Sí, és un creixement personal, un viatge, una evolució. Julia és una persona que vol que l’estimin, vol estimar i navega entre aquestes masculinitats, gràcies a les quals creix i aprèn. No és culpa seva escollir una mala persona, és culpa d’un sistema que segueix donant una imatge romàntica de la gelosia, per exemple. No és que no tingui eines, és una noia que es deixa portar i acaba en llocs complicats. Però viatja i hi ha una evolució.

Sí, i a les teves i a les de tots. Hi ha alguna cosa molt comuna; qualsevol noia jove que sigui mare, amb poques eines emocionals i econòmiques, viu situacions molt complicades. La càrrega mental que suposa ser mare amb un pare absent, i haver de seguir lluitant pels seus desitjos, el seu creixement personal i professional, les seves obligacions com a mare, la deixa molt desemparada. Per mi Julia és el reflex d’una societat patriarcal que deixa molt desemparades les noies joves i sobretot les que són mares.

Hi ha quelcom d’ingenuïtat, però no ceguesa. Òscar és un noi molt carismàtic, que l’estima molt, amb molta llum. Jo, Anna Castillo, a la meva edat, veig les ombres del personatge, però Julia viu en un entorn en què el masclisme està menys desconstruït, i sempre s’ha normalitzat que els homes siguin gelosos, possessius, se n’ha creat una imatge romàntica. També em sorprèn que no ho vegi venir, però per què ho hauria d’anticipar, si ningú li ho ha explicat? Fins que no hi ha una conseqüència física, tot es permet. És injust culpar-la d’aquesta ceguesa.

Per a les dones sempre ha suposat un canvi de vida molt radical, una càrrega mental. Les mares no poden estar absents, hi han de ser, i això implica molt de sacrifici. Per això entenc perfectament que les noves generacions no vulguin renunciar a si mateixes si la maternitat no és feminista. Jo mateixa em plantejo sovint si vull ser mare o no. M’agradaria, però com ho he de fer sense renunciar a una carrera? Cadascú ha de fer el que consideri.

Em feia il·lusió com me’n fa qualsevol personatge que estigui ben escrit, em motivi i em provoqui vertigen. Però sí, crec que Julia toca coses que m’afecten personalment.

Hi ha una cosa que no se sap, però jo sí que sé, que Jaime m’ha escoltat molt i m’ha donat molta credibilitat i validació pel que fa al personatge, he pogut explicar la història tal com jo la sentia. El guió existia, però hi ha hagut molta improvisació, hem creat els vincles amb els personatges de cada relació de manera intuïtiva, entenent-les... No he sentit que hi hagués un home explicant la meva història, m’he sentit amb molta potestat i molta validació, i molta confiança amb Jaime Rosales.

Són molt distints els tres. Més o menys vam rodar cada part de manera cronològica. Però hi ha alguna cosa en la posada en escena que em sembla increïble. No n’he estat conscient fins que he vist la pel·lícula, però cada part té temperatures de color diferents de cada personatge. Oriol, Quim i Lluís em donaven coses diferents, i Julia és la mateixa en tota la pel·lícula, però vibra de manera distinta a cada relació, té una temperatura i un rol diferent en cada una. Em deixava portar pel que em donaven ells.

Julia no es dona l’opció de victimitzar-se, tira endavant perquè té dos fills i no es permet l’opció de ser una víctima, de caure. Jo la veig deprimida a moments, realment trista, però ha de ser-hi i seguir avançant.

He de dir que soc una persona molt afortunada i m’han arribat projectes de cinema i televisió que a mi em semblen interessants i que em venia de gust fer. També estic presentat una sèrie de televisio que es diu Fácil que per mi és un orgull i un plaer, com estar en aquesta pel·lícula. Hi ha una part de decisió, però també tenir la sort que hi hagi projectes que t’interessin i que et permetin conviure en els dos mons.

No, són tots exactament iguals de meravellosos i igual de mancats de sentit. Un premi per mi és com una carícia en un moment donat, una mostra d’afecte que s’agraeix i disfrutes, però després passa molt ràpid, no significa res, és molt volàtil. Un premi és tan poc objectiu, es pot donar en tantes circumstàncies, que no té importància, però ho agraeixes.

Sí, se sent més responsabilitat i hi ha més pes damunt teu, però també és més divertit. M’he sentit molt companya de Jaime, a més, m’he sentit molt valorada per ell.

La part rodada a Barcelona és a Ciutat Meridiana, que és un dels barris on jo vaig néixer, Nou Barris. M’és molt proper, hi ha un pla en què passo per davant de la meva escola de tota la vida.

Admiro i respecto Anna R. Costa per damunt de tot. Tot el que sigui treballar amb ella, em tapo els ulls i tiro endavant.