Un dictamen del Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha deixat el cànon digital que s'imposa a l'Estat espanyol a equips i suports de continguts altre cop en una situació delicada, ja que nega que es pugui aplicar de manera indiscriminada, cosa que el fa incompatible amb la legislació comunitària.

Aquesta discutida figura impositiva, es troba al final de la seva vigència? El cert és que el govern espanyol, quan hi hagi una sentència en ferm, potser haurà de redefinir de dalt a baix una figura impositiva a la qual Brussel·les atribueix un caràcter indiscriminat, ja que fa subjecte de la imposició per còpia privada empreses, administracions i professionals que no res demostra que hagin de fer servir un suport per recollir l'obra d'un creador sense pagar els drets preceptius, i se'ls equipara amb els consumidors que sí que en farien un ús il·legal.

Tal com assenyala la professora de dret mercantil d'Esade, Carmenchu Buganza, «ja són uns quants els tribunals que han donat la raó a professionals, com ara fotògrafs, que han reclamat per haver de pagar un cànon quan ells fan servir equips i suport com a eines de treball, no pas per fer còpies il·legals per al seu gaudi». En no fer exempts d'aquesta figura -suposa fins al 60% del preu de CD i DVD- professionals que no els volen per copiar música o cinema dels seus autors de preferència, «es trenca el principi de justícia». Els experts donen per fet que aviat hi haurà una sentència ferma de la comissió en què s'instarà l'Estat espanyol que adeqüi el seu cànon als preceptes normatius comunitaris.

Per superar el cànon, els seus detractors proposen que s'apliqui directament sobre l'obra que genera aquesta taxa i que es pagui en el moment de la compra. En aquesta fórmula l'autor decideix la quantia i cobra directament, sense la intermediació de societats de gestió. Pel que fa al consumidor, no paga cànon per suports i dispositius, que s'abarateixen, sinó per les obres.

La realitat, però, ens diu que el polèmic cànon és una font d'ingressos difícil de substituir. Com a exemple: el 2009, l'SGAE va obtenir pel cànon digital 27,6 milions d'euros, mentre que per la venda de discos físics només va cobrar 20,4 milions, un 30% menys que l'exercici anterior. José Pérez, director general d'Asimelec, associació de la indústria de l'electrònica, creu que perquè el cànon deixi de ser objecte d'aquest mal de no discriminar entre el top manta i un programador informàtic, «n'hi hauria prou si es disposés d'algun mètode de devolució, o si no s'exigís el cànon a les persones jurídiques». També admet una altra via: «Calcular el dany real que es produeix per fer còpia privada, i compensar-ho via cànon.» En aquest sector d'activitat, es té la certesa que aquesta taxa té un efecte desincentivador en les vendes, a més d'estimular el frau d'empreses que venen suports sense pagar ni cànon ni IVA.

Altres alternatives serien recórrer directament al pressupost públic per compensar els autors; és el cas de Noruega o, tal com demanen altres experts, crear un impost que sigui gestionat per una agència pública, els rèdits del qual haurien de revertir només en els artistes. D'altres, com ara Jesús Banegas, president d'Aetic, patronal d'empreses tecnològiques, creu que la resposta s'ha de cercar en la tecnologia: «Hi ha moltes possibilitats per salvaguardar l'obra del creador del pirateig, dins de mètodes moderns de gestió de continguts, com els d'Apple o Amazon, en què no és possible la còpia». Si no s'ha menat per aquest sender és, segons Banegas, «perquè és més còmode cobrar de l'Estat per anticipat, i així no s'incentiven noves i imaginatives solucions».

Amb tot, l'eina fiscal té els seus defensors, que es troben entre els protagonistes principals de tot aquest afer, els autors. Per ells, és clar que aquesta via de compensació és el preu just que fa sostenible la indústria de continguts i beneficia milers de treballadors de la creació. A més, acusen els detractors del cànon de no estar gaire interessats a trobar un mecanisme tecnològic per discriminar suports que s'utilitzen per fixar obres i arxius no protegits per drets d'autor. Eva Faustino, portaveu de l'Associació de Productors i Editors Fonogràfics i Videogràfics de Catalunya (Apecat), diu que aquesta figura de compensació «té sentit en la mesura que com que no podem prohibir la còpia privada, cal cercar una via d'indemnització per als titulars de drets. Aquest gravamen s'enfoca així perquè estem parlant de drets intangibles». D'altra banda, diu, «no cobreix ni de bon tros el consum de música que es fa al món real i al virtual».