Més que una comèdia romàntica, crec que és una comèdia vitalista i optimista. No és una comèdia a l’ús de noi coneix noia, és molt més: tota una reflexió sobre una crisi de gent de trenta anys que s’enamora, es desenamora, es torna a enamorar... Quan vaig veure la pel·lícula original, em va agradar la premissa, però com a excusa per parlar de tres personatges una mica enfonsats. L’he feta meva en primer lloc portant-la a Espanya, al nostre humor, i després portant-la cap a mi. Volia fer tres personatges amb qui empatitzar, que puguis entendre, que t’enamoris per les seves febleses i la manera de lluitar per ser millors i superar-se. El més important d’aquesta història per mi és que cadascú recuperi l’autoestima. Jo escric molt des de les entranyes. Ho hem escrit amb el Pol Cortecans i hem volgut crear gent molt propera.

Ha estat per atzar, és el que m’han ofert. Parlar de personatges femenins, ja sigui moderns o històrics, és una responsabilitat que m’agradaria continuar. Faig el mateix explicant qui era Frederica Montseny, una dona molt important de la nostra història, o Lucía [Belén Cuesta], una dona que recupera la seva llibertat. Són dones fortes, lliures. Faig la mateixa feina, reivindico una dona que pren les seves decisions.

Sí, és molt important, sobretot en les feines que són vocacionals. És clau no tancar-te, tenir alguna persona amb qui parlar. Quan quedem sols, ens tornem intolerants, i és molt important parlar amb la gent, veure altres punts de vista per continuar millorant i aprenent. Belén Cuesta comença la pel·lícula tancada a casa, amargada, queixant-se de tot, fins que algú li dona un micròfon i pot compartir totes les coses que pot millorar. Llavors recupera l’autoestima. Els tres protagonistes arriben a mirar-se al mirall i a agradar-se. Són personatges solitaris que es retroben i es fan créixer els uns als altres.

Sí. Tothom passa per moments de dificultat. Belén diu que una no pot ser feliç tot el temps. I diu al marit una frase que engloba tota la pel·lícula, que li hauria agradat que estigués al seu costat per dir-li que s’ha convertit en una persona odiosa. Quan vius amb una parella molts anys, és important que, si estàs malament, l’altre se n’adoni i et pugui donar suport, donar una empenta i obrir-te els ulls. Les parelles de vegades se separen perquè coincideix que els dos estan malament. Tots patim crisis existencials. Jo n’he patit una cada deu anys: als 30, als 40, als 50... I les que vindran!

I ara! La vida és meravellosa. Vosaltres, els periodistes, teniu la responsabilitat de donar bones notícies. Això és molt important. Tothom està molt cansat de mirar la televisió i veure programes que no et fan pensar o males notícies. En el món passen moltes coses meravelloses. Hi ha molta gent molt bona, però els dolents fan molt de soroll.

Tot depèn, de com sigui el guió, de si m’interessa o no la història, de qualsevol gènere. Ara he fet una sèrie per a televisió per primera vegada per continuar aprenent, indagant sobre diferents llenguatges i maneres d’explicar una història, i conèixer gent nova. Com a actriu, no treballo des de fa molts anys. Quan vaig començar a dirigir, em van deixar de trucar.