Cinema

Michel Hazanavicius i Bérénice Bejo

Director i actriu de cinema

“Els que fem cinema som del tot ridículs i heroics”

‘The artist’ no va suposar un canvi radical perquè no he anat a treballar als Estats Units

Els cinc Oscar per a The artist (2011) i el seu gran èxit internacional van donar a conèixer al món el director francès Michel Hazanavicius (París, 1967) i l’actriu francoargentina Bérénice Bejo (Buenos Aires, 1976), parella a la vida real. Tots dos han estat a Sitges per presentar ¡Corten!, remake del film de zombis japonès One cut of the dead ple d’humor i d’amor al cinema que va inaugurar el Festival de Canes. S’estrena als cinemes el 21 d’octubre.

Molts dels seus films s’inspiren en cinema clàssic. Sembla un director cinèfil...
Michel Hazanavicius: No sé si el cinema és el tema principal de les meves pel·lícules, però m’agrada explicar històries sobre gent que es dedica a explicar-ne o ho intenta. M’interessa la forma en què s’explica a través del cinema, m’agrada fer visible el dispositiu del cinema i m’agrada crear un joc amb l’espectador sobre el que és la realitat i la ficció i que l’espectador tingui consciència que és un joc.
A ‘The artist’ homenatgeu el cinema mut i a ‘¡Corten! l’‘slapstick’, la seva versió còmica.
M.H.: M’agrada molt el que és visual, el cinema que s’explica per les imatges, en què les paraules no són forçosament per explicar la història. I aquestes pel·lícules tenen, efectivament, un component molt físic: patinen, cauen, sagnen...
En aquest sentit, el paper de Bénérice Bejo té un component físic. Ja passava a ‘The artist’...
Bérénice Bejo: M’agrada treballar en tots els gèneres. Em vaig fer una lesió fent aquest paper i m’ha durat un any. Em van dir que no tinc 30 anys i no puc fer coses tan difícils [riu]. M’agrada molt el paper de Nadia a ¡Corten!, és molt graciós, li agrada tenir sang a la cara... Són coses que a una dona no se li demanen gaire, últimament més. Per mi va ser original i molt bonic.
Com us va arribar aquest projecte d’adaptació?
M.H.: Feia temps que volia fer una comèdia sobre un rodatge i durant la pandèmia vaig començar a treballar en un guió. Un productor em va mostrar One cut of the dead i em va proposar fer-ne un remake. Vaig acceptar perquè hi havia moltes coses que m’encantaven, tenia una estructura molt brillant. Em semblava que en podia sortir alguna cosa interessant. B.B.: Quan treballàvem en un rodatge i tornàvem a casa, ell em deia que hi havia una pel·lícula allà: uns personatges que estan junts set o vuit setmanes treballant, barallant-se... Quan va arribar la proposta de fer el remake de la pel·lícula japonesa i la vaig veure, la vaig trobar molt maca, però vaig dir a Michel que com podia fer una pel·lícula de zombis, com podia explicar als amics que estaves fent això... Després la va canviar una mica i hi va aportar coses seves. Em va passar el mateix amb The artist, li deia constantment si estava segur de fer una pel·lícula muda, en blanc i negre... Sembla que no tingui res gaire definit, però allà on va el seu cor, ell hi va.
Aquesta imatge de la pel·lícula amb l’equip tot junt, rient, és una reivindicació del cinema com un treball d’equip?
Sí, he volgut crear físicament i visualment una piràmide humana amb l’equip que doni una imatge de solidaritat. Volia mostrar el seu vessant heroic perquè aconsegueixen el que es proposen, malgrat tots els problemes. I és una manera de dir a tota la gent que fa cinema, jo inclòs, que som del tot ridículs, però alhora som totalment heroics. B.B.: Mentre treballem, el que fem pot semblar ridícul i sense importància, però volia transmetre que estem junts fins al final.
Entre els canvis respecte a l’original, és important que fan explícit que és un ‘remake’.
M.H.: El film original és admirable, es va fer per 25.000 euros, i m’agradava la idea de no fer veure que no existia, sinó el contrari, fer-ho ben explícit. Era una manera de fer-li justícia, de ser honest. Hi ha moltes idees bones del meu film que no són meves, sinó seves, i volia visibilitzar-ho molt.
El gran èxit de ‘The artist’ els va canviar molt la vida?
M.H.: La meva vida ja existia abans de The artist! No va suposar un canvi radical perquè no he anat a treballar als Estats Units. Això sí que hauria suposat un canvi. Abans de The artist ja havia fet dues pel·lícules que havien tingut molt d’èxit. Fins i tot havia tingut la llibertat de fer The artist abans, o sigui que en certa manera ja estava tranquil. Després les coses van canviar, sobretot a nivell de finançament. És cert que haver guanyat premis em va donar una confiança i serenitat, però no va ser un canvi radical. He seguit amb la mateixa dona [riuen]. B.B.: En el meu cas, a França no hi ha moltes actrius que poden treballar a nivell internacional, com Marion Cotillard o Léa Seydoux. Jo no vaig voler anar als Estats Units. La meva filla acabava de néixer, i estem molt bé a França. Em paguen per treballar, tinc papers macos en aquest país. Si hagués tingut vint anys potser hauria marxat a Amèrica. Si em criden, hi vaig, però no vaig a buscar feina allà. Treballo a Itàlia i a Alemanya, també, faig Europa i deixo els Estats Units per a les meves altres col·legues.
Com a actriu té el mateix problema que el personatge, que entra massa en els papers?
B.B.: No! Jo entro al paper quan arribo al set i després surto i no em quedo dins del personatge.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.