Societat

MERIAM BOULAHROUZ LAHMIDI

DOCTORA EN EDUCACIÓ PER LA UDG

“Tenim un programa que detecta fàcilment el plagi”

És important que els centres educatius implementin que el bon ús de les noves tecnologies millora la participació
De vegades la gent no ens acaba de veure com a catalans o catalanes i allà no ens veuen com a marroquins o marroquines

La Meriam Boulahrouz Lahmidi (Nador, Marroc, 28-1-1990) és mare des de fa pocs mesos d’un nen i cosina llunyana de l’exfutbolista del Sevilla i internacional holandès Khalid Boulahrouz. Però l’entrevista no va d’això, sinó que va més aviat de formació, tecnologia i identitat. Llicenciada en història i doctora en educació per la Universitat de Girona (UdG), Boulahrouz és professora del grau de mestre/a en educació primària. Com a investigadora ha treballat com l’aprenentatge mòbil i la realitat augmentada ajuden els joves en la participació ciutadana.

Quan va acabar la llicenciatura d’història, va fer el grau en educació?
No, vaig fer el màster en formació del professorat. Era d’un curs.
I després va fer la tesi?
Després d’haver acabat el màster, em vaig apuntar a les llistes [d’Educació]. Llavors era força lent per accedir-hi, sobretot en la meva especialitat, que era història i geografia. Era força lent a diferència d’altres especialitats. Veient aquesta situació i com que m’agrada molt la recerca, vaig optar per fer el doctorat en educació.
I el va fer de...? Expliqui’m el seu camp d’actuació o d’investigació. Seria les noves tecnologies en l’educació?
La meva tesi, que es titula Aprenentatge mòbil, ciutadania espacial en l’educació per al desenvolupament sostenible, és una tesi centrada en sostenibilitat, en l’educació per al desenvolupament sostenible, però des d’una altra visió. És aquesta visió d’utilitzar les noves tecnologies per promoure la participació ciutadana. Vaig investigar sobre el tema.
Va fer el treball de camp o la investigació a l’institut La Miquela de Bescanó, al Gironès.
Abans de fer aquest estudi de camp, vaig investigar molt l’ús de les tecnologies, sobretot de l’aprenentatge mòbil.
Era el 2016 o el 2017?
Sí, sí. Vaig començar el 2015, però la part d’estudi de camp la vaig realitzar a l’institut La Miquela de Bescanó el curs 2016/17, entre el segon trimestre i el tercer.
On volia arribar? Entenc que havia de provar o desmentir una tesi.
Aviam. La meva tesi era que, gràcies a les tecnologies de realitat augmentada geolocalitzada, era possible millorar les competències espacials, de l’alumnat...
D’ubicació?
D’ubicació i al mateix temps de contextualització dels elements que tenen a veure amb la sostenibilitat. És a dir, proposava que els mateixos alumnes participessin en el seu municipi aportant solucions de millora i ubicant-les en el territori utilitzant aquesta aplicació de realitat augmentada.
Això vol dir que les noves tecnologies i el seu bon ús faciliten la sostenibilitat?
El que plantejo és que el bon ús de les noves tecnologies pot millorar la participació ciutadana, i això és important implementar-ho des dels centres educatius.
A partir de quina edat?
Hi ha estudis que demostren que, a partir d’educació primària [de 6 a 12 anys], ja es poden aplicar i utilitzar.
A quin cicle?
A partir de 3r i 4t. Els nens utilitzen cada cop més les noves tecnologies.
Com a pare, també em fa témer on acaba el bon ús de la tecnologia i on comença l’abús.
Això és responsabilitat de tots, de les famílies i també i sobretot de les escoles i dels centres educatius. El problema que tenim és que actualment als centres educatius, tant si utilitzem les tecnologies com no, els alumnes ja venen..., en saben molt més, fins i tot molt més que els professors. [Riu]
I que els pares, gairebé.
Més que els pares, sí. Aquí potser ens hem de replantejar com utilitzar-les per fer un bon ús i per utilitzar-se de manera eficient en l’àmbit de la docència, perquè realment puguin servir als nois i noies, i no que les continuïn utilitzant d’una manera que no els aporta gaire res.
Què és l’Exploracity? La va desenvolupar vostè, la plataforma, o ja existia?
Existien diverses plataformes de realitat augmentada, però aquestes plataformes de realitat augmentada no estaven adaptades a l’àmbit educatiu, estaven més enfocades cap a l’àmbit del patrimoni i no s’utilitzaven. Potser s’utilitzaven, però amb continguts de patrimoni o bé de turisme. Totes aquestes aplicacions s’utilitzaven per a això. El que vaig fer va ser utilitzar diverses plataformes i vaig mirar què aportaven. I el que vaig veure va ser que eren aplicacions que, adaptades al sistema educatiu, podien aportar molt. Els vaig fer una proposta perquè aquest tipus de plataforma es pogués utilitzar per a la participació. En comptes de ser una eina que indiqués els llocs que cal visitar, que fos una eina perquè els joves poguessin participar i donar a conèixer les seves opinions i les seves visions.
Com ho va desenvolupar, això?
Quan vaig desenvolupar aquest projecte, que va ser el que vaig implementar a l’institut de Bescanó.
Em pot dir casos pràctics, perquè la gent ho pugui entendre?
El projecte consistia que, per grups, donessin a conèixer aspectes del seu municipi que es podien millorar, que no els agradaven.
Ells anaven amb el mòbil, amb la tauleta...?
Ells sortien en grups i visitaven aquests espais i, un cop allà, havien de fotografiar elements que els desagradaven. I després quan tornaven a l’aula havien de desenvolupar propostes de millora. Un cop ho feien, tornaven a anar al lloc i es gravaven en un vídeo. Aquest vídeo era el que servia per després poder-ho pujar a la realitat augmentada. És un sistema que utilitza les coordenades geogràfiques. Llavors allà gravaven el vídeo donant a conèixer on es trobaven, què hi havia, quins elements es podien millorar d’aquell lloc, per què pensaven que es podien millorar... Per exemple, a l’antiga fàbrica Grober pensaven que allò es podia convertir en una escola, en un institut, donar-li un altre ús. I ho gravaven en el vídeo.
I això li serveix per veure que la realitat augmentada és una eina que atreu els joves a prendre consciència de la realitat i voler canviar-la?
Ajuda a participar, a compartir la informació i que aquesta informació pugui servir a qualsevol ciutadà o ciutadana. Qualsevol persona que es descarregués aquella aplicació podia veure les propostes que havien fet els nois. Allò va acabar aquí perquè vaig acabar la tesi.
Sobre la intel·ligència artificial, tem que pugui anar més enllà i que no es pugui domesticar, o que evitarà la reflexió o l’anàlisi?
Penso que la intel·ligència artificial està agafant més força en la nostra societat cada vegada més. Però sí que penso que per una banda està bé però per l’altra, depenent dels usos que se’n faci, pot arribar a perjudicar l’esperit crític, reflexiu.
L’obstrueix, vol dir?
Sí, tot depèn de l’ús que se’n faci. Hem de deixar aquesta part més reflexiva a les persones.
En els treballs dels alumnes o en les tesis o en els pràcticums que dirigeix, ja detecta si algun alumne ha plagiat, ha copiat d’un altre lloc o, fins i tot, si ho ha escrit una màquina?
Els plagis, nosaltres tenim un programa que els detecta. Normalment els treballs es presenten per la plataforma [en línia]. En les meves assignatures, físicament jo els ho demano. I tenim un programa que detecta fàcilment el plagi.
Encara que siguin fragments?
Sí, encara que siguin fragments, i inclús entre companys. Ho detecta fàcilment. I alguna vegada sí que m’hi he trobat, que un alumne ha copiat i que es nota molt.
S’ha trobat alguna vegada textos que no siguin d’autoria humana, que els hagin fet robots? Que es veiés que no és natural en el cervell humà?
[Riu] No, no, encara no m’ho he trobat, això. Per sort, encara no.
Pot arribar a passar que els treballs universitaris els facin màquines d’intel·ligència artificial?
Sí, crec que en el futur pot arribar a passar.
Llicenciada en història i doctora en educació. Creu que ha tingut èxit a la vida?
[Riu] És una pregunta molt relativa.
És cert. Què considera, doncs, què és l’èxit? Vostè s’ha format i fa el que li agrada.
Estic contenta, sí. Més que èxit, diré que estic agraïda perquè sí que he pogut fer coses, estic molt agraïda per això, he pogut tenir una educació de qualitat, m’he pogut formar en allò que m’ha agradat. Hi ha hagut moments de tot, però en general estic satisfeta.
Voldria parlar d’identitats. En el programa de llibres del 33, ‘Tot el temps del món’, que condueix la periodista Anna Guitart, l’escriptora francesa d’origen marroquí Leïla Slimani explica la tendència de la gent a etiquetar totes les persones. A França, es troba que hi ha gent que no troba que ella sigui del tot francesa i al Marroc, on va néixer, no troben que sigui cent per cent marroquina. Com se sent vostè, una persona que va venir de ben petita a Catalunya amb la seva família? Té dilemes identitaris, com a persona emigrada a Europa? Li ha suposat algun problema la situació?
Estic d’acord amb el que comenta aquesta autora [que acaba de publicar Mireu com ballem, la continuació d’El país dels altres, totes dues obres a Angle Editorial], que de vegades la gent no ens acaba de veure com a catalans o catalanes, però quan anem de viatge allà tampoc ens veuen com a marroquins o marroquines. Això queda clar. Haver marxat d’allà, aquesta emigració, ha fet de mi que jo no torni a ser la mateixa d’abans o que si m’hagués quedat allà. Perquè jo penso que la identitat d’una persona es configura a partir de totes les experiències de la seva vida. Sento que hi ha molts aspectes de la meva vida que formen part de la cultura d’aquí, de Catalunya. Em sento ciutadana d’aquí.
Se sent europea?
Sí, catalana, europea, amb molts aspectes d’aquí. Però de la mateixa manera haig de dir que és innegable que tinc una cultura d’origen, la cultura on m’he educat a casa meva, perquè jo del Marroc no recordo gairebé res. Tinc una llengua.
Parla berber?
Parlo amazic i una mica d’àrab. Català, castellà i una mica de francès i d’anglès.
És l’acumulació d’experiències el que ha fet que sigui com sigui?
És el que alguns autors en diuen pertinences. No una sola pertinença. Penso que qualsevol persona que deixa la seva terra d’origen té elements de diferents llocs. Això fa que sigui una experiència diferent.
Pot votar, el dia 28?
Sí.
Ho dic perquè la Coordinadora d’ONG Solidàries de les Comarques Gironines calcula que una de cada cinc persones de la demarcació no ho podrà fer. És discriminatori per a les persones immigrades?
Sí, trobo discriminatori que una persona que fa molts anys que viu aquí, si és major d’edat, no pugui votar.
On va néixer? Quin record té de la infància i com és que la família va venir a Catalunya?
Jo vaig néixer al Marroc el 1990 i vaig venir a Catalunya quan tenia quatre anys. Per tant, poc recordo d’aquesta emigració. Va ser una decisió de la meva família.
Era per buscar una vida millor? Per motius de feina o econòmics?
Era bàsicament perquè el meu pare va venir primer a buscar feina, perquè Espanya i Catalunya requerien mà d’obra. El meu pare va venir a treballar i més tard ens va portar [reagrupar] a tota la família.
A batxillerat, per exemple, ja tenia clar que volia estudiar història a la universitat?
A batxillerat sí que tenia clar que volia estudiar. Jo vaig fer història perquè m’agradava molt l’assignatura d’història, ho haig de reconèixer, i destacava, però volia ser mestra. Aquesta era la idea que tenia. És clar, jo tenia la idea de ser mestra o professora i en veure que aquesta especialitat m’agradava em vaig centrar en la llicenciatura amb la finalitat que més endavant continuaria algun màster o algun postgrau per dedicar-me a la docència.
Ja veia que li agradava una cosa [història] però que es volia dedicar a una altra [fer de mestra]?
Sí, sí.
Li interessava la història antiga, la història contemporània?
M’agradava molt la història contemporània i la història medieval.
És investigadora del Grup de Recerca en Educació Científica i Ambiental (GRECA) i professora de didàctica de les ciències socials i de societat, ciència i sostenibilitat. Voldria saber com utilitza vostè, com a professora de 2n curs, la tecnologia en la formació dels futurs mestres.
En la meva assignatura de didàctica de les ciències socials, hi ha diferents blocs. Un primer bloc és sobre el currículum, que és més teòric, però hi ha també un segon bloc i un tercer. El segon és de geografia i el tercer és de ciutadania i participació. En les meves classes utilitzo la tecnologia per incentivar la participació, que sigui una eina perquè els futurs docents la puguin aplicar per incentivar la participació del seu alumnat, bé a l’aula, bé a la societat, perquè sobretot puguin utilitzar-la com una eina perquè hi hagi continuïtat entre allò que els nens i nenes aprenen a l’escola i l’educació no formal, informal, que reben a través dels mitjans de comunicació, etcètera, i perquè sigui una eina que ajudi a contrastar.

Des dels 4 anys

Boulahrouz va arribar a Girona als 4 anys. Ha fet tota l’escolarització a Catalunya –diu que al Marroc l’escolarització no comença fins als 6 anys–. Va passar per l’antiga escola Pericot –hi ha nou edifici des del 2013–, El Pla i l’institut Montilivi, a la ciutat de Girona. Després va estudiar a la UdG, on ara és professora, a la Facultat d’Educació i Psicologia, i forma part del Grup de Recerca en Educació Científica i Ambiental (Greca). Al març, Boulahrouz va rebre un dels reconeixements Azahara a dones d’origen migrant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.