaig dir al meu equip que a cada pla hi havia d’haver aigua, d’una forma o una altra, i n’havia de ser una part significativa. Aquesta era la primera norma. La segona norma té a veure amb el títol, Aquarela; si intentes pintar amb aquesta tècnica, t’adones que no hi ha un límit definit entre dos colors. En el muntatge per a mi això volia dir que en cada presa havia de trobar la motivació en la presa anterior. No només em fixava en el fet narratiu, buscava una motivació estètica, en el moviment, el color, el so... De manera que no es veu clarament el final i el principi de l’altre pla, l’aigua va fluint.

Perquè qui vegi una pel·lícula a 96 fotogrames per segon no en voldrà veure cap més a 24. De fet, els 24 fotogrames per segon és un acord al qual es va arribar ara fa uns cent anys, i avui en dia no hi ha un motiu tècnic per mantenir-los. En aquell moment era impossible fer rodar les càmeres a una velocitat més ràpida, perquè es girava amb la mà. A més, és el nombre mínim amb què el nostre cervell rep un moviment continu. Si no, veus talls. Fer-ne més de 24 era car i tècnicament difícil, però actualment no hi ha cap límit, i per tant, no entenc que seguim igual. El color, el so, la imatge digital..., tot ha canviat, però seguim rodant a 24 fotogrames per segon. La pluja en una pel·lícula així sembla ratlles blanques, però a 96 fotogrames per segon pots veure cada gota, i ho volia mostrar amb la meva pel·lícula. És absurd, en un quart de segon pot passar de tot. Espero que Aquarela canviï la indústria del cinema.