La fabricació de pianos fou important a la Catalunya del 1900. Per bé que n'hi ha notícies des de 1800 (els noms dels fabricants són: Joseph Franz Otter, Johannes Kyburz, Josep Munné, Manuel Bordas), les grans empreses comencen als anys 1850-60.

A l'informe sobre l'economia catalana el 1908 d'Édouard Escarra, professor de la Universitat de Lille, llegim una cosa sorprenent: a Catalunya “només les indústries químiques i elèctriques i les dedicades a la fabricació de pianos i d'automòbils són exemples de gran empresa capitalista”. És a dir: a Catalunya, el sistema de producció gran capitalista era a 4 sectors: el químic (al segle XXI, segueix, només cal pensar en la petroquímica del Camp de Tarragona), l'elèctric (continua), el de l'automòbil (segueix) i quart (i desaparegut) sector: el de la fabricació d'uns instruments musicals tan moderns i tan potents com són els pianos.

Al 1900, l'estudiosa Mutsumi Fukushima explica que hi havia una quarantena d'empreses catalanes que produïen diferents tipus de pianos. Les més importants eren: Priu & Mallard (creada el 1860), Guarro Guim (1860), Chassaigne (1864), Estela & Bernareggí (1864), Lech (1867, esdevinguda Nogués, Moliner i Soler el 1883), Raynard & Maseras (1871), Vidal (1879), Coromina & Riera (1895), Ortiz & Cussó (1898), Badia (1900).

Ortiz & Cussó adoptaria, ben aviat, com a nom comercial Cussó SFHA, Societat Franco-Hispano-Americana. La seva producció fou molt important: 1.000 pianos/any, a l'entorn de 3 pianos/dia! Una producció, doncs, modèlica, exemplar, a mig camí entre l'artesanat i la producció en sèrie, entre l'obra ben feta de Ruskin i la producció en sèrie de Taylor. En un article d'una revista musical valenciana de 1899, es parla de “la cadena de muntatge” a la fàbrica de 4 pisos de la SFHA al carrer Ramalleres de Barcelona, on es fabricaven dos models: el piano dret i el piano de cua. Imprescindibles: la foneria metal·lúrgica situada als afores i la selecció i importació d'Amèrica de fustes d'alta qualitat.

De la gran fàbrica de pisos situada al carrer València, a l'Eixample de la ciutat de Barcelona (és a dir: de l'empresa fundada per Joan Chassaigne i continuada per la seva família), en sortirien, mentre durà, quasi 100 anys, entre 1864 i 1960, uns 36.000 pianos, gairebé un piano cada dia. Amb puntes de producció en determinats moments: el màxim, el 1918, just després de la finalització de la I Guerra Mundial, amb més de 1.200 pianos fabricats a Chassaigne aquell any. També se sap que l'empresa de Marià Guarro Guim arribà a fabricar, durant la seva existència, uns 16.000 pianos. El mercat dels pianos catalans era el mercat nacional català (som al gran moment de la música pianística, de l'Acadèmia Marshall, de Granados, Albéniz, etc.), el mercat peninsular (car també s'exporten pianos a Portugal), el mercat sud-americà i el mercat antillà. Fins i tot, la fàbrica valenciana de Gómez i Fills anunciava, en la seva publicitat: “Construcció especial per a climes d'Ultramar”.

Al seu informe sobre l'economia catalana de 1908, Édouard Escarra situa a l'entorn de 700 el nombre de pianos exportats cada any per la indústria catalana fora de l'Estat espanyol. Si el total de pianos fabricat en aquell moment era d'uns 2.500/any, l'exportació significaria gairebé el 30% de la producció. La Casa Chassaigne exportava a Amèrica del Sud, però, també, a Itàlia, Turquia i les Filipines. La fàbrica relativament petita de Jaume Elias i Arasa anunciava que exportava a l'Argentina, el Brasil, Veneçuela, Cuba i Indoxina.

Al mateix temps, però, el mercat català era un gran comprador dels excel·lents pianos dels excel·lents fabricants d'altres països. A partir dels anys 1920, el piano nota la competència del cinema sonor, de la ràdio, de la música gravada en disc. La música en viu ja no seria l'única música possible. La fabricació de pianos experimentarà, lentament, una certa davallada. El 1939, el resultat de la Guerra d'Espanya no l'afavorí gens. Les dictadures no eren gaire amigues dels pianos.