Articles

RAMON IGLESIAS

PERIODISTA, DIRECTOR DE CONTINGUTS DE LA CADENA SER A CATALUNYA

‘Portbou és ple d’històries tristes, però és allà que em sento feliç’

El periodista portbouenc acaba de publicar un llibre de cròniques sobre el seu poble en què reivindica “l’encant de la decadència” i la dignitat dels anònims

El periodista Ramon Iglesias (Portbou, 1968) ha fet un exercici enlluernador de microhistòria a Cròniques des del centre de l’univers. Perseguint fantasmes a Portbou, una recopilació de textos sobre el seu poble que en pocs dies va exhaurir la primera edició i que ressuscita, sense edulcorar-lo, el pes de la història en un desgraciat racó de món que “desprèn olor de licor i marroquineria, barrejada amb sal de mar”.

D’on neix la idea de donar forma a aquestes cròniques sobre Portbou?
Va ser una proposta de la Marta Costa-Pau, de Llibres del Segle, arran d’uns posts que publicava a Instagram a l’estiu, quan m’avorria, que és un estat d’esperit excel·lent per a la contemplació. La gimnàstica de l’escriptura prové del dietari que he publicat durant vint anys al Diari de Girona. Portbou hi era un tema recurrent. Encara que fa trenta anys que no hi visc, el trobo a faltar quan no hi soc. Diguem que és allà on soc feliç, on em sento protegit.
Però no ha acabat sent un llibre d’estampes aplegades, sinó que desprèn una gran unitat.
Aquesta era la idea. Al principi, no ho veia gaire clar, però en rellegir algunes de les cròniques vaig veure que hi havia un esperit comú; en lloc d’un fil conductor, vaig trobar l’ànima del que és per mi Portbou.
Els llocs ‘esguerrats’, com en diu al llibre, són propensos a una reacció de rebuig, primer, i de comprensió, després?
He tingut alguna relació conflictiva amb el meu poble, sobretot els cinc anys que vaig exercir de periodista a l’Alt Empordà i jo era molt crític, cosa que em va portar problemes, fins i tot amb el meu pare, quan era tinent d’alcalde. Ara tot aquest enuig s’ha aplacat. Continuo sent crític, però sento adoració per Portbou: és l’encant de la decadència. També el meu estil ha canviat. He après que pots ser incisiu sense necessitat de ferir ni d’acarnissar-te.
No sent fill de Portbou, es pot arribar a estimar un lloc que respira ruïna i abandonament?
Portbou és molt lleig, molt, però si et fixes en els detalls, si t’impregnes de l’ambient i coneixes algunes de les històries fantàstiques que hi han tingut lloc, te n’acabes enamorant. Conec esperits errants que hi tenen tirada: un pintor venecià, per exemple, o un militar francès que va ser el principal assessor de Charles de Gaulle.
És sorprenent la quantitat de personatges anònims que apareixen al llibre, des del hippy Marókan al boxejador Antonio. En aquest sentit, és molt benjaminià.
I n’hi ha molts més, com un home extravagant que s’allotjava a l’hostal Joventus i que coneixíem com ‘el físic boig’ perquè es passava el dia recollint pedres. Un dia el van trobar a faltar i hi van fer anar la Guàrdia Civil: quan van entrar a la seva habitació, hi havia tones de pedres; era un miracle que no s’hagués enfonsat l’edifici. Doncs bé, a Portbou passen coses d’aquestes...
Un dels temes més atractius del llibre és la reivindicació de la crònica com a gènere literari.
El futur dels mitjans de comunicació s’ha de sostenir en la qualitat, però qui està disposat a pagar-la? Una crònica exigeix talent, una certa mirada i temps de dedicació, no només per narrar els fets, sinó també per pensar-los. Avui és difícil de trobar, i acabes recollint declaracions, i no els gestos, no els murmuris al passadís. Es va perdent l’ofici, i els pocs periodistes que encara es prenen el seu temps són vistos com mamuts. La crònica és el gènere periodístic per excel·lència: conté informació, pensament i literatura.
La seva generació és la que ha viscut amb més duresa el desmantellament de la duana, el 1993?
Portbou té una història molt dissortada. És un compendi d’històries tristes, totes concentrades en un quilòmetre quadrat. Hi ha una generació que ho ha patit molt, perquè o bé van haver de buscar feina a fora o van sucumbir a l’heroïna. Hi ha hagut una diàspora que és pròpia dels pobles fronterers, com Salses, que tothom coneix com el lloc on aturar-se a pixar a l’autopista.
Però hi ha la presència de Walter Benjamin, i edificis singulars com la mateixa estació de tren o l’antic ajuntament.
Sí, hi ha una història molt potent. Santos Torroella deia que era l’únic poble que ja havia nascut noucentista. S’hi ha construït poc, i encara queden edificis com ca l’Herrero o la casa Piera, que sembla sortida d’Il Gatopardo. Però és un món que ha quedat desdibuixat. De jove treballava a l’oficina de canvi de l’estació, i hi havia una activitat brutal, de gent de Múrcia que anava a fer la verema a Bordeus, de viatgers que arribaven de Ventimiglia, de París, de Suïssa. Ara ningú té paciència per a la lentitud d’aquests trens. Si t’asseus a l’estació, notaràs com et cau la història al damunt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.