Va retirar-se del waterpolo després dels Jocs Olímpics de Tòquio, però va ser una decisió presa en l’últim moment, oi?
Sí, en principi volia continuar jugant com a mínim un any més, però va sortir la possibilitat de tornar a casa, al meu club, la Unió Esportiva d’Horta. Vaig parlar amb el meu club d’allà, el Jug Dubrovnik, que ho va entendre, i vam rescindir el contracte de l’últim any. Si no, hauria continuat allà, on ja feia sis anys que hi era.
Quin paper assumeix en la UE Horta?
Bona pregunta. Ajudo en l’àmbit de club i donant un cop de mà en el meu esport concret. En l’Horta hi tenim cinc esports: natació, waterpolo, bàsquet, hoquei sobre patins i patinatge. Jo estic a natació i waterpolo, però ajudo tot el centre.
S’ha plantejat fer-se entrenador per portar un equip d’elit?
De moment no. No tanco cap porta, perquè al final el meu objectiu és continuar lligat a l’esport, que és el que ja estic fent. Una possibilitat és ser entrenador, però ara mateix el meu camí està enfocat cap a uns altres aspectes, com ara la direcció tècnica.
Tornar al seu club de sempre és com tancar un cercle?
Sí, perquè és el club dels meus inicis. Vaig començar aquí quan tenia mesos. L’Horta m’ho va ensenyar tot. Visc aquí al costat. Quan competia, si havia de continuar entrenant durant les vacances, venia aquí al club. Sempre he tingut una relació molt propera amb l’Horta.
Com se li va obrir la porta del waterpolo croat?
Vaig arribar allà el 2010 després d’haver competit en dos Jocs Olímpics. Just l’any abans havíem acabat subcampions del món amb la selecció espanyola. En la final vaig fer el meu millor partit i em va servir d’aparador per fer-me conèixer. El Primorje Rijeka em va veure i em va fitxar.
I la introducció al waterpolo croat va ser gaire complicada, atesa la fama dels països balcànics en l’exigència durant els entrenaments? Hi havia gaire diferència amb el waterpolo d’aquí?
L’escola balcànica és referent i un exemple a seguir. Sempre està a dalt. Allà el waterpolo és un esport molt conegut.
S’hi ha convertit en una figura coneguda, atès que va nacionalitzar-se i va canviar la selecció espanyola per la croata?
Sí, abans ja se’m coneixia perquè no hi ha gaires estrangers jugant a Croàcia. El meu club, a més, guanyava els títols. I quan vaig començar a jugar amb Croàcia ja feia sis anys que era al país i ja se’m coneixia.
Fins al punt de parar-lo al carrer per demanar-li un autògraf?
I tant! Quan vam guanyar el mundial de Budapest [2017], ens esperaven 10.000 persones a la plaça de Zagreb. La repercussió del waterpolo allà és semblant a la del bàsquet aquí. A més, en el Jug Dubrovnik, que és un dels més grans, vaig ser capità durant tres anys. No hi havia hagut mai un capità estranger.
Això deu voler dir que també estava arrelat i era estimat.
De fet, amb la meva família veia la possibilitat de quedar-nos-hi, perquè hi estàvem molt a gust. Ja tenia una oferta de treball del club per quan em retirés. Volien que fos l’entrenador. La meva dona també tenia una feina. I les meves filles estaven perfectament integrades. Però al final poder tornar a l’Horta i al costat de la família ha acabat decidint.
Personalment com va ser l’adaptació al país?
El principal problema va ser la llengua, però a Croàcia tenen un caràcter molt mediterrani. I el primer lloc on vaig anar és a Rijeka, la ciutat més al nord, a prop d’Eslovènia i a 20 quilòmetres d’Itàlia. Històricament, abans era Itàlia. Són molt oberts i mediterranis. Ens van obrir els braços en tot moment per tot el que necessitàvem. La gent gran hi parla italià i els joves, l’anglès. O sigui, que no vam tenir cap problema d’adaptació.
Hi va marxar amb dues filles i n’ha tornat amb tres. Elles gairebé són més d’allà que d’aquí?
La gran tenia 5 anys i la mitjana, 6 mesos. La petita ja va néixer allà. Aquí veníem per vacances, però tota la nostra vida era allà. Ara viuen aquí, però l’idioma que parlen millor és el croat. A casa parlàvem català i castellà amb elles, però no el saben escriure perquè la seva escolarització ha estat en croat.
Quan ja feia uns anys que era a Croàcia, li van oferir la possibilitat de nacionalitzar-se per jugar amb la selecció. Com va anar?
Vaig nacionalitzar-me el 2013 i tinc doble nacionalitat espanyola i croata, però fins al 2015 encara jugava amb la selecció espanyola. És el 2016 quan vaig començar a jugar amb Croàcia, perquè aquell any el seleccionador espanyol no va comptar amb mi i vaig decidir fer el pas. I aquell any vam acabar subcampions olímpics a Rio de Janeiro.
En l’esport són habituals els canvis d’equip, però no tant de selecció. Es va sentir estrany jugant contra els seus antics companys?
No és gaire habitual, però quan vaig començar a jugar amb la selecció croata, dels 13 jugadors ja havia compartit club amb 10. La relació amb ells i el feeling a l’aigua ja els tenia. I per això l’adaptació va ser fàcil. Jugar contra Espanya es va fer estrany, perquè, a més, hi tinc molts amics, però quan comença el partit t’oblides de tot.
Croàcia defensava el subcampionat en els Jocs de Tòquio de l’any passat, però va acabar cinquena. Va ser gaire decebedor aquest resultat en un país on es viu tant el waterpolo?
Per descomptat. Nosaltres anàvem allà a guanyar una medalla, com en cada competició. Croàcia és l’únic equip que ha aconseguit medalles en els últims vuit mundials, cosa que cap equip havia aconseguit mai. Però sabíem que seria difícil. Aconseguir medalles és molt complicat.
L’or amb Croàcia en el mundial de Budapest, on en la final va tenir una participació molt significativa, és el seu millor èxit?
És molt difícil escollir un moment. Segurament el moment clau de la meva carrera va arribar en la final del mundial de Roma 2009, amb Espanya. Vam perdre, però jo vaig fer un partit que em va donar visibilitat. És el partit més important a títol individual perquè va canviar la meva carrera. Però, òbviament, una plata olímpica per a un esportista és molt especial. I l’or mundial, és clar.
Un cop adaptat a Croàcia, què és el que més li ha agradat del país?
És un país preciós amb una costa increïble. Personalment em quedo amb la gent, amb la manera amb què em van rebre i les facilitats que ens han donat durant tots aquests anys, tant amb mi com a la meva família. Han estat molt hospitalaris.
A què li va costar renunciar de Catalunya?
Jo anava a Croàcia a treballar. He tingut la sort que la meva afició es va convertir en la meva feina. Ningú em va obligar a anar-hi i no he deixat de fer res. Sí que la família quedava lluny però amb internet o els avions podíem mantenir la relació. Crec que no em puc queixar i que sempre he estat molt afortunat.
Fins al conflicte d’Ucraïna, la guerra dels Balcans havia estat l’última viscuda a Europa. Se’n notava encara algun impacte?
Sí, és clar. Això no s’oblida així com així. Però, gràcies a Déu, l’animadversió que es podien tenir croats i serbis, per exemple, s’ha convertit ara només en una rivalitat esportiva. No passa res perquè un croat es passegi per Sèrbia o un montenegrí per Eslovènia.
Fins i tot alguns dels seus companys devien viure la guerra de petits.
I alguns van néixer durant la guerra i van perdre la casa.
Quina relació manté amb Croàcia des de la distància?
Hi estic en contacte. No deixen de ser 11 anys que he passat allà. De fet, passat Setmana Santa anem amb l’Horta a un torneig a Dubrovnik, un dels més importants a escala mundial en categories inferiors.
He vist en el seu Instagram que fins i tot va conèixer el papa Francesc.
El 2016 vam ser campions d’Europa amb el Jug Dubrovnik i subcampions olímpics amb Croàcia. Al setembre es va organitzar una visita al Vaticà i hi vam anar quatre jugadors. Li vam regalar un banyador, entre altres regals. Com que jo parlava espanyol, em va tocar a mi donar-li el banyador.
