Llibres
Mahir Guven
Novel·lista
“La tradició literària ha de ser guia, però mai presó”
He volgut humanitzar persones invisibles, sovint retratades com a delinqüents
Mahir Guven (Nantes, 1986) va néixer apàtrida, de mare turca i pare kurd, tots dos refugiats a França. Té les carreres de dret i d’economia i va fer tota mena de feines fins que va debutar en novel·la amb Hermano mayor (publicada per Navona amb traducció d’Isabel Margelí). Una obra –amb què ha guanyat el premi Goncourt i, també, el Régine Deforges– en què parla del terrorisme amb un cert humor i un estil d’aparent simplicitat. El germà gran del títol és un conductor de VTC que es passa el dia treballant. El seu germà petit marxa a Síria, en teoria a fer d’infermer per a una ONG musulmana. Perden el contacte fins que, de cop, el germà petit torna. I el germà gran ha de prendre part entre el germà i una societat que no els posa les coses fàcils.
Amb els conflictes derivats de la immigració massiva, ser apàtrida no sembla una mala opció per moure’s pel món.
Vaig néixer apàtrida, no ho vaig triar. Però des del 1999 tinc la nacionalitat turca i des del 2001, la francesa. Vaig prendre consciència de la infantesa apàtrida amb posterioritat, de gran. És una riquesa, una immensa terra de llibertat. Quan jurídicament no ets ningú, et converteixes en tot, en tothom. Cada persona té una identitat única, formada per altres, i per l’idioma, els esports, la música, la literatura... Tot crea punts de connexió amb altres individus.
Es va pagar els estudis de dret i d’dconomia fent feines de tota mena. No li han regalat res. Ara debuta en novel·la amb un gran èxit. És una pregunta tòpica, però què sent? Sorpresa? Desconcert? Satisfacció?
Molt d’orgull personal i una immensa ràbia freda. L’element fonamental en la meva vida ha estat la resiliència de la meva mare i la meva àvia, vídues les dues, que ens van educar, a la meva germana i a mi, i ens van transmetre el gust per la feina, per l’exigència, la voluntat de fer respectar els nostres drets i de respectar els altres, sense tenir en compte la seva base social o econòmica. La meva energia la trec de la resiliència d’aquestes dues dones, que es van fer a elles mateixes, soles i en un món d’homes.
I la ràbia per què?
Perquè a França hi ha molta energia de gent amb talent, bé sigui de suburbis, del camp, de ciutats grans o petites, però és una energia ofegada o ignorada per un elitisme passat de moda. Valorem la gent pels diplomes, sovint aconseguits gràcies a l’entorn social. Un exemple: el 80% dels alumnes de la millor escola d’enginyeria procedeixen d’11 instituts, i en total n’hi ha 2.200. Curiós, oi? Fer-se un espai a París venint d’una altra regió és molt més difícil que créixer pobre en un suburbi de París.
Per això no ho ha tingut fàcil.
Les meves feinetes han estat una escola de la vida. Em van formar. Netejar els vàters d’altres et torna humil, evita que jutgis de manera apressada; et mostra que no hi ha subfeines perquè no hi ha subhumans.
I ara, amb l’èxit i la fama?
No m’amoïno. Si dura, bé. I si no, també. Em prenc la vida amb calma. Tinc tarannà de camperol, m’agraden la terra, la tranquil·litat, els amics i la família, la gent sincera. Soc un epicuri.
Havia escrit, abans?
Sí i no. Com milions de persones, des de l’adolescència que escric històries, de vegades esbojarrades, d’altres dures, d’altres divertides, sense cap intenció de publicar-les. Vivim en un món en què hi ha carrers amb nom d’escriptors i els periodistes poden ser estrelles de la televisió. Quan vaig arribar per casualitat al món de la premsa, em vaig adonar que podia escriure, que em podien publicar i em vaig atrevir a intentar-ho, evitant la tendència de les classes humils de no arriscar. A més, m’agrada explicar històries, soc un noi de la Bretanya amb una cultura mediterrània. Un aliatge entre la violència de l’Atlàntic i l’escalfor del Mediterrani.
Quins plantejaments de trama i d’estructura es va fer?
Vaig començar temptejant el terreny. Després, vaig plantejar-me l’obra en termes de dramatúrgia, d’estructura del text, de mecànica narrativa... Els autors que asseguren que la bona literatura no s’estructura, en realitat sí que ho fan. Primer, fan un esborrany i, després, elaboren el text definitiu.
Ho diu per algú en concret?
No, però hi ha autors que sembla que els calgui demostrar que són excepcionals i diferents. Que ja van néixer amb un talent innat, controlant els temps verbals abans d’aprendre a caminar. És esnobisme.
I vostè com escriu, doncs?
La feina és primordial. El 90% és esforç de treball. El talent és, amb sort, el 10% restant. Intel·lectualitzar el projecte, deixant-se dur per l’impuls creatiu i la bogeria, no és antinòmic.
I la primera idea, d’on va sortir?
Una mica per atzar, dins d’un taxi d’Uber i mentre treballava en un altre projecte. Vaig voler escriure uns història senzilla però dura. Una història universal protagonitzada per gent que s’hi podria identificar si la llegia.
Com va triar l’estil? És molt natural, sobretot els diàlegs.
M’agraden la llibertat, l’espai, divertir-me... Em volia moure pels marges del cànon estètic literari sense ser fora, per por a ser mal interpretat. No renego de la tradició literària, però ha de ser una guia, mai una presó. En un veler, la tradició seria el pal major. I a mi m’agrada deixar anar les veles; busco el vent per fer avançar el vaixell i descobrir mons nous.
Doncs, parlant de tripular, entre les feines que ha fet crec que no hi ha la de conductor de VTC. Per què va triar aquesta feina per al personatge?
Perquè mostrar París i França des de la perspectiva d’un xofer de VTC em va semblar interessant. Hi ha pocs oficis en què es tracti amb persones de tota mena: metges, infermers, professors, periodistes i xofers. El protagonista representa el que jo podria haver estat, més o menys, un noi que vol sortir-se’n sense perdre l’origen de qui és. A més, penso que és una feina fascinant i molt literària.
És un tema omnipresent, d’acord, però per què ha volgut tocar el tema del terrorisme?
Després dels atemptats del Bataclan, vaig quedar en estat de xoc profund. Em vaig fer moltes preguntes i vaig voler-ho entendre, sense justificar ni perdonar. Amb tot, si escrivís ara la novel·la, el germà petit hauria dut una armilla groga cada dissabte. I tampoc l’hauria jutjat.
Quina és la tesi de la novel·la?
He volgut humanitzar persones invisibles, sovint retratades com a delinqüents. I ho he fet mostrant virtuts i defectes. La saviesa popular és la cosa més ben compartida el món.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.