opinio

DE MEMÒRIA

Meravelles no escrites

Podem entrar als mercats municipals, en petites botigues o als grans espais comercials que se situen als interiors de les illes de cases (que també s’han recuperat com a jardins o places, on hi ha informació sobre Wagner, per exemple)

Jordà Català, en el primer terç del segle XIV, va escriure: Mirabilia descripta, un llibre -en llatí- extraordinari sobre l’Índia. Es va imprimir, per primer cop, a París -en francès- el 1839, i a Londres -en anglès-, el 1863. En català, tenim les Meravelles descrites, gràcies a la casa editora Angle (i a Jordi Joan Baños).

Les meravelles descrites de l’Índia són algunes -moltes- de les coses que es veuen anant per aquell país. “Qui no ho ha vist -escriu Jordà Català- no ho pot arribar a comprendre.” A la Catalunya actual, succeeix una cosa diferent: qui ho veu no ho arriba a comprendre. Només ho entenen els que venen de fora. Sortosament, són molts: venen del sud pobre i del nord ric, de les Amèriques i d’Àsia. Venen a treballar (en tot tipus de feines, en les més mal pagades i en les més ben pagades), venen a estudiar (l’únic alumne que ha triat Joan Crexells per presentar-lo a classe ha estat un noi d’origen pakistanès), venen per anar al metge (i no únicament, com succeïa fa cinquanta anys, per anar a la Barraquer), venen a passar uns dies o a fer vacances (més que mai, tot i que en els anys trenta, ja hi havia creuers), venen jubilats (amb una assistència sanitària excel·lent).

Els que venen de fora veuen les meravelles (i per això tornen, amb qualsevol excusa o, els que poden, s’hi queden). Els que fa temps que hi són no veuen -no veiem- les meravelles. En part, perquè no hi ha un equivalent de les Meravelles descrites. De fet, ens caldria escriure un llibre de les meravelles no escrites.

Quines són? Les tenim al davant i no les veiem. Un savi ens deia no fa gaire: “Obrir una aixeta i que surti aigua bevible, a Catalunya, és un miracle.” El resultat d’una feina molt sofisticada. El mateix savi va explicar que Einstein va voler veure el port de Barcelona com un gran port en un lloc impossible.

Anem a pams. Les places, els jardins, els parcs, els boscos, les muntanyes, les lleres dels rius, els deltes han esdevingut petites o grans meravelles. En un parc municipal pròxim (que, en origen, era un parc d’atraccions privat) hi ha unes breus explicacions sobre la flora -i la fauna!- del parc, sobre les propietats dels seus microestanys, sobre les escultures i les figures que hi són homenatjades. Hi ha unes plaques amb poesies i una àrea amb aparells gimnàstics (i el telèfon d’urgències).

Podem entrar als mercats municipals, en petites botigues o als grans espais comercials que se situen als interiors de les illes de cases (que també s’han recuperat com a jardins o places, on hi ha informació sobre Wagner, per exemple). Alguns d’aquests espais comercials semblen sales d’exposicions o museus. De fet, mentre els museus semblen, cada cop més, botigues, els comerços són, cada cop més museístics. En alguns punts, en tauletes o prestatgeries al carrer, hi ha revistes il·lustrades gratuïtes que mostren plats cuinats, mobles de disseny, històries del barri, pisos per llogar o per vendre, viatges arreu del món. Als punts verds, als CAP, hi ha llibres. Per triar i endur-se’n. Podem entrar a una biblioteca. Llibres, revistes, CD, conversa, microexposicions. Una per una, són petites meravelles. Per exemple, la Montserrat Abelló, en una antiga fàbrica de les Corts. O la Francesc Candel, a l’Illa Philips de la Zona Franca de Barcelona. Totes aquestes meravelles són el producte d’uns llargs processos de creació i costen molts diners (que paguem amb els nostres impostos).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.