Opinió

Geopolítica i gasoductes

Rússia incrementa el seu poder geopolític aprofitant la seva capacitat de producció i subministrament de petroli i gas. Un mannà que fa que l’economia depengui excessivament d’unes vendes energètiques que representen el 65% de les seves exportacions i nodreixen la major part de les arques de l’Estat. I per reforçar aquell poder, el Kremlin utilitza amb èxit “la diplomàcia dels gasoductes”, uns llargs tentacles que s’estenen per uns països veïns, àvids d’apagar la seva set energètica

Vladimir Putin va aconseguir la presidència russa l’any 2000 després de ser triat per Borís Ieltsin com el seu successor. I es va mantenir en el poder recorrent a l’artifici d’intercanviar-se el lloc amb el seu primer ministre, Dmitri Medvédev, entre el 2008 i el 2012, per tornar a la presidència el 2012 i el 2018. Després de controlar els principals responsables del poder i ofegar tota oposició política, Putin va anunciar el 15 de gener una reforma constitucional per aspirar a un altre mandat presidencial el 2024. I, igual que l’emperador vermell Xi Jinping, restarà com el primer gran tsar del segle XXI.

Rússia és el país més extens del món, 17 milions de km², amb una població de 147 milions d’habitants. I anhela tornar a jugar l’important rol geoestratègic mundial que l’URSS va exercir fins que va col·lapsar el 1991. Putin, un polític conservador i nacionalista que prioritza l’evolució a la revolució, va incrementant la seva influència, principalment a Europa, el Mediterrani, l’Àsia Central i l’Orient Mitjà, i ha tancat una aliança estratègica amb la Xina a l’Àsia-Pacífic. Putin connecta amb altres líders forts com Xi Jinping, Narendra Modi i Benjamin Netanyahu.

Rússia incrementa el seu poder geopolític aprofitant la seva capacitat de producció i subministrament de petroli i gas. Un mannà que fa que l’economia depengui excessivament d’unes vendes energètiques que representen el 65% de les seves exportacions i nodreixen la major part de les arques de l’Estat. I per reforçar aquell poder, el Kremlin utilitza amb èxit “la diplomàcia dels gasoductes”, uns llargs tentacles que s’estenen per uns països veïns, àvids d’apagar la seva set energètica.

L’annexió del març del 2014 va provocar que la UE i els EUA reaccionessin aprovant sancions internacionals, encara vigents, per frenar l’expansionisme rus. Llavors, Rússia va girar cap a l’Orient per signar el maig del 2014 un acord estratègic amb la Xina per aconseguir exportar les seves fabuloses reserves de gas al gegant asiàtic, el primer importador mundial. Pequín afavoreix que les empreses i les llars xineses vagin substituint el consum del carbó pel gas natural per corregir l’alta pol·lució que pateix el país. El 2 de desembre, Putin i Xi Jinping van inaugurar el gran gasoducte de Gazprom, de 3.000 km, el Força de Sibèria, que permet exportar a la Xina uns 38.000 milions de m³ de gas natural anuals. Una infraestructura que estreny els nexes econòmics entre russos i xinesos en un moment en què els conflictes comercials entre Washington i Pequín estan lluny de resoldre’s.

Tanmateix, Rússia necessita continuar exportant el seu gas a la UE per no dependre de la Xina. Per aconseguir-ho compta amb el Nord Stream 2, un segon gasoducte construït sota el mar Bàltic per conduir gas directament a Alemanya i a la resta d’Europa central i oriental, superant el pas per Ucraïna. Els EUA s’oposen a una infraestructura que incrementa la dependència energètica europea respecte a Rússia i debilita l’aliat ucraïnès. Donald Trump vol que els europeus comprin el seu gas liquat (GNL), encara que sigui més car que el rus. I la pressió des de Washington va créixer quan la Cambra de Representants va votar aplicar sancions amb efectes extraterritorials contra les empreses participants en el Nord Stream 2. Per temor a aquestes retorsions, Alemanya i altres països europeus es van comprometre a comprar més gas estatunidenc. I per frenar un conflicte energètic, Moscou va decidir el 23 de desembre prorrogar cinc anys més el contracte signat amb Kíev el 2009 per continuar enviant gas rus cap a la UE a través del gasoducte que passa per Ucraïna.

Rússia també amplia la seva xarxa de distribució energètica cap al sud del continent europeu amb el suport de Turquia. Putin i Erdogan van inaugurar el 8 de gener el gasoducte Turk Stream, que, després de passar per sota del mar Negre, arriba a la costa turca. Té dos ramals: un per subministrar gas als turcs i un altre destinat als països del sud-est europeu. Bulgària ja és el seu primer client. Però aquesta cooperació russoturca preocupa en altres països veïns del Mediterrani. Unes inquietuds que van augmentar quan Erdogan va signar el 27 de novembre un acord de cooperació militar amb el govern libi de Fayez al-Sarraj, que des de Trípoli controla una part del país. Inclou una clàusula de delimitació de les zones econòmiques exclusives que afecta les fronteres marítimes d’altres veïns de la regió. Grècia, Xipre i Israel van reaccionar el 2 de gener acordant construir el gasoducte EastMed, que transitaria des d’Israel cap a Xipre i Creta fins al Peloponès grec per després estendre’l cap a Itàlia.

L’accés a l’energia serà una gran font de conflictes a Europa. La posició geogràfica i el potencial energètic i militar juguen a favor que Rússia augmenti la seva influència geopolítica mundial.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.