Opinió

L’elit suprema

I és que, a l’Estat espanyol, finances, energia, infraestructures i altres antics monopolis estatals imposen la seva llei. Només cal recordar que la recaptació en concepte d’impost sobre societats s’ha reduït a la meitat els darrers deu anys, mentre que els beneficis empresarials recuperaven els valors d’abans de la crisi

La desvinculació de gran part de la judicatura espanyola respecte a la realitat social i econòmica que els envolta s’ha manifestat, una vegada més, amb el penós espectacle generat pel Tribunal Suprem a propòsit de la tributació de les hipoteques. Altre cop ha quedat palès que la mala qualitat de la governança a Espanya afecta tots els poders de l’Estat sense excepció.

El sotmetiment de les institucions a les necessitats i els interessos d’una elit empresarial arrapada als favors de l’administració és una de les principals raons del creixement poc virtuós i de la vulnerabilitat de l’economia espanyola. Una vegada més, s’ha fet evident la profunda dependència de tota mena de decisions i polítiques públiques respecte a unes poques empreses. Unes empreses directament o indirectament regulades per l’Estat i que constitueixen dues terceres parts de l’Íbex 35.

El fet que a l’Estat espanyol la primera empresa pertanyi a un sector tan regulat com és un banc mentre que, per exemple, a Alemanya es tracti d’una empresa industrial Volkswagen -sotmesa a la plena competència internacional– ens orienta sobre les característiques de cada economia i sobre les polítiques i les prioritats que menen els respectius aparells estatals.

I és que, a l’Estat espanyol, finances, energia, infraestructures i altres antics monopolis estatals imposen la seva llei. Només cal recordar que la recaptació en concepte d’impost sobre societats s’ha reduït a la meitat els darrers deu anys, mentre que els beneficis empresarials recuperaven els valors d’abans de la crisi. Era el mateix ministre Montoro que, en el súmmum del cinisme -perquè n’era en gran part responsable-, reconeixia que les grans empreses espanyoles tenien un tipus efectiu de cotització del 7,3%, poc més de la meitat del tipus real que suporten les pimes. No és casualitat que aquest restringit club empresarial hagi pràcticament institucionalitzat les portes giratòries per a ministres i altes autoritats de l’Estat.

Concentració empresarial.

Si en temps de crisi sempre es produeix un procés de concentració empresarial, a l’Estat espanyol aquest procés ha estat encara més accentuat i ha afectat tots els sectors. D’aquesta forma, s’ha accentuat el caràcter oligopolístic de quasi tots els mercats on opera aquesta elit empresarial que imposa als consumidors i a la resta de l’estructura productiva preus elevats pels seus productes o serveis (energia), condicions restrictives (finances), escassa qualitat (telecomunicacions) i distorsions en les inversions públiques (infraestructures). Tot plegat, empitjora el nivell de vida de la ciutadania, perquè quan tots els productes manufacturats baixen de preu per la competència internacional, només pugen els béns i serveis vinculats a aquest grup.

L’hegemonia d’aquests sectors empresarials també afecta, i molt decisivament, les empreses industrials i les pimes en general, que veuen la seva competitivitat penalitzada i la seva viabilitat amenaçada pels sobrecostos i el mal servei que han de suportar.

L’economia catalana es caracteritza per una base industrial més important que la del conjunt espanyol, amb més presència d’empreses petites i mitjanes i amb més vocació exportadora i de competència en el mercats estrangers. Per això, l’hegemonia d’aquesta elit suprema empresarial la perjudica cada cop més. Això no vol dir que a algunes poques empreses o a determinats directius o consellers no els vagi bé formar part de la quota catalana en el pastís de l’elit espanyola i que pretenguin que allò que és bo per als seus interessos particulars és bo per a la majoria. Però a aquesta majoria, l’evolució de l’estructura empresarial espanyola durant els anys de democràcia -amb privatitzacions, suposades liberalitzacions i augment del pes de l’estat en l’economia- directament els perjudica.

La creixent desvinculació de gran nombre d’empreses catalanes respecte al mercat espanyol forma part de l’aposta inevitable per sobreviure. Però per desenvolupar-se i no conformar-se amb l’anar fent, per aconseguir ser veritables campions mundials, les pimes i les empreses industrials catalanes necessiten un estat que deixi de perjudicar-les i es posi al seu favor.

Tanmateix, les notícies que ens arriben des de la capital del regne no fan preveure cap inflexió en la trajectòria de l’estat i de l’economia espanyola. Així que l’economia catalana necessita de forma urgent desfer-se del dogal financer, extractiu i especulatiu que la tenalla, per una simple qüestió de supervivència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.