Al setembre, després que em truquessin per dir-me que hi havia una gran emergència de desplaçats i que es tractava de marxar al cap de dos dies.

Quasi ja tenia la maleta feta. Fa cinc anys que treballo amb Metges Sense Fronteres per anar a Colòmbia, Guinea Bissau, Sudan del Sud, Etiòpia, el Congo, i des de l’últim any ja em dedico més a fer emergències.

Vaig estar deu anys treballant a urgències a l’hospital de Calella i vaig agafar l’experiència. Quan vaig poder no m’ho vaig pensar per marxar, i veus com t’hi enganxes. El darrer any amb les missions d’emergència, el ritme de treball és més dur, el dia es pot fer molt llarg i les estades són més curtes.

Des que va esclatar la crisi a finals d’agost tenim més de 650.000 desplaçats de l’antiga Birmània. Estan distribuïts en diferents camps improvisats al llarg de la península on abans de la crisi ja existia un camp amb uns 200.000 refugiats.

No. El primer cop va ser per les notícies, i quan l’organització em va proposar la missió, sí que m’hi vaig interessar. Veus que és un conflicte que s’arrossega de fa molts anys però mai amb uns moviments massius de desplaçats com van viure a l’agost.

Els desplaçaments continuen però són més progressius. Les condicions són infrahumanes, molt dures, i els refugiats arriben sense res. Molts ho fan sols després de viure situacions molt dramàtiques. Hi ha moltes persones desaparegudes i molts nens orfes. Segons un estudi fet per Metges Sense Fronteres, de les 6.700 morts violentes, no per causes naturals, 750 eren d’infants menors de 5 anys. Tothom té històries per explicar i et trobes gent plorant al mig del camp buscant algun familiar.

Vam ser el primer equip a arribar amb unes necessitats immenses de sanitat, però també d’aigua potable i menjar. El primer va ser buscar un lloc dins el camp on construir una clínica. Ho vam fer primer com fan les cases, amb bambú. Al camp només s’hi arriba a peu en un terreny enfangat, tot s’ha de carregar a mà. Tampoc va ser fàcil en un país on l’organització no havia treballat mai la rebuda de material i medicaments.

Sí, i tot l’equip que arriba tampoc ho fa de cop. Al principi som nosaltres que fem l’atenció fins que personal del país pugui treballar seguint el nostre protocol. Ara Metges Sense Fronteres ja té vint clíniques i cinc hospitals per als malalts que s’han d’ingressar.

Relacionades amb la mala condició de vida i de l’aigua, tant diarrees com infeccions respiratòries i de pell. També en relació amb la malnutrició que tenim dins del camp. El gran temor és que sorgeixi una epidèmia de còlera arran de l’aigua contaminada.

Fa un mes que va sorgir xarampió, i arran dels primers casos des del Ministeri de Salut i en col·laboració amb Unicef es va fer una campanya de vacunació als nens. També es van donar casos de diftèria, que va relacionat amb les males condicions de vida i l’aglomeració en què viuen, que facilita la transmissió de malalties.

S’ha mirat de reorganitzar el camp, on la gent construeix la casa on pot, entremig dels arrossars. Els militars miren que no ho facin al costat de la carretera per motius de seguretat i divideixen la zona tenint en compte els punts on es distribueix menjar, medicaments i on es fan latrines. Grans millores és complicat perquè són camps de refugiats de molts quilòmetres, on t’hi perds. La nostra estratègia va ser fer un gran centre de salut gran i petites clíniques més allunyades. La gent de la comunitat col·labora anant casa per casa per fer un cens demogràfic.

Sí, només pel fet de ser musulmans en un país on són budistes i hinduistes. Els han discriminat, però és que no els reconeixen cap dret civil, com si no existissin.

No veig un final proper. Es van obrir negociacions per la repatriació voluntària, però parlant amb ells veus que no se’n refien i tenen molta por. Sabem que n’hi ha milers que estan bloquejats a la frontera. S’hauria d’assegurar l’entrada a organitzacions humanitàries.