Fre a la inversió

Ara Alemanya ha arribat a la conclusió que a llarg termini tanta disciplina no és tan virtuosa com es pensava. L’economista alemany Peter Bofinger, exmembre del Consell Alemany d’Experts Econòmics, reconeixia fa poc en un article publicat al mitjà digital Social Europe que el “fre al deute” ha significat a la pràctica un “fre a la inversió”: “Les conseqüències són evidents en les ruïnoses infraestructures d’Alemanya, amb ponts en mal estat, edificis escolars descuidats i un sistema ferroviari sovint disfuncional”, escrivia.

En el terreny més econòmic, les empreses i les administracions alemanyes presenten endarreriments importants en qüestions essencials com ara la digitalització. És il·lustratiu el nou Ministeri de Digitalització i Modernització de l’Estat, al qual se li han atorgat àmplies competències i una dotació financera considerable, en part amb deute: “Un estudi de la Comissió Europea mostra que Alemanya ocupa el lloc 18 en digitalització dels serveis públics, mentre que Espanya se situa en la cinquena posició. No es tracta de justificar un endeutament excessiu, però potser cada euro addicional gastat en els anomenats països en crisi va ser, en realitat, una inversió crucial que avui Alemanya troba a faltar”, reflexiona sobre el seu país natal Dirk Foremny, professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB i expert en economia pública.

El tomb a la política fiscal es veu ara com l’única sortida a la paràlisi. Una de les darreres intervencions de Robert Habeck, l’exministre d’Economia del govern semàfor d’Olaf Scholz, va ser per revisar a la baixa les projeccions de creixement d’Alemanya per al 2025 com a conseqüència de la guerra comercial de Trump i dibuixar un encefalograma pla: creixement zero. Si bé a l’octubre s’esperava una millora de l’1,1%, la incertesa geopolítica va portar el govern a rebaixar les expectatives fins al 0,3%, per tornar-les a abaixar poc després. Amb les caigudes del 2023 (-0,3%) i el 2024 (-0,2%), l’estancament previst per a enguany completa el període més llarg de feblesa econòmica d’ençà de la Segona Guerra Mundial.

Manual keynesià

Per això, l’estat surt al rescat de l’economia. El pacte de govern del nou canceller Friedrich Merz –que va prendre possessió el 6 de maig després d’una segona votació al Bundestag– és de manual keynesià: utilitzar la despesa pública per impulsar el creixement.

Però no només és això: aquesta crisi coincideix en el temps amb la fi de la històrica aliança entre Europa i els Estats Units en matèria de defensa. En un context d’amenaces internacionals, la Unió Europea ha assumit el compromís de rearmar-se, i això vol dir gastar en material militar. El còctel tampoc pot descuidar la transició verda i la digital en marxa i l’emergència de competidors globals com ara la Xina que estan demostrant que poden tutejar líders industrials amb productes tecnològicament avançats i més barats, com ara el cotxe elèctric.

Per a un repte d’aquesta magnitud, el pla alemany és invertir 500.000 milions d’euros addicionalment els pròxims dotze anys per finançar infraestructures obsoletes i sufragar els costos de la transició verda. Per cobrir els costos de defensa, es podrà recórrer a préstecs si superen l’1% del PIB. També s’autoritza als estats federals (landers) un marge anual d’endeutament del 0,35% del PIB. En total es calcula que la despesa pública aprovada per a la propera dècada és de més d’un bilió d’euros.

Tot i que alguns partits no van explicar clarament els seus plans de despesa pública als votants en la darrera campanya electoral, el cert és que hi ha un suport ciutadà majoritari a assumir nous compromisos de deute com a solució. La televisió pública ADR va realitzar una enquesta el març passat que va obtenir com a resultat que un 59% dels alemanys consideren apropiat elevar el sostre del deute públic, mentre que un 33% ho rebutja. Això no exclou que hi hagi una evident preocupació col·lectiva sobre com evolucionaran alguns indicadors econòmics, lògicament el deute públic en relació amb el PIB, però també la inflació, ja que hi haurà més diner en circulació.

Actualment, l’endeutament d’Alemanya, que en xifres absolutes és el tercer més gran d’Europa (2.689.000 milions d’euros) després del de França i Itàlia, en percentatge del producte interior (62,5%) té una posició intermèdia. El rècord el té Grècia (153,6%), seguit d’Itàlia (135,3%), França (113%), Bèlgica (104,7%) i Espanya (101,8%). “Alemanya ha decidit treure aquest fre a les inversions purament perquè veuen que financerament estan molt millor i s’ho poden permetre”, explica Josep Soler, conseller executiu de l’Associació Espanyola d’Assessors i Planificadors Financers (EFPA).

“Alemanya té marge per endeutar-se”, reconeix també Xavier Ferrer, president de la comissió d’economia internacional i UE del Col·legi d’Economistes de Catalunya. “Els 500.000 milions d’euros d’inversió en el període indicat no significaran un gran daltabaix si es comparen amb el PIB, especialment si es canalitzen bé”, matisa.

En aquest sentit, els càlculs que ha fet Bofinger a partir de la suposició que la despesa en defensa arribi al 3% del PIB, com ha demanat la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, comportarien que la ràtio entre deute i PIB creixés fins al 81% el 2035. Ara bé, si la reforma genera un impuls econòmic addicional, es quedaria en el 73%. Són estimacions que deixen molt lluny l’alarmisme dels més crítics, que vaticinen un col·lapse del deute (vegeu pàgina 4).

No cal dir que la clau d’un endeutament saludable és gastar de manera adequada: “El que és essencial ara és invertir intel·ligentment, usar els recursos d’una manera eficient, i repartir els costos de manera justa, i això, malauradament, no és fàcil i hi ha molts exemples del contrari”, diu Foremny.

El cop de volant en la política fiscal d’Alemanya, fins fa poc impensable, també podria suposar un alleujament de les condicions financeres per abordar els reptes en el conjunt de la Unió Europea. Hom podria pensar que ara que Alemanya ha eliminat el veto al deute es podria aprofitar per avançar en la defensa conjunta i en la transformació tecnològica, energètica i mediambiental sense haver de tocar les partides de despesa social i inversió per quadrar els comptes dels estats.

Podria ser així o podria ser tot el contrari, com tem Josep Soler: “És evident que el fet que Alemanya trenqui el sostre de l’endeutament i que generi polítiques expansives és important per a tothom perquè és una economia tractora; ara bé, tinc dubtes que el fet que ho faci separadament ajudi a avançar en els dos aspectes que en aquests moments són essencials: integrar més les economies europees i que la productivitat i la competitivitat siguin globals, perquè pot generar resistències en el govern alemany a mutualitzar més deute i acordar inversions europees més potents.” Per al conseller executiu de l’EFPA, a més d’invertir bé, el repte és fer-ho a escala europea, perquè els problemes no els té només Alemanya, tot i que ho manifesta més, sinó que els té tota la UE.

Defensa

Friedrich Merz va voler posar fi a aquesta disjuntiva en la seva primera visita oficial a Brussel·les com a canceller alemany, el 9 de maig passat: “El deute comú europeu ha de continuar sent excepcional. No podem utilitzar l’argument que les crisis són més permanents per fer el deute comú permanent.”

Cal recordar que l’emissió de deute avalat per la UE era un tabú fins a l’arribada de la pandèmia, quan per primera vegada es va aprovar un pla de recuperació finançat mitjançant aquest instrument. De la mateixa manera, s’ha tornat a plantejar novament per part d’alguns governs, com ara el de Pedro Sánchez, amb motiu de la necessitat d’incrementar la despesa militar. El compromís assumit pels estats membres de dedicar més diner públic a defensa sense tocar altres partides pressupostàries ni incrementar la pressió fiscal, només deixa marge per abordar el repte amb més deute i de manera conjunta.

Malgrat les paraules de Merz, finalment dimecres passat l’Europa dels 27 va habilitar un instrument per a compres conjuntes de material militar, el SAFE, consistent a mobilitzar 150.000 milions d’euros que seran captats en noves emissions de deute avalats per la UE. La condició bàsica per poder utilitzar recursos d’aquest fons és que el 65% del valor de la comanda sigui de procedència europea.

De la mateixa manera, la UE s’ha compromès a no expedientar per excés de dèficit els governs estatals que gastin un 1,5% del PIB addicional durant quatre anys amb aquesta finalitat.

De problema a oportunitat

La qüestió de la defensa europea, que inicialment presentava un doble dilema, econòmic i moral, a poc a poc s’ha començat a veure com una oportunitat i fins i tot com una sortida per a algunes economies com ara l’Alemanya, amb una gran tradició industrial i manufacturera, que estan perdent mercat i que podrien reconvertir-se parcialment o totalment amb una relativa facilitat en empreses del sector de la defensa. Es podria donar la paradoxa que un dels països amb més aversió a l’endeutament i més antimilitarista d’Europa financés amb préstecs una transició per esdevenir el pol de la indústria armamentista europea. Alemanya està a punt de girar-se com un mitjó.

Però la pressió és important. El fet és que Alemanya comença a tenir la necessitat de crear nous llocs de treball per a les persones que estan sent expulsades de sectors en crisi com ara la construcció i la indústria. En cas contrari, aquests treballadors hauran de marxar del país i Alemanya podria veure un èxode de mà d’obra qualificada.

Per a l’economista Xavier Ferrer, les necessitats d’Alemanya no han d’amagar el gran debat de fons en matèria de defensa: “No es tracta tant de gastar diners i millorar els 27 exèrcits, sinó de caminar cap a un exèrcit o una defensa comuna.” Així també s’expressa Josep Soler: “La Unió Europea necessita firmar un tractat sobre el mercat comú de la defensa; en cas contrari, el risc que cada estat gasti pel seu compte i que hi hagi redundàncies i ineficiències, és molt gran.”

Un altre aspecte que no es pot oblidar és l’efecte multiplicador en l’economia que té la despesa en defensa. La teoria econòmica diu que quan l’administració gasta de manera eficient, es donen un seguit d’efectes en cadena que acaben generant més volum de riquesa que el que s’havia invertit. El que s’ha observat científicament és que quan la despesa va destinada a defensa l’efecte multiplicador és superior. I això és el que s’ha demostrat recentment en l’economia dels països nòrdics, que arran de la guerra d’Ucraïna i l’amenaça de Rússia han incrementat la despesa en sistemes defensius. “El sector de defensa és un sector amb un multiplicador de l’activitat econòmica molt important, perquè genera molta activitat en els sectors de seguretat, metal·lúrgic, de maquinària, etcètera”, detalla Soler.

I els ingressos?