opinio

De marginals a essencials, però arruïnats

Més enllà de l’àrea metropolitana de Barcelona hi ha vida. Però els principals propietaris i gestors del territori, dels nostres camps, vinyes, boscos, prats, fruiterars i arbredes, s’estan quedant sense opcions de futur. I, que quedi clar, per als que no ho saben o no ho volen entendre: sense pagesos que abasteixin la població i gestionin el territori/medi natural, no hi ha cap país que tingui futur

Aprofito l’avinentesa del desè aniversari de L’Econòmic per felicitar tota la gent vinculada a la publicació. No és fàcil arrancar i mantenir la vida útil d’una publicació econòmica en català i menys fer-ho durant 10 anys. Molt de mèrit. Segurament 10 anys enllà, les capçaleres i els continguts publicats tindran poc a veure amb el que hem conegut fins ara. Però m’agrada pensar que amb noves formes i esperits renovats L’Econòmic encara hi serà. Felicitats.

Aprofito això dels 10 anys per fer una mirada enrere i escriure sobre un tema que em toca molt endins. Millor dit, em fa mal l’ànima. Nascut i crescut a Cervià de Ter (Girona), un poble petit on s’obre el congost del Ter entre el Gironès i el Baix Empordà (Cervià: muntanya, riu i pla, diu el nostre lema), porto als gens l’agricultura, la ramaderia, la vida i la cultura de pagès. Vinc d’una família amb un ofici que ara ja no entén ningú: negociants de vaques. Per als interessats en la història, més avall hi ha la meva adreça electrònica. Tinc pagesos a la família i molts dels meus amics s’hi dediquen directament o indirectament. Gra d’aresta, blat de moro, farinada, pollancres, vaques, vedells, xurmers, riuades, tramuntanades, focs, bolets, senglars, espàrgols, bicicletes, tractors, camions, barraques, petadores, lledons, festes majors, botifarres i canaris (ei, ni embotits ni ocells, són jocs de cartes) i un llarg etcètera varen farcir la meva infància i joventut. Ja fa molt temps que la transformació digital m’ocupa i em preocupa en una vida a la gran ciutat. De manera que sí, la deserció de l’arada forma part del meu background. Però encara hi vaig, i intento estar al cas de tot el que passa en aquest món. I el que he vist els darrers mesos, que enllaça amb desastres anteriors, no m’agrada gens. De fet, em preocupa moltíssim.

La pandèmia de la covid-19 i el confinament han posat l’agroindústria en general de nou al mapa. De cop, la gent es va adonar que, amb tothom a casa i les fronteres tancades, els pagesos, els ramaders i les empreses de la indústria agroalimentària són essencials. Resulta que, al voltant de 350.000 persones (80.000 pagesos i uns 270.000 treballadors de l’agroindústria) són capaços d’abastir més de 7,5 milions de persones. Uns pocs, molt pocs, s’encarreguen de l’alimentació i, per tant, d’una part fonamental del benestar material de molts. Però ben aviat aquest reconeixement ja s’està diluint i especialment la nostra pagesia està tocada de mort. La crisi econòmica agreuja problemes estructurals de tota mena. Són difícils de resumir, però aquí en van alguns. Pel que fa a l’oferta: explotacions intensives i tecnificades, però amb greus problemes de capital humà. Gairebé 60.000 d’aquests 80.000 pagesos tenen 55 anys o més. D’aquí a pocs anys ja trobarem a faltar tota una nova generació de pagesos, ramaders, silvicultors i pescadors. A més, les inversions i les millores d’eficiència dels darrers anys queden clarament superades pel control dels mercats. És a dir, per distribuïdores marcant preus en origen molt baixos, sovint abusius, o preus de productes de primera necessitat controlats pels governs. Pel que fa a la demanda: tot i la creixent sensibilització cap al medi ambient, el consum de producte ecològic o de km 0, que permetria afegir valor i innovació al sector, representa encara una proporció molt petita de la demanda, perquè el consumidor no pot o no està disposat a pagar més per més qualitat. En síntesi: plou sobre mullat. Aquest any, i no és el primer ni de bon tros, la majoria de pagesos del país vendran productes a preus inferiors als costos per elaborar-los. Desastre total.

I, per acabar d’arrodonir-ho, la política pública i les inversions de suport al sector estan, en el millor dels casos, mal orientades, mal gestionades i mal dotades. Dos exemples. El primer posa en relleu la consideració real al sector. Els recursos per solucionar els problemes de les explotacions arran de la tempesta Glòria són gairebé ridículs. Com deia un pagès amic en una reunió: “És important saber per on començaran, perquè si comencen pel delta de l’Ebre a l’Empordà no hi arriba ni un euro i viceversa.” El segon té a veure amb el futur. És evident que la solució és buscar complicitats amb la nova onada verda que ha d’envair el planeta. Però, assenyalant les granges com a contaminants o maltractadores d’animals, impulsant lleis ambientals d’esquena al territori i fent política de cara a la galeria no crec que solucionem res de res.

Més enllà de l’àrea metropolitana de Barcelona hi ha vida. Però els principals propietaris i gestors del territori, dels nostres camps, vinyes, boscos, prats, fruiterars i arbredes, s’estan quedant sense opcions de futur. I, que quedi clar, per als que no ho saben o no ho volen entendre: sense pagesos que abasteixin la població i gestionin el territori/medi natural, no hi ha cap país que tingui futur.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.