El nou reglament d’estrangeria ha arribat amb promeses de millora per tal de facilitar la integració, obrir noves vies de regularització i adaptar la realitat de milers de persones immigrants en situació irregular al nostre país per tal que formin part activa de la societat. El repte real comença ara, que ja ha entrat en vigor. Perquè el canvi legal es tradueixi en un canvi efectiu, és necessari que tots els engranatges –administració, personal, recursos– treballin en la mateixa direcció.

Simplificar requisits és un pas important per oferir oportunitats, però em preocupa la falta de recursos que hi ha a les oficines d’estrangeria per tal que puguem veure com aquest canvi transforma la vida de milers de persones que fins ara es veien atrapades en una situació irregular i per fi veuen una llum al final del túnel. Em refereixo a la demora en la resolució d’expedients, sobretot en relació amb les sol·licituds per arrelament, que fins ara estan tardant des de sis i fins a vuit mesos a resoldre’s. Què passarà ara que es preveu un augment significatiu de les sol·licituds que rebran les oficines? Es dotarà l’administració de personal qualificat i preparat per fer-hi front? El compliment dels terminis i la dotació de mitjans són essencials perquè els drets reconeguts no quedin en suspens. Per molt que el reglament parli d’integració, si no se’n garanteix una aplicació àgil i justa, correm el risc que el nou reglament es converteixi en una oportunitat frustrada.

Tot i les expectatives que genera el nou reglament, cal portar a terme una anàlisi més profunda, ja que, si bé moltes persones se’n podran veure beneficiades, d’altres especialment vulnerables com són els sol·licitants de protecció internacional i asil polític podrien quedar-ne injustament excloses. Un dels requisits per sol·licitar l’arrelament és no ser sol·licitant de protecció internacional, i durant el temps que s’estigui sota aquest paraigua no serà computable l’empadronament a l’efecte d’acreditar la permanència al territori espanyol. És preocupant que es castigui d’aquesta manera aquest col·lectiu que es veu abocat a la irregularitat en el cas que se’ls denegui la protecció internacional, perquè estem parlant de persones que ja es troben integrades socialment i laboralment. I, tot i que la disposició transitòria cinquena ofereixi la possibilitat d’accedir a l’arrelament acreditant sis mesos de permanència, estableix un termini molt limitat, un any, per poder-s’hi acollir.

Finalment, és important fer referència a la disposició transitòria segona, que estableix que les persones que hagin iniciat un tràmit abans de l’entrada en vigor de la reforma han de sol·licitar expressament que se’ls apliqui la nova normativa si volen acollir-se als seus avantatges. Aquesta decisió implica assumir els nous requisits, que poden ser diferents, i per tant cal valorar amb cura si el canvi és realment beneficiós en cada cas concret.