Els teòlegs del diccionari locals han triat com a equivalent de l'argentina escrache l'escarni –o escarn– català. Més enllà d'etimologies confuses, el gir ha fet fortuna perquè s'ha popularitzat ràpidament. I què diu l'Institut de l'escarn?: “Burla amb què hom tracta de cobrir de ridícul, d'afrontar, algú.” En aquests temps de fils llepats el ridícul i l'afrontament a l'escola o a la feina tenen noms anglesos, que els donen serietat, i estan castigats per normes o lleis. Però una cosa són els alumnes, els mestres o els empleats i una altra de ben diferent els polítics. Barra lliure. I barra de tir de fira. Aquest cap de setmana la consellera d'Educació ha patit un episodi de coacció selectiva, directa i privada pel tancament d'una escola a Terrassa. Un episodi en què van participar dos diputats, d'Esquerra Unida i Alternativa, presumptes col·legues. El fenomen s'escampa i hauria de preocupar. El 85% dels lectors d'un mitjà seriós votaven ahir a favor de l'escarni com a mesura útil de pressió. Quins vents, els que patim.