La crisi fiscal que afecta l'Estat però també altres països europeus, com a conseqüència de la gran recessió, està tenint repercussions importants sobre el sector públic, i més concretament, sobre els seus treballadors. No és estrany que aquest tipus de crisi faci que els governs centrin bona part de les polítiques d'ajustament en els seus treballadors. En primer lloc, perquè els salaris dels treballadors del sector públic representen una part molt important de la despesa pública, i en segon lloc, perquè resulta especialment fàcil pels decisors polítics alterar les condicions salarials i laborals d'aquest tipus de treballadors. El debat sobre com cal remunerar els treballadors públics i sobre si les seves condicions laborals són adequades o no es torna a plantejar no només a l'Estat espanyol sinó també a altres països europeus. De fet, a pràcticament tots els països europeus s'han adoptat mesures que combinen tant la reducció salarial (que en alguns casos superen el 15%) com la congelació per als propers anys, una reducció dels beneficis salarials i, fins i tot, una retallada de l'ocupació pública no oferint més places i no cobrint les vacants per jubilació o altres motius.

Recentment, també han aparegut informacions que quantifiquen el diferencial salarial entre els treballadors públics i els privats a l'Estat espanyol. Concretament, el 24 d'octubre passat es van publicar els resultats definitius de l'Enquesta d'Estructura Salarial del 2010. Segons aquesta enquesta, el salari anual al sector públic va ser de 29.811,67 euros, mentre que en el sector privat va ser de 21.213,02 euros, és a dir, un 40% superior. Més recentment, el 21 de novembre es van publicar els resultats de l'enquesta de població activa corresponents al 2011, en què es recull informació sobre la distribució salarial espanyola. Segons aquesta enquesta, al voltant del 60% dels assalariats del sector públic rebien un salari mensual superior a 2.071,80 euros, mentre que només el 22% dels assalariats del sector privat superaven aquesta xifra.

Però, per què es produeix aquest diferencial? En general, el sector públic acostuma a oferir unes millors condicions laborals i uns salaris més alts que el sector privat per a la majoria dels seus treballadors. De fet, l'única excepció acostumen a ser els treballadors altament qualificats, ja que l'opinió pública no acostuma a acceptar que el sector públic pagui salaris tan alts com el sector privat per a aquest tipus de treballadors. Cal dir, però, que bona part d'aquest diferencial està relacionat amb les seves “millors” característiques: més nivell d'estudis, més antiguitat, menys dedicació a temps parcial, etc. però una altra part està relacionada amb altres aspectes com ara l'anomenada deriva salarial. La deriva salarial és la diferència entre l'evolució real dels salaris i l'evolució pactada en els convenis col·lectius o, en el cas dels treballadors del sector públic, la recollida en els pressupostos de l'Estat. De fet, segons la Contabilidad Nacional de España de l'INE, i tot i les fortes retallades i les congelacions salarials dels últims anys, la remuneració per assalariat del sector públic va caure només un 0,5% l'any 2010, i un 1,8% l'any 2011. La raó és al darrere del sistema d'incentius i complements d'aquests treballadors que, en part, estan compensant les retallades i que, per tant, consoliden el diferencial amb els treballadors del sector privat.

Però quines són les conseqüències de l'existència d'aquest diferencial? Si la “prima salarial” que el sector públic ofereix pels llocs menys qualificats és massa elevada generarà, d'una banda, més despesa pública que es pot acabar traduint en més dèficit públic i, d'altra banda, que hi hagi més pressió salarial sobre el sector privat que es podria acabar traduint en menys marges i, a mitjan termini, en una disminució dels llocs de treball en aquest àmbit. Si, en canvi, els salaris del sector públic són clarament inferiors als del sector privat, aleshores pot haver-hi dificultats per cobrir els llocs de treball vacants al sector públic, però també per retenir els treballadors més qualificats. El resultat d'aquest escenari podria ser una clara reducció en els nivells de qualitat dels serveis prestats per aquests treballadors. Cal vigilar, per tant, fins a quin punt estem disposats a disminuir aquest diferencial en un context en què els recursos materials de què disposen els treballadors del sector públic per fer la seva feina també s'estan veient reduïts de manera contínua.