opinio

L’etern debat

La proximitat i el coneixement dels recursos haurien de permetre una millor gestió que l’actuació des de la distància. El govern central ha parlat de “coordinació” quan en realitat volia dir: “No sabeu encara qui mana aquí?”

Colpejats encara per l’escomesa sobtada i cruel de la covid-19, passem els dies entre resignats i sorpresos. Resignats, perquè ningú s’esperava que una cosa així pogués passar en ple segle XXI, i sorpresos, perquè sembla que caminem a les palpentes, sense saber ben bé què fer. No hi ha encara vaccins ni tractaments eficaços. No sabem si convé desconfinar-se més o menys. No acabem de trobar l’equilibri entre salut i economia.

Sorprèn que hi hagi tantes diferències entre països. Sembla que els coreans ho han fet molt bé. El seu aparent èxit es deu exclusivament a la seva gestió o hi ha altres factors (genètics, ambientals, etc.) que se’ns escapen? No cal dir res de la genial idea del somiatruites Trump d’ingerir desinfectants. Sembla que la Xina té la cosa bastant controlada. Els alemanys també semblen que se n’han sortit força. Hi ha pràctiques més exitoses que d’altres? No sembla que ningú ho tingui clar. No hem estat capaços encara de demostrar científicament quina és la millor manera de plantar cara a la pandèmia.

A la pell de brau hi ha hagut, hi ha encara, un debat clàssic. El govern espanyol ha preferit centralitzar totes les decisions i deixar sense competències els diferents territoris. Molta gent segur que dona suport a aquesta opció sota expressions del tipus: “Hi ha d’haver algú que mani” o “no pot ser que cada autonomia vagi pel seu compte”. És el clàssic model centralitzat, jeràrquic, d’“autoritat única”, adornat, a més, amb una posada en escena militaritzada.

Passa, però, que països en teoria més “quadriculats” que el nostre s’han decantat per altres opcions. Alemanya, per exemple, ha deixat fer als lands. La inoperància de Trump ha estat compensada per la rapidesa d’actuació d’alguns dels estats més poblats, com ara Califòrnia, que han pres decisions al marge de Washington. Sembla que a Xile s’ha donat molt poder als ajuntaments i als ens locals.

No m’atreveixo a afirmar categòricament que hi hagi una millor manera de fer front a la pandèmia del coronavirus. Però em sembla que si moltes de les millors empreses del món estan entenent que per gestionar entorns complexos no valen les eines del passat (control, organigrames, etc.) no hauria de ser gaire diferent quan ens enfrontem a un problema públic d’aquesta magnitud. La proximitat i el coneixement dels recursos haurien de permetre una millor gestió que l’actuació des de la distància. El govern central ha parlat de “coordinació” quan en realitat volia dir: “No sabeu encara qui mana aquí?”

He insistit molt en aquestes pàgines en la progressiva substitució de models jeràrquics per d’altres més basats en les holocràcies, el poder distribuït o els equips autoorganitzats. Canviar piràmides per cercles orgànics. Crec que a Espanya s’ha perdut una magnífica oportunitat per ser reconeguts com un país realment modern. Una llàstima.

Què diria l’amic Michel Foucault? Ara tindria 94 anys. Esperem que tot el que està passant no sigui la tempesta perfecta per tornar a pràctiques totalitàries que ja crèiem oblidades per sempre més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.