Prestacions socials, on som?
Si mirem el conjunt de prestacions socials a Espanya podem observar el salt que fan entre el 2007, que representaven el 23,9% del PIB, i el 2015, que en representen el 29,4%, com a conseqüència de l’augment de l’atur, de les pensions i de les necessitats socials en general. El 2015 (darrer any disponible) les prestacions socials a Catalunya representaven el 25,6% del seu PIB (és a dir 3,8 punts percentuals menys que a Espanya)
Quin és el volum de prestacions socials a Catalunya? Aquest és un tema molt sensible sobretot en els reptes socials que la crisi ha deixat rere seu. Com sempre, cal analitzar amb cura les dades estadístiques. En primer lloc perquè hi ha diferents models socials, i un mateix nivell de prestacions socials pot significar coses diferents. De fet, el model anglosaxó es basa en una pressió fiscal inferior i unes prestacions socials públiques també inferiors a les del model continental europeu, que té França al capdavant. El model nòrdic seria el de més garantia social gràcies a una pressió fiscal també molt més elevada. I ens queda el model mediterrani, amb una pressió fiscal inferior i unes prestacions també inferiors. Aquest darrer model seria el més proper al d’Espanya, o almenys al d’una part d’Espanya, perquè una de les variables que el defineixen és el menor grau d’incorporació al món laboral, especialment de les dones, en què segons la definició del model recauria una part de les prestacions socials. De fet aquesta tasca no remunerada va anar perdent presència en la societat a mesura que moltes dones s’incorporaven al món laboral remunerat i això explica també l’augment del paper del sector públic en l’atenció social.
A Espanya es produeixen diferències importants quant al grau d’ocupació de la població i això comporta situacions econòmiques i necessitats socials també diferents, que no poden ser tractades amb les mateixes polítiques públiques, perquè el que en algunes comunitats és un problema laboral en altres és més necessitat de serveis públics vinculats a més activitat econòmica, sobretot tenint en compte que treballar no és tampoc garantia d’uns ingressos suficients com mostra l’elevat volum de pobresa entre la població que treballa. Un exemple de les diferències entre comunitats autònomes ens el dona el fet que la taxa d’ocupació de la població d’Andalusia i d’Extremadura és 15 i 16 punts percentuals, respectivament, inferior a la de Catalunya: en el cas específic de les dones les diferències augmenten fins a 18 i 20 punts percentuals, respectivament.
Renda de les llars.
El salt del 2007.
Ara bé, si s’analitza la distribució de prestacions socials per habitant, aquesta suposada paritat tampoc no es compleix. El càlcul del volum de prestacions socials per habitant (excloent-hi les prestacions de jubilació contributives) mostra també diferències notables, amb uns màxims al País Basc i Astúries (27% i 16% per sobre de la mitjana estatal) i uns mínims a les Balears i les Canàries (7% i 6% per sota de la mitjana estatal). Si es corregeixen aquestes dades tenint en compte les diferències en els nivells de preus entre comunitats autònomes, les prestacions per habitant tenen el seu màxim a Extremadura i Astúries (36% i 32% per sobre de la mitjana estatal, respectivament). Per la seva banda, Catalunya se situa un 10% per sota de la mitjana estatal.