El dinàmic Fèlix Riera ha estat director editorial del Grup 62, director de Catalunya Ràdio i professor i opinador en diferents tribunes. Actualment codirigeix la revista digital Hansel i Gretel mentre dirigeix la Fundació Romea i la Societat Barcelonina d’Estudis Econòmics i Socials de Foment de Treball. Els seus últims llibres són Just abans del salt endavant, Las pasiones según Rafael Argullol i acaba de publicar El retorn al bosc. Pistes per comprendre la societat de la incertesa (Pòrtic), un llibre sobre les grans preguntes que ens fem de la guerra, la crisi climàtica i les grans amenaces...
‘El retorn al bosc’ conté un evident enunciat metafòric, però també la idea directa de desmarcar-se de la societat.
Hi ha un passatemps al qual tots hem jugat alguna vegada, que consisteix a unir una sèrie de punts i, després d’unir-los tots, apareix als nostres ulls una figura nítida on abans només vèiem punts disseminats. Doncs bé, si mirem amb atenció al nostre voltant, descobrirem centenars de punts que representen l’actitud d’un bon nombre de persones que volen canviar de vida perquè no troben sentit en el model de vida que els imposen, joves que denuncien la inacció dels adults, persones que se senten asfixiades pel sistema capitalista, però també per l’aire contaminat; llegim pensadors i artistes que reivindiquen el dret de la Terra, la idea que els homes s’hi han de subordinar i no com s’està fent fins ara. En parlar amb aquestes persones, detectes que totes estan sumides en un desassossec intens i profund producte de la percepció d’avançar cap a una catàstrofe d’escala planetària. En unir tots els punts, emergeix la forma d’un bosc refugi, bosc lluita, bosc denúncia. Un bosc on poder respirar, però també impulsar un nou partisanisme que està elaborant noves estratègies per defensar la Terra. En unir tots els punts, un s’adona que s’està desplegant un nou ordre psicològic a les societats.
Escriu que els camins que condueixen al bosc són transitats per persones que fugen de la societat perquè no es consideren ben ateses. No hi ha un excés d’una societat massa centrada en el benestar?
Els canvis que jo observo no es basen en el clàssic adagi que tot dret comporta també obligacions. Tampoc no es tracta de persones que se senten mal ateses sinó que reclamen solucions als seus problemes i no tant consol. No busquen poder parlar, criticar i manifestar-se, sinó que exigeixen el dret a ser escoltades.
Per a una majoria de persones, entre elles els joves, termes com ara treball, sacrifici, responsabilitat o esforç han perdut significat i prestigi. Avui molts canvien de feina no per raons econòmiques sinó pel tracte que reben; de la mateixa manera, no es volen sacrificar per les causes de l’Estat que consideren inoperant i incapaç d’abordar problemes globals com el canvi climàtic.
Són persones que han arribat a la conclusió que per aconseguir els seus somnis i anhels han d’oposar-se al que la societat, la família o l’Estat espera d’elles. Si volem que aquest moviment de persones, que transcendeix l’esfera d’estratègies de partits polítics, moviments socials i activisme clàssic, continuï compromès amb la societat cal partir de la premissa que l’Estat haurà de generar una nova forma de relació amb les persones perquè tornin a veure’l com a solució i no com un problema.
Explica que el 2021 quatre milions de persones van abandonar la seva feina als Estats Units. Capriciosos?
La gran renúncia als EUA se centra en persones que han perdut tot estímul per continuar treballant, a conseqüència de les males condicions laborals. El professor Anthony Klotz, que va batejar aquest fenomen com la Gran Renúncia, argumentava que s’està produint per esgotament laboral, sous baixos i epifanies personals d’una nova vida revelada. A França, el moviment Les Déviations està format per persones d’alt nivell adquisitiu que busquen canviar de vida i, sobretot, no estar subjectes al que uns altres esperen d’ells. Són persones que desitgen complir els seus somnis. En tots dos casos, hi ha una connexió amb la decisió de grans atletes i esportistes que, en els darrers anys, com és el cas de Simone Biles, han decidit deixar la seva carrera esportiva o abandonar les competicions en decidir no estar disposats a fer tant de sacrifici personal per aconseguir marques o medalles. Tant la Gran Renúncia com Les Déviations i l’abandó dels esportistes mostren que l’acceptació de la vulnerabilitat és el primer pas per poder-se retrobar amb un mateix; la vulnerabilitat entesa com a tret de fortalesa, decisió i programa d’acció de vida.
També afirma que, per exemple amb la pandèmia, molts ciutadans han abandonat les obligacions que havien contret. Cap a on derivarà aquesta tendència?
Durant els gairebé dos anys i mig de gestió de la pandèmia hem vist com s’ha operat un subtil desplaçament sobre la manera com vol ser tractada la població. Abans de la pandèmia, la majoria acceptava ser tractada com a ciutadans, fins que la covid va provocar que els ciutadans volguessin ser tractats com a persones. Aquest canvi subtil, però determinant, implica que l’important ja no és l’estat sinó els individus, cada persona, i que aquest no es pot escudar en conceptes com el mal menor, la realpolitik o el bé comú si aquestes concepcions polítiques impliquen sacrificar una sola persona. Recordem que, com a ciutadans, la nostra relació amb l’estat es basa en el fet que som considerats subjectes amb drets polítics i membres actius de l’estat.
Què implica ser ciutadà?
Ser ciutadans implica que el jo es dissol en l’estat, que és qui prendrà les decisions que nosaltres hem decidit cedir-li. Una de les conseqüències directes de la pandèmia és que la gent vol ser tractada com a persones i no pas com a dada d’estadístiques o gràfiques. Les persones volen, com hem comprovat durant la pandèmia, poder decidir lliurement posar-se la vacuna o tenir tot el dret de no posar-se-la. La situació canvia fins al punt que l’estat es veu obligat a atendre casos particulars, acceptar postures personals i no poder establir obligacions que vagin contra la consciència de les persones. El bé comú s’ha anat dissolent en el bé de la persona. És un procés d’emancipació de les persones pel que fa al rol que l’estat els assigna.
Parla del dret moral a desviar-se, però i si es desvien la majoria?
El dret moral a desviar-se designa la demanda i la reivindicació de moltes persones de decidir, més enllà de les obligacions socials, de decidir què volen fer amb la seva vida. A El retorn al bosc s’estableixen alguns àmbits de tensió amb el món que ens ha tocat viure que faculta aquestes persones a deixar les seves vides actuals per abraçar-ne una de nova. Parlem de qüestions que preocupen i impulsen l’individu a canviar, com ara el desafiament del canvi climàtic o l’asfíxia que provoca el capitalisme, com la defineix el filòsof Franco Bifo Berardi, la desforestació dels boscos, els abusos tecnològics i l’avenç de la robòtica. Aquestes qüestions són preocupants perquè amb elles perilla la causa humana. Són persones que en mirar el cel volen veure estrelles i constel·lacions, no satèl·lits. Prefereixen el progrés espiritual al progrés econòmic. Aquestes persones que reclamen el dret moral a desviar-se demanen un nou començament.
Seria un xoc...
La qüestió que vostè planteja sobre què arribaria a passar si tothom decidís canviar de vida i desviar-se de la vida que ara porta, és que els estats han de redefinir les seves funcions i establir un nou contracte social que permeti recuperar la confiança de les persones en les seves institucions. Sabem que la robòtica, la intel·ligència artificial o la neurotecnologia continuaran sent observades per moltes persones com un enemic a témer tret que els estats siguin capaços de garantir i prioritzar el dret de les persones sobre l’evolució tecnològica.
Hi ha un allunyament de la realitat conseqüència de l’infantilisme. Com es pot combatre el populisme?
Avui el populisme es basa a prometre a les persones que està en condicions de tornar a alçar muralles, fortaleses, per protegir-nos dels mals que ens portarà el futur; muralles per evitar l’entrada dels nous bàrbars, en forma d’onades migratòries, i per aturar l’avenç de la ciència i la tecnologia. Un enrocament del rei per evitar perdre la partida, per aturar el temps de manera il·lusòria. Si volem que aquesta nova estètica i política populista no arrossegui les democràcies liberals cal recuperar la confiança de les persones en les institucions democràtiques com he indicat anteriorment. La confiança en les institucions ha d’iniciar-se en les escoles, al si de les famílies. Cal advertir les persones que l’avenç populista comporta, no només un perill polític i social, sinó que té com a propòsit convertir-nos a tots en sentinelles de la seva causa, en vigilants apostats als merlets per alertar quan arriben els bàrbars. En definitiva, convertir-nos en còmplices.
En un altre capítol ens parla de la possibilitat de catàstrofe, des de les naturals a les polítiques i bèl·liques i sanitàries. L’amenaça és inherent a l’home. Com la cultura pot fer front als reptes vitals?
La qüestió ha estat àmpliament abordada per filòsofs, científics i polítics, i una gran majoria es troben en el punt d’elaborar una forta crítica sobre com s’està abordant l’actual situació de col·lapse civilitzatori. Ens trobem encara en la fase d’establir l’abast dels problemes i determinar-ne les derivades econòmiques, socials, polítiques i ètiques.
Quines diria?
El que tots tenen en comú és observar que no és possible afrontar els reptes actuals ignorant els ensenyaments del passat i desprestigiant el futur. En aquest sentit, la cultura és important, ja que a través dels segles, ens permet observar que si es trenca la seva continuïtat, si no ens recolzem en les experiències del passat, no serà possible determinar el millor del futur al qual volem arribar.
Assenyala el canvi climàtic, la contaminació o la vulneració de drets com a causes que precipiten la deserció de la gent davant de l’estat. Tenen possibilitat de correcció?
Sens dubte és possible revertir aquest procés d’emboscament d’una part de la societat si els estats passen de la retòrica a l’acció, de prioritzar el compliment dels compromisos amb els ciutadans a defensar els interessos polítics de partit. Han d’assumir la responsabilitat i les limitacions que implica l’exercici del poder. Si s’aposta pel bon govern, el retorn al bosc no és tant una ruptura definitiva amb l’estat com l’esforç d’assenyalar que no actua quan ha de fer-ho. S’està perdent la confiança que l’estat sigui capaç d’atendre els problemes sanitaris d’un país, la crisi climàtica i els desafiaments tecnològics globals.