Mai vaig tenir la intenció de fer un documental exclusivament sobre BPA i Andorra. La idea original era explorar la creixent fragilitat del sistema bancari mundial i el deteriorament del sistema monetari tradicional a tot el món. Sempre he tingut un gran interès per investigar diverses tecnologies disruptives. He passat anys estudiant i investigant com la criptomoneda va pel camí de ser una cosa que canviarà completament la manera com s’emmagatzemen i s’envien els diners, portant el públic en general a no dependre exclusivament de la utilització d’un banc comercial per emmagatzemar els seus diners. Quan vaig estudiar diferents fracassos bancaris a tot el món, vaig descobrir la secció 311 del Tresor dels Estats Units, una llei dissenyada per intervenir els presumptes bancs criminals, que destrueix les entitats i fa desaparèixer comptes corrents de titulars innocents. Aquest camí em va portar cap a la Banca Privada d’Andorra (BPA) i la vaig començar a investigar per la seva foscor i ubicació. El fet que dins la secció 311 BPA fos objecte de la intervenció més ràpida de la història del Tresor dels Estats Units, també em va cridar l’atenció. No tenia previst centrar-me en cap banc en concret. No vaig decidir completament fer la pel·lícula fins que no vaig descobrir la innocència de BPA i com es relacionava amb la guerra encoberta contra Catalunya per part de Madrid, desplaçant així l’atenció per la criptomoneda original. La història de L’estafa d’Andorra va resultar molt més interessant i fascinant que la que originalment pretenia explicar.

El meu primer pas va ser enviar un correu electrònic a tothom que pogués trobar que estigués relacionat amb la història de BPA. Al principi es van negar a ser entrevistats, incloses les víctimes. Fins i tot vaig parlar amb un membre del Departament d’Estat dels EUA, directament implicat en la intervenció de BPA, que va rebutjar una entrevista davant la càmera. J.C. Flowers va rebutjar una entrevista. Totes les sol·licituds d’entrevistes als dirigents d’Andorra, AREB, INAF/AFA i executius de Vall Banc, van acabar en negatives que em van fer interessar encara més per aquesta història. Vaig pensar: “Per què tothom té tanta por de parlar?” Tota la documentació relacionada amb els Estats Units estava disponible de manera gratuïta. Tant l’avís de FinCEN com expedients judicials, etc. La relacionada amb els registres bancaris de BPA (auditories, etc.) també estava disponible de manera gratuïta a causa de diverses publicacions de la mateixa BPA que es van proporcionar als clients mentre provaven d’explicar per què faltaven tots els seus dipòsits bancaris. Alguns documents més sensibles (rebuts, agendes, etcètera) em van ser lliurats per persones de dins a mesura que anava aprofundint en la història d’Andorra i vaig començar a anar guanyant cada cop més confiança entre els afectats. També em vaig reunir amb un membre del Parlament d’Andorra que, tot i que el seu supervisor no li permetia aparèixer a la càmera, va validar i confirmar moltes de les coses que havia descobert. La motivació principal per explicar aquesta història va ser la innocència de BPA, que contradiu totes les notícies que es van publicar en el seu moment. Després s’hi van afegir els danys col·laterals d’una guerra més gran, entre Madrid i Catalunya.

Crec que el diari britànic The Guardian ho va explicar millor que ningú: “És una mirada atractiva cap a un enorme escàndol de corrupció que va passar gairebé desapercebut sota el radar.” També trobaran una història que explica algunes de les notícies del moment i com, misteriosament, malgrat que han aparegut a partir del llançament del meu documental, els mitjans no esmenten la meva investigació. Per exemple, l’operació Kitchen, la querella d’Andorra contra Espanya i Rajoy per la intervenció de BPA per blanqueig de diners o els fitxers del FinCEN publicats recentment –tots relacionats amb aquest cas–. L’estafa d’Andorra va explicar, abans que ningú, aquesta història. És curiós que El País i els principals mitjans de comunicació, inclosa TV3, ignorin la pel·lícula mentre que informen dels seus continguts.

Va ser una sorpresa enorme. No em vaig adonar que hi havia una connexió entre la destrucció de BPA i Catalunya fins aproximadament dos mesos després de la investigació. Ni tan sols havia buscat aquesta relació. Estava massa ocupat intentant entendre per què els EUA van eliminar aquest banc sense proves i entenent la mecànica de la secció 311 del Tresor dels Estats Units. Un cop ho vaig descobrir, no només vaig haver de continuar la meva investigació sobre BPA, sinó entendre el conflicte de Madrid amb Catalunya.

No només em va sorprendre la maldestra manera com Espanya havia pressionat BPA, sinó que em va sorprendre més que hi hagués una gravació d’àudio real que ho demostrés tot. Les converses telefòniques manipulades de Pablo Laplana no em van sorprendre tant com descobrir que ell no sabia que el seu telèfon estava punxat fins que va escoltar les seves converses a la televisió nacional. La primera setmana després de l’estrena, la majoria dels mitjans espanyols i andorrans van dir que L’estafa d’Andorra era “una teoria de la conspiració”, ja que defensava que Espanya havia pressionat els EUA amb mentides per intervenir la BPA. Ara, aquesta “teoria de la conspiració” s’explica a tots els principals mitjans de comunicació com a realitat contrastada, ja no com a “teoria”. La sorpresa més gran per a mi és aquesta: tots els diaris i les televisions espanyoles més importants que recentment han rebutjat una entrevista amb mi o han rebutjat mencionar el documental, ara estan publicant la història que s’hi explica ignorant el primer periodista que va descobrir aquests fets. Què et diu això? De què tenen por aquests informatius?

La dificultat més gran era no aconseguir que ningú fos el “bàndol contrari” d’aquesta història i que tothom parlés a la càmera. No he rebut cap amenaça ni advertència abans ni després. Jo només soc el missatger i el periodista. Si rebés avisos o amenaces, aquesta història seria encara més famosa i ells ho saben. L’única reacció que es va produir va ser la censura total que Amazon Prime va fer sis dies després del seu llançament oficial.

No, no afecta la credibilitat de la pel·lícula: afecta la credibilitat dels qui es van negar a ser entrevistats. Animo els qui van rebutjar participar-hi que es presentin ara i fem les entrevistes davant la càmera, a la televisió en directe, parlant de la seva visió de la història. Crec que rebutjaran la nova invitació. I per una bona raó: tenen massa per amagar. He sol·licitat als meus representants a Espanya que intentin organitzar les trobades.

De moment, sí. Com es pot protegir un ciutadà davant un sistema que està disposat a saltar-se les normes del seu propi sistema jurídic per a les seves pròpies agendes, ignorant així la integritat del sistema jurídic? Sí, molta gent desconeix el lawfare i el mediafare, una altra de les raons per les quals vaig trobar la història tan fascinant i que valia la pena explicar.

No estic segur de si en diria alguna cosa tan senzilla com un engany. Però l’activitat criminal implica generalment diners criminals. Aquests diners criminals s’han de processar i emmagatzemar en algun lloc. Les comissions que pot fer un banc per processar diners il·legals és un negoci molt rendible, molt més rendible que la simple banca diària dels ciutadans que compleixen la llei. També tindria sentit participar en aquest blanqueig per mantenir-se competitius davant dels altres bancs internacionals més grans que lluiten per obtenir beneficis. Molts grans bancs cometen transaccions de blanqueig de capitals per motius de lucre, sabent perfectament que només pagaran una multa si són capturats i no seran tancats i ningú no serà arrestat. HSBC i Danske Bank van blanquejar milers de milions de dòlars de diners criminals i continuen operant avui en dia, com sempre. Estic disposat a apostar que tots els principals bancs comercials de la Terra estan realitzant alguna forma de blanqueig de diners criminal en aquest moment. Aquests bancs són simplement massa grans per caure. La recent publicació dels arxius FinCEN ho confirma.

Pot ser. Abans de fer-ho, esperaré a veure com es desenvolupa el següent capítol de la història. Només he presentat el primer capítol de L’estafa d’Andorra... Ara que sembla que el documental ha provocat alguns esdeveniments nous, he de tenir paciència per veure com es desenvolupa el segon capítol.

Fa deu anys que faig aquest tipus de pel·lícules i totes elles són històries similars de David contra Goliat. Les primeres dues setmanes després de l’estrena es van desenvolupar exactament com havia previst, però no esperava un èxit tan ràpid, causat en bona part per l’efecte Streisand quan Amazon va censurar la pel·lícula. Però els fets recents al voltant del tribunal espanyol que va desestimar el cas de l’operació Emperador, una derivada del cas que ha escalat al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, i la recent notícia d’un tribunal andorrà que ha acceptat a tràmit la querella contra Mariano Rajoy per haver enviat “informació falsa” per forçar la intervenció de BPA [en el marc de l’operació Catalunya i l’operació Kitchen], i que això passés tan ràpid després de l’estrena, m’ha sorprès enormement. La història de L’estafa d’Andorra ha passat de ser anomenada “teoria de la conspiració” a definir-se ràpidament en els mitjans com un “fet de conspiració”. Per mi és molt gratificant. Aquesta setmana també s’ha anunciat que s’han alliberat almenys 80 milions d’euros dels 1.000 milions que durant cinc anys han estat a la “tomba de BPA” per part d’AREB. Esperem que Andorra continuï fent el més noble i correcte retornant la resta de diners que han estat robats als innocents titulars dels comptes de BPA. Un cop retornats els diners a tothom, el següent pas lògic seria retirar tots els càrrecs de blanqueig de diners contra els banquers i advocats innocents de BPA.

No. Encara no.

Sé que els catalans han estat oprimits durant molts anys, com han experimentat abans i des de llavors moltes cultures indígenes de tot el món. La majoria de tot el que vaig aprendre sobre el moviment per a la independència de Catalunya el vaig aprendre mentre feia L’Estafa d’Andorra.

En una nova sèrie de televisió dramàtica nord-americana inspirada en els meus documentals anteriors que exploten tecnologies disruptives en el món de la medicina i la ciència, amb un escriptor de televisió nominat als Emmy. Però ara que soc a Hollywood, no només estaré atent a veure com Andorra i Espanya gestionen els efectes de L’estafa d’Andorra per a una possible seqüela documental: també estaré pensant com es desenvoluparia aquesta història com una pel·lícula de Hollywood. El guió del final d’aquesta història està en mans d’Andorra i els dirigents espanyols. Com els agradaria que acabés aquesta història a Andorra i Espanya? Només ells tenen el poder de decidir.