opinio

Barcelona i Madrid: dos models antagònics

Segons l’INE, si el 1980 el PIB ‘per capita’ madrileny era un 19,3% superior a la mitjana de l’Estat, el 2018 ho era en un 36,2%; Catalunya, en canvi, ha passat d’un 21,1% a un 18,3% respecte a la mitjana. L’any 2018, el PIB de Madrid (6,7 milions d’habitants) va superar el de Catalunya (7,5 milions)

La globalització es basa en la supervivència del més ben

adaptat: hi ha grans guanyadors i grans perdedors. Entre regions espanyoles és prou clar qui està guanyant. Madrid ha estat la gran beneficiària del progrés econòmic dels anys postdictadura. Segons l’INE, si el 1980 el PIB per capita madrileny era un 19,3% superior a la mitjana de l’Estat, el 2018 ho era en un 36,2%; Catalunya, en canvi, ha passat d’un 21,1% a un 18,3% respecte a la mitjana. L’any 2018, el PIB de Madrid (6,7 milions d’habitants) va superar el de Catalunya (7,5 milions). I això ha anat succeint mentre la desigualtat regional ha anat augmentant: si el 1980 hi havia vuit comunitats amb un PIB per capita per sota de la mitjana espanyola, ara n’hi ha deu.

Per què? Madrid no té cap avantatge natural que justifiqui la presència d’una gran ciutat. Cap altre gran ciutat europea, capital o no, està a tanta alçària o tan lluny del mar i dels rius navegables. Si Madrid no ha estat mai un eix comercial o industrial, ni aporta gran cosa a les exportacions espanyoles, ni ha estat tampoc un gran centre d’atracció turística, com ha aconseguit aquesta més que notable millora respecte a totes les altres regions espanyoles?

A Europa, l’activitat d’alt valor afegit es concentra al corredor que ocupa l’Europa central des del sud d’Anglaterra fins al nord d’Itàlia. Les regions perifèriques han de competir amb salaris més baixos, o explotant els seus recursos naturals (com el turisme), o oferint un entorn fiscal molt atractiu (com Irlanda). Vist així, l’eix natural a Espanya per connectar-se amb l’Europa central seria la costa mediterrània i, sobretot, Catalunya, que combina el turisme amb un gran port prou proper al centre d’Europa i una sòlida xarxa industrial i emprenedora. Les xifres deixen clar que aquesta combinació és competitiva: amb el 19% del PIB espanyol, Catalunya conté el 25,4% de la indústria i genera el 25% de les seves exportacions, rep més inversió estrangera que cap altra regió llevat de Madrid i és la regió que més turisme atrau. Catalunya té condicions i potencial per esdevenir una Califòrnia d’Europa... Si la deixen, és clar. És a dir, si tenim un corredor mediterrani de mercaderies i passatgers plenament competitiu, si Rodalies es modernitza i funciona, si s’evita el col·lapse de l’aeroport i se li permet constituir-se com un hub intercontinental, si s’acaben les infraestructures pendents de fa decennis, si els oligopolis deixen d’escanyar les pimes i els consumidors amb tarifes abusives, etc. Per aconseguir tot això, el primer que cal és un estat que no sigui captiu de determinats nuclis de poder.

Madrid, una illa de 6,7 milions d’habitants al mig de l’Espanya buida, és una anomalia que només s’explica per un factor: la capitalitat política. La capitalitat s’ha utilitzat per concentrar-hi no només el nucli de l’administració pública amb la seva plèiade d’empreses públiques i organismes reguladors, sinó també per afavorir l’acostament dels sectors més dependents de la regulació i del poder polític (bancs, constructores, elèctriques, telefòniques, petrolieres) i els serveis que els acompanyen. La seva aportació al PIB es fonamenta en els alts salaris i rendes del capital extretes d’aquests negocis amb un altíssim poder oligopolístic protegit i emparat políticament al qual no es posa fre. La competitivitat d’aquests negocis més enllà de la frontera és més dubtosa: per això Madrid, amb el 19% del PIB d’Espanya, només genera un 10,5 % de les exportacions de béns i serveis. Es podria dir que el centralisme espanyol no és únic, perquè segueix el model francès; però París domina la regió més rica de França, mentre que Madrid marca el centre de la més pobra.

Per això el centralisme espanyol (les comunicacions radials, l’obstaculització d’inversions a l’eix mediterrani, el dúmping fiscal de Madrid, etc.) és nociu: inverteix els diners de tots a redirigir l’activitat cap a un lloc menys competitiu. Per això també la globalització no ha fet res més que exacerbar l’impuls recentralitzador: Barcelona no havia estat mai en una posició tan bona per aprofitar els vents globals, però el poder i la determinació de l’Estat per atraure activitats cap a Madrid tampoc no havien estat mai tan grans.

Una Catalunya al dictat de la metròpoli de Madrid representa la seva davallada gradual. En canvi, una Catalunya amb plena capacitat d’actuar lliurement segons les pròpies possibilitats obre l’oportunitat de desenvolupar el seu potencial i d’atreure part de les activitats d’alt valor afegit que ara s’ubiquen totes a Madrid. El futur depèn de la resposta: en el mercat global el guanyador generalment s’ho emporta tot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.