Societat
Àngel Guirado Serrat
President de la delegació del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) i director de l’Observatori de les Altes Capacitats de la UNED Girona
“El fracàs escolar pot generar un problema de salut mental”
“El sistema educatiu emfasitza el suport al més vulnerable, però això no és incompatible amb donar suport a altres alumnes”
“S’atenen les necessitats més immediates [...], però caldrien molts més efectius als EAP i més hores disponibles als centres”
Volem fer una psicologia que, a més de terapèutica, sigui preventiva i s’avanci als problemes
A la xarxa privada, els professionals estan desbordats: donen hores per a d’aquí a dos mesos
Àngel Guirado presideix la delegació gironina del Col·legi Oficial de Psicologia i ha centrat les dues darreres dècades en l’especialització per abordar les altes capacitats intel·lectuals i les seves complexitats. Però els professionals tenen molts altres reptes al davant.
El seu aterratge a la psicologia, explica, va ser llarg i ve de lluny.
Vaig començar amb la docència, de mestre, després de psicòleg de l’EAP de la Selva, i vaig fer el salt posterior cap a la inspecció educativa i fins i tot passant ja en aquesta època a dedicació pública, combinant-les. Però n’estic satisfet, content de tota la trajectòria, perquè cada etapa i cada lloc m’ha facilitat eines molt útils per treballar en les fases següents. Des dels fonaments fins a culminar en aquesta etapa actual al capdavant del Col·legi Oficial de Psicologia a Girona, amb grans projectes i un equip de treball molt potent.
Com arrenca tot?
Potser el moment zero seria quan cursava el batxillerat. Devia tenir uns 13 anys i ens van fer una bateria de tests psicològics, que potser ara fora interessant que es recuperessin, que van donar com a resultat que tenia aptituds per encaminar-me cap a les humanitats. Al finalitzar el batxillerat superior em vaig encaminar inicialment cap al magisteri per dues raons: era dels pocs estudis superiors que s’impartien a Girona i perquè anar a Barcelona no era assumible per als meus pares.
Però no es va plantar aquí.
Vaig exercir de mestre durant 18 anys a l’escola de Vilobí d’Onyar, de la qual guardo molt bons records. No era una professió que conegués, més enllà del que havia viscut com a alumne, però em permetia entroncar amb la vocació de servei i formar-me com a persona. Mentrestant, fent ja de mestre, vaig poder començar psicologia a la UNED, que em va permetre estudiar i fer-ho a distància. Era un altre món, amb molta disciplina, dedicació i esforç per assolir primer la diplomatura i després l’accés al segon cicle a la UAB, on em vaig llicenciar.
I el doctorat en altes capacitats?
Va ser els anys en què, primer, vaig passar de mestre i director d’escola a psicòleg escolar a l’EAP [equip d’assessorament psicopedagògic] de la Selva Marítima, a Blanes, i del qual també vaig ser director. I el 1992 m’incorporo com a inspector d’Ensenyament a Girona a l’àrea d’orientació i diversitat, cosa que em va permetre observar la realitat de les aules i la del sistema educatiu com a tècnic. Tres anys després, CiU em va proposar ser delegat territorial d’Ensenyament, del 1996 al 2000, a Girona, que seria l’entrada a la política, i alhora regidor a l’Ajuntament de Girona vuit anys, del 1995 al 2003. Acabada aquesta etapa política em reincorporo a la inspecció, primer com a inspector en cap i després en diverses tasques de coordinador. Entro a la UNED, com a tutor dels graus de psicologia i de ciències socials, i en soc el vicedirector, i finalment com a coordinador acadèmic. El 2008 llegeixo la meva tesi doctoral sobre les altes capacitats i ofereixo un servei d’orientació i diagnòstic a famílies, docents i alumnes.
Les altes capacitats, amb un observatori específic.
Ha estat una de les meves tasques els darrers anys, aquest assessorament a famílies amb fills o a docents amb alumnes que tenen altes capacitats, a més d’impartir formació entre les entitats o universitats que m’ho demanen, com ara la UdG, la UB o la URL. El 2018 entro com a vocal a la junta rectora de la delegació de Girona del COPC i en l’actualitat en soc el president.
De tests psicològics, per detectar altes capacitats o dèficits, ja no se’n fan de manera universal. Defensaria tornar-hi? Surt molt car?
No és una tendència, però seria desitjable que se’n fessin a tot l’alumnat. De car no ho és gens, perquè els beneficis que se n’obtindrien són enormes. El Pla d’Excel·lència de la Vall d’Aro n’és un exemple. Avui les prioritats són unes altres. Cal atendre l’alumnat que presenta alguna dificultat per aprendre o que prové d’entorns socials vulnerables o que s’incorporen tardanament al sistema educatiu. S’atenen les necessitats més immediates, les que poden provocar fracàs escolar, però no una atenció global ni una valoració de tot l’alumnat. I, és clar, per fer això caldrien molts més efectius als EAP i més hores disponibles als centres. I no només caldria aplicar una bateria de tests, sinó recollir altres indicadors i variables, socials, emocionals i d’entorn, des d’ una perspectiva més àmplia i sistèmica, que també considerés els interessos, les motivacions, les habilitats en interacció amb els potencials intel·lectuals.
Un enfocament més qualitatiu?
També. Els tests per si sols no ens diuen res més que uns números extrets, d’uns barems amb valoració probabilística. Però cal contextualitzar aquests resultats i conèixer moltes més coses de cada persona per veure com la capacitat pot ser expressada, activada o parcialment anul·lada. Depèn també de les condicions de partida i de les del moment: socioeconòmica, cultural, personalitat, història i coneixements previs, projectant-les cap al futur, més enllà del present. En definitiva, com els podem ajudar perquè extreguin el màxim potencial possible.
El sistema iguala massa per la banda baixa? Pregunta incòmoda?
La pregunta no és incòmoda. Segons quina sigui la resposta, potser. És cert que el sistema educatiu emfasitza el suport als més vulnerables, però això no és incompatible amb donar suport a altres alumnes que en poden quedar al marge per una mala interpretació del que són les necessitats educatives. És l’equitat, la igualtat d’oportunitats, la raó per la qual hem d’ajudar també l’alumnat amb altes capacitats o que estiguin en condició de presentar-les. I ara mateix tenir altes capacitats no és sinònim d’èxit, ni de bon rendiment, ni d’un futur excepcional. L’entorn, les experiències i les oportunitats han de permetre desplegar-les, donant les condicions que ho facin possible. I no diré que el sistema actual no ho prevegi, però és cert que no ho prioritza.
També hi ha fracàs escolar entre els alumnes amb altes capacitats...
Hi pot haver un fracàs escolar latent, amagat i inconscient: persones que no acaben de trobar l’encaix o amb aptituds que no es valoren prou. I pot ser absolut, de suspendre matèries –per dir-ho col·loquialment–, però també relatiu: quan rendeixen per sota del que poden o del que seria esperat. Seria l’equivalent a tenir un Maserati aparcat a la porta de casa però que quan l’agafes no pots passar de 50 o has de circular per camins sense asfaltar.
Quina feina fan a la delegació gironina del COPC?
El primer objectiu és atendre les persones col·legiades, més de 1.400. La part formativa dels col·legiats, amb 11 grups de treball: s’organitzen cursos, jornades, conferències o materials, com ara la del grup de psicologia jurídica o la recerca sobre el malestar docent promogut pel grup de treball de neurodiversitat i conducta en el sistema educatiu. Tenim un especial interès a ser visibles socialment i que millori la percepció de la professió; anar més enllà del despatx i de la consulta privada. Volem transferir coneixement i informació, volem ser presents en els esdeveniments culturals com Sant Jordi i Temps de Flors. També des del nostre club social amb exposicions mensuals obertes al públic a la seu de la delegació. Vull destacar el concurs literari d’articles de psicologia Lluís Maruny, que aquest any arriba a la 36a edició.
Com estem d’ànim, en l’àmbit social? La psicologia hauria d’estar-hi més present?
Els psicòlegs abastem molts camps, però el més conegut és el de la psicologia clínica, per la necessitat d’atendre la salut mental de les persones. El debat d’avui és la necessitat d’incrementar efectius de psicòlegs al Servei Català de Salut, doblar-los, en la xarxa d’atenció primària i als hospitals, per arribar més i millor a població que ens necessita. Ho hem vist des de la pandèmia. I hi ha hagut increment d’efectius, però encara falten més dotacions. Hem d’arribar a més persones. Atendre casos d’angoixes, ansietats, molts trastorns i addiccions, requereix més professionals. Pel que fa a la xarxa privada, els professionals que s’hi dediquen no donen l’abast: donen hores per a d’aquí a dos mesos. Caldrien més places; és una necessitat immediata, malgrat que hagin posat referents en benestar emocional als CAP i que els professionals estiguin fent una feina extraordinària. I hauríem de tenir cura d’ells mateixos.
Qui té cura dels professionals?
Cal millorar les condicions de treball dels professionals i protegir la seva salut. El projecte Salutogènesi, amb el suport de Dipsalut, de la Diputació de Girona, permet que nou col·legis professionals, conjuntament, treballin per generar espais de salut, es protegeixin i portin a terme accions per al seu benestar, protegint d’aquesta manera els que ens han d’ajudar.
És difícil desconnectar quan s’arriba a casa al vespre?
Els psicòlegs vocacionals ho són pràcticament les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any. Cerquem el bé comú i de cada persona, i aquesta manera de treballar es projecta en el dia a dia. Però cal desconnectar quan s’acaba la feina. Penseu que arribem a persones amb problemes. També oferim un recurs destinat a persones vulnerables a través de la Psicoxarxa, un servei pràcticament gratuït que arriba a aquelles persones sense recursos per ser ateses per col·legiats que dediquen part del seu temps a atendre persones que arriben derivades d’institucions socials.
Cap a on volen anar?
Volem fer una psicologia que, a més de terapèutica, sigui preventiva i s’avanci al problema. Quines implicacions socials tenen fenòmens quotidians, com ara l’apagada elèctrica general de fa pocs dies, la pandèmia, desastres ecològics... La primavera, que fa disparar molts problemes, requereix acció preventiva més enllà de l’atenció psicoterapèutica.
Quins problemes i preocupacions van en augment? Diuen que s’han d’avançar, però el pacient, sovint, fins que no s’hi troba no recorre a vostès.
Torno a allò d’abans, de la insuficiència de professionals en la xarxa bàsica pública de salut. Hem d’anar cap a la prevenció. Tots la necessitem, no només els adults, sinó també els més joves. L’edat mitjana dels pacients es va reduint i ja no és cosa de l’adolescència, sinó també de la infància. Però també treballem altres àmbits com la psicologia jurídica, la mediació com a eina que facilita la resolució positiva de conflictes, la psicologia de l’educació, la de l’esport, l’organitzativa o la d’emergències.
Parlava de l’edat mitjana a la baixa?
Sí. Volem tenir respostes per reduir el fracàs escolar, afrontar els nous reptes derivats dels trastorns del neurodesenvolupament com el TEA, el TDAH, els TDA o de la conducta. Falten més professionals als centres d’atenció primària, als equips d’assessorament psicopedagògic, per millorar l’atenció i reduir el col·lapse que actualment pateixen. Caldria, a més, formació actualitzada i permanent davant les necessitats emergents, i el model organitzatiu dels centres s’hauria d’ajustar, perquè qualsevol problema o fins i tot el fracàs escolar genera un problema de salut mental. I ningú vol ser un fracassat, ni a l’escola ni en la societat.
És reversible? El que als 16 anys no s’aprecia, als 25 o més enllà es pot esmenar?
Moltes persones adultes amb altes capacitats latents se n’adonen quan els seus fills, a l’escola, són diagnosticats. I s’hi veuen reflectits en comportaments o actituds. O persones amb 40 anys que tenen problemes de relació amb altres i interessos diferents respecte a la mitjana de la població, poden estar vinculats amb això. Quan ho saben i ho entenen, queden més tranquils, però passa anys després, quan són adults. Per això la psicologia educativa és imprescindible, encara que no tingui la presència social o la valoració que pugui tenir la clínica, però pot ser més important desenvolupar-se bé en els primers anys de vida i els inicis de l’etapa educativa; els estímuls que rebin i les oportunitats que tinguin determinaran el seu futur com a adults.
Per acabar, ens hem deixat alguna cosa?
Segur que sí que ens en deixem. Vull fer referència a la psicologia de les organitzacions i la relació amb el benestar laboral. Benestar laboral i personal són indestriables. Cal fomentar aquesta salut i el benestar laboral des de la psicologia. Abans se’n deia psicologia industrial, però aquella estava més orientada a la selecció de professionals. Finalment, estem construint la memòria històrica del COPC, una visió des de Girona però en el marc del COPC a Catalunya. Conèixer d’on venim permet entendre el que som i ens ajuda a definir el nostre futur. I això ho fem des de Girona. La IA és un altre repte que ens ocupa i ens preocupa.
Dimensió pública de la disciplina
Divulgació i enfoc pluridisciplinar
Àngel Guirado (Girona, 1951) va aproximar-se a la psicologia tardanament, per circumstàncies de la vida, però va acabar destapant la vocació després d’haver conegut el sistema educatiu per dins, com a professor primer i posteriorment com a inspector, al marge de conèixer també la dimensió política del disseny de prioritats i l’assignació d’uns recursos econòmics i humans que sempre han estat finits. Es resisteix a jubilar-se, tot i que per edat ja li tocaria, però ha culminat la seva trajectòria al capdavant de la junta de la delegació gironina del COPC, on ja fa sis anys que va arribar.
En paral·lel, no ha descuidat la feina de l’Observatori de les Altes Capacitats, i continua publicant llibres sobre una matèria en què diagnostica una de les assignatures pendents de tot el model educatiu. Pel camí, una altra de les seves fites va ser el Pla d’Excel·lència Educativa (PEE) de la Vall d’Aro, amb la coordinació de programes entre els quatre centres de primària de Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró, i Santa Cristina d’Aro. Ni tampoc la feina de divulgació mediàtica, en aquest diari i participacions periòdiques en altres mitjans de comunicació. També hi ha el vessant sociocultural del mateix COP, amb el concurs literari Lluís Maruny, que recorda la figura d’un dels pioners de la delegació gironina i de la segregació dels psicòlegs catalans respecte dels estatals, ara fa quatre , que coincideix amb la festa anual de la disciplina a la demarcació, que faran el 6 de juny a Platja d’Aro, o la jornada prevista sobre la IA el 14 de novembre.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.