Com pagarem aquesta crisi?
Per afrontar les conseqüències econòmiques de la covid, els governs hauran de gastar deixant de banda dèficit i deute, que es dispararan i faran que tornem a ser vulnerables en els mercats
Els economistes demanen que es gasti amb eficàcia pensant en el PIB
El forat negre de l’endeutament públic és una de les herències no resoltes de la crisi del 2008, la que van originar el totxo i les finances. La incapacitat dels successius governs de l’Estat per abordar el desequilibri dels comptes públics es fa palesa ara que la recepta unànime per fer front a la recessió derivada de la pandèmia i el confinament és gastar, ja que tenim poca metxa.
De moment, la factura ha fet elevar el deute del conjunt de les administracions fins a 1,234 bilions d’euros a l’abril, segons dades del Banc d’Espanya. És un increment de 10.533 milions en un mes (a un ritme de 18,6 milions per hora) i de 54.694 milions d’euros en un any.
De manera habitual, aquestes xifres es posen en relació amb el PIB, és a dir, amb la riquesa que genera el conjunt de l’economia espanyola en un any, perquè així els mercats de capital analitzen millor la solvència. A l’Estat, l’endeutament públic està ara a prop del 99% del PIB. Tenint en compte que, segons alguns càlculs, per afrontar la crisi caldran entre 250.000 i 300.000 milions d’euros de diner públic, els dèficits podrien passar a ser del 10% i el 13% negatius i l’endeutament podria escalar fins al 110% o el 120%.
No cal dir que aquestes previsions, a més d’anticipar ajustos futurs, significaran l’incompliment de l’article 135 de la Constitució, que va ser modificat el 2011 amb caràcter d’urgència, per un pacte PP-PSOE, per introduir el principi d’estabilitat pressupostària, desenvolupat posteriorment en la llei orgànica del 2012. Eren els moments més crítics de la crisi del deute i per tranquil·litzar els mercats es va fixar el mandat legal del dèficit zero i que el deute públic no superés el 60% del PIB, a comptar a partir d’aquest any 2020.
Preocupació.
Per resoldre l’aparent contrasentit que hi ha entre la necessitat de gastar i l’agreujament dels nivells de dèficit i de deute que això porta associat, els economistes prefereixen parlar que cal “impuls fiscal”. “No val qualsevol despesa pública, cal tenir en compte els multiplicadors fiscals, és a dir, l’eficàcia de l’endeutament, de tal manera que si s’injecta un euro en l’economia, el resultat en forma de PIB sigui superior a l’euro”, explica Joan Ramon Rovira, director del gabinet d’estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona. En teoria, aquesta despesa “productiva” no evitarà que augmenti la ràtio deute-PIB, però sí que la conversió sigui més baixa.
Consum i inversió.
El problema és com mantenir el principi de l’eficàcia en la despesa quan tots els sectors de la població demanen ajudes als governs. “La població no és que reclami despesa pública de forma explícita, demanda diner per seguir funcionant, per pagar les factures i els lloguers, per arribar a final de mes. Però ningú no pensa en les conseqüències que això tindrà”, subratlla Santiago Niño-Becerra, catedràtic d’estructura econòmica de l’IQS.
L’ingrés mínim vital, aprovat pel govern i que unes 400.000 persones ja haurien sol·licitat, no estaria en la línia del que demanen els economistes: “Genera noves bosses estructurals de despesa no productiva”, assegura Higueras, que critica la tendència de tots els governs a resoldre tots els problemes gastant més i més malament: “Els polítics són ionquis del deute”, diu.
El Banc d’Espanya ja ha advertit que, un cop l’economia superi el sotrac, caldrà reduir despesa i augmentar impostos. En aquest sentit, el govern de Pedro Sánchez ja treballa en una reforma fiscal que ha encès els ànims dels empresaris. I no només dels empresaris: “És contraproduent -diu Higueras-; és com si una persona que ha tingut un accident i s’està dessagnant rep la visita d’un vampir.”
En espera de les ajudes que vinguin d’Europa per a la reconstrucció (de la quantitat i de les condicions), és previsible que la fragilitat financera d’Espanya tendeixi a augmentar, i això planteja nous interrogants com ara si hi haurà una intervenció d’Europa: “Crec que a la tardor Espanya serà rescatada. No ho anomenaran així perquè el nom és lleig, però serà una intervenció amb full d’indicadors. I és quan arribaran la pujada d’impostos i les retallades de despesa”, manifesta Niño-Becerra.
El professor d’EAE Juan Carlos Higueras és nega a acceptar aquesta possibilitat: “No hi haurà homes de negre, la diferència és abismal respecte a l’anterior crisi, ara parlem de grans economies com Itàlia, Espanya i França.”
Sobre això, la Comissió Europea ha advertit al govern de coalició de l’Estat espanyol que actuï en favor de l’economia i que no pensi en el deute. Almenys, de moment.