opinio

Els 50 anys de la comunitat andina

El dia 26 de maig d’aquest 2019 els quatre presidents dels països que formen actualment la Comunitat Andina (Bolívia, Colòmbia, l’Equador i el Perú) van signar la Declaració de Lima aprofitant la XIX Reunió del Consell Presidencial Andí, que va coincidir amb la celebració del 50è aniversari de la creació de la Comunitat Andina per l’Acord de Cartagena del 26 de maig del 1969, com a grup subregional en el context de l’Associació Llatinoamericana de Lliure Comerç (ALALC) per cinc països fundadors: Bolívia, Colòmbia, l’Equador, el Perú i Xile

En aquests cinquanta anys, la Comunitat Andina les ha vist de tots colors. El 1970 es va retirar del grup inicial de membres el Xile del general Pinochet com a conseqüència de la política intervencionista que seguia el grup, sota inspiració del govern comunista d’Allende, i que no lligava amb l’esperit liberal que Pinochet volia respecte a l’apertura comercial (baix aranzel andí) i la permissivitat per als inversors estrangers (contra la limitació de la decisió 24).

Veneçuela va ingressar al grup el febrer del 1973, després d’unes negociacions en què va rebre el suport de la presidència d’Allende. Veneçuela, però, va abandonar el grup el maig del 2006, en un moment en què Bolívia, l’Equador i Veneçuela recriminaven a Colòmbia i el Perú el seu acostament als Estats Units, culminat amb la signatura d’acords de lliure comerç amb Washington. Bolívia no va aconseguir suport per a la seva sortida al mar com desitjava.

Com a element positiu d’aquests 50 anys, cal destacar que el grup ha creat un sistema institucional ampli, amb un secretariat permanent amb seu a Lima, un Tribunal Andí de Justícia amb seu a Quito, un Parlament Andí creat el 1979 i amb seu a Bogotà, la Universitat Andina Simon Bolívar –fundada el 1985 pel Parlament Andí–, així com les reunions de ministres d’Afers Exteriors i nombrosos grups tècnics. Aquesta estructura es va consolidar pels protocols de Trujillo i de Sucre del 1997.

Moments difícils.

Aquesta institucionalització va permetre al grup sobreposar-se a moments complicats en què tot feia pensar que la Comunitat Andina quedaria morta, com ha passat amb altres moviments llatinoamericans d’integració, com ara l’Associació Llatinoamericana de Lliure Comerç creada pel Tractat de Montevideo de febrer del 1960 i transformada el 1980 a Acapulco en l’Associació Llatinoamericana d’Integració, o com les integracions promogudes per Nestor Kirchner i Hugo Chávez.

El mateix Mercosur, creat pel Tractat d’Asunción el març del 1990 i amb moltes ambicions inicials, ha quedat estancat per “l’entrada fantasma” de Veneçuela al grup, les guerres comercials internes, les crisis i les devaluacions de l’Argentina i el Brasil i les queixes de l’Uruguai i el Paraguai respecte als desequilibris que els generava pertànyer al grup, malgrat haver rebut avantatges com països amb menor desenvolupament relatiu.

En aquest context, la XIX reunió presidencial de la Comunitat Andina i la declaració presidencial dels 50 anys de la Comunitat Andina, signada pels presidents de Bolívia (Evo Morales), Colòmbia (Iván Duque), l’Equador (Lenin Moreno) i el Perú (Martin Vizcarra), ha servit per crear noves esperances integradores que han de beneficiar, segons diu la declaració, els 110 milions d’habitats dels quatre països, que actualment tenen un renda mitjana de 6.500 dòlars.

La Declaració de Lima tracta d’impulsar el comerç intrazonal, la lliure circulació de ciutadans, el desenvolupament fronterer, els plans andins de salud, la digitalització, la millora dels serveis públics, la inclusió de les poblacions vulnerables, la participació activa de dones i poblacions indígenes i afrodescendents, la promoció comercial conjunta, la facilitació del comerç i l’avaluació d’estàndards internacionals per accedir a mercats de tercers països, així com la potenciació dels mecanismes de diàleg, coordinació i aprofundiment de la integració per fer-la més rellevant per a la ciutadania andina i per avançar en l’Agenda 2030 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides.

En una Llatinoamèrica plena de problemes com la crisi econòmica i la política de l’Argentina de Macri, la crisi política brasilera amb la presidència de Bolsonaro i les incerteses de la presidència mexicana de López Obrador, seria positiu que aquestes ambicions de la Declaració de Lima ajudessin a millorar expectatives, unes expectatives agreujades, per cert, per l’“America first” del president dels EUA, Donald Trump, i per la invasió inversora xinesa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.