És diumenge a les vuit del vespre. Fa una temperatura de sis graus a Girona, però la sensació tèrmica és més baixa perquè s’ha girat un aire gèlid. Podria ser el preludi de les nevades que, segons els últims pronòstics, podrien caure a la demarcació a partir dels zero metres. En aquestes circumstàncies, la tasca que un grup de voluntaris de Som Sostre es disposa a dur a terme encara té més sentit. “Sortim a atendre la gent que viu al carrer a Girona, plogui o nevi, només ens aturaria un terratrèmol”, explica en Cristian com a portaveu de l’entitat. Som Sostre reparteix menjar, mantes i roba d’abric a les persones sense llar, però sobretot les “acompanya” i hi crea “vincles” de confiança. “Això és aliment per a la seva ànima”, assegura en Cristian. Els recursos que l’Ajuntament de Girona activa per a aquest col·lectiu –l’allotjament de l’antiga UNED, que només funciona els mesos d’hivern, i l’alberg de La Sopa– no són suficients per donar servei a totes les persones que viuen al carrer, que són 86, segons l’últim recompte del consistori.

En Cristian tindrà avui el suport de la Mali i la Rita, dues amigues de Xile –el país natal d’en Cristian– que fan a Girona l’última parada d’un viatge que les ha dut arreu d’Europa. “En totes les ciutats que hem visitat hem vist gent dormint al carrer, no ens esperàvem trobar aquest fenomen a Europa”, expliquen incrèdules. Abans de començar la ruta, recullen la furgoneta de Som Sostre, que en Pere i la Maria Àngels, dos jubilats del barri de Germans Sàbat, han deixat a punt amb tota la intendència: sopa de galets amb cigrons i pilota, entrepans d’embotit de porc i de gall dindi, fruita, galetes, cafè, aigua, mantes i anoracs.

La primera aturada és a la plaça de Sant Domènec, al Barri Vell. Moltes persones sense llar pul·lulen per la zona per la proximitat amb La Sopa i la UNED. A més, ja saben que dissabte i diumenge són els dies de sortida de Som Sostre. Només baixar de la furgoneta, en Cristian comença a saludar les persones que s’hi acosten. La majoria les coneix pel nom. Té un tracte atent que defuig el paternalisme: “Cal respectar el seu espai, preguntar com es troben i si estan disponibles per xerrar amb tu, no ser incisiu, tenir respecte i poca cosa més. Després la confiança es va adquirint”, explica.

Comencen a fer el repartiment. Un dels primers a ser atesos és l’Abdulah, un marroquí que fa quatre dies que dorm en un caixer de la ciutat. “A La Sopa em van dir que hi havia d’anar derivat pels serveis socials i avui provaré si em volen a la UNED”, explica. Feia quatre mesos que era a Pineda de Mar, buscant feina, i s’ha traslladat a Girona perquè té amics a Salt i Olot que l’avisaran si surt cap oferta. Té un pis a Castelló, al País Valencià, però hi viu la seva exdona amb les dues filles en comú, de 20 i 13 anys. “La meva filla gran ara acabarà la universitat, he hagut de treballar com fos per pagar-li els estudis”, assegura. L’Ibrahim, també marroquí, és un dels sensesostre que s’allotja a la UNED. Va arribar fa dos anys, no té papers i només ha pogut treballar en negre. “Si no tens on dormir, estàs perdut. Aquest és el problema més important que un pot tenir. Amb un sostre, la resta de problemes es van arreglant”, reflexiona.

En Cristian explica que l’alcoholisme i la drogodependència són al darrere de moltes persones que viuen al carrer: “Són dues malalties socialment acceptades i detonants d’altres patrons que poden accelerar que una persona acabi dormint al carrer.” Assegura que cal fer molt de treball de prevenció per evitar que les persones acabin al carrer, però té poca confiança en l’administració: “És indignant que l’Ajuntament, que diu que hi ha 100 persones al carrer, només activi 35 llits pel pla fred.”

La ruta continua cap a unes naus abandonades i ruïnoses del carrer Barcelona, on la Reina i en Roni, una parella d’hondurenys, viuen en un cobert de l’entrada que tenen tancat amb cadenat: “Segurament ja són al llit. S’hi posen abans que faci més fred perquè així els costa menys entrar en calor.” La Reina obre i saluda en Cristian. Es coneixen bé. Va arribar a Girona el 2017 per cuidar una àvia, però mai ha tingut una feina continuada. “Fa sis mesos es va morir la senyora que cuidava i des de llavors que no treballo.” Tampoc en Roni troba feina: “Costa molt, però s’ha de tenir paciència.” La confiança amb els voluntaris de Som Sostre és, segons explica en Cristian, la millor manera de crear una “xarxa” per a les persones que no tenen una llar. “Això és gairebé l’únic que nosaltres podem fer. Quan no estic fent de voluntari me’ls puc trobar pel carrer i saludar-los, perquè els conec. Però que pel carrer saludis a qui gairebé tothom rebutja xoca, tant a ells com al nostre entorn”, assegura.

L’última parada és al barri de Vista Alegre, on la Mayte, de 47 anys, viu amb la resta de la seva família en una casa que lloguen per un preu baix. La família té mancances i qualsevol ajut és bo. Els pares de la Mayte estan malalts i ella només fa feines esporàdiques netejant cases. Va ser mare molt jove –el seu primer marit la maltractava i no s’ha cuidat mai dels fills– i fa ben pocs dies ha nascut el seu tercer net. La Mayte és molt afectuosa i agraïda. Fa una abraçada als voluntaris i assegura que ella també col·labora ajudant altres persones necessitades: “A casa tothom és benvingut. La meva mare diu que sembla una pastera.”